Judit Monclús
,
26/02/2020
Activa't

Rut Mateu: "Fer el pas d’explicar que has patit violència masclista és un dels més difícils"

El Projecte Cendres mostra a través de la fotografia el procés de recuperació de sis dones víctimes de la violència masclista
Projecte Cendres

Foto: 

Maria Lorén
Una de les fotografies del Projecte Cendres
El Projecte Cendres és una iniciativa per donar visibilitat al procés de recuperació de diverses dones després d’haver patit violència masclista a través de la fotografia. La Rut, la Glòria, la Cristina, la Clara, la Bea i la Sandra han passat per l’objectiu de les fotògrafes Anna Vilarrubias, Nathaly Núñez, Marina Méndez, María Lorén, Laia Pérez i Sheyla García per mostrar com se n’han sortit de la seva experiència. Rut Mateu (Igualada, 1998), una de les fotografiades, és la impulsora d’aquesta iniciativa que es pot visitar al Celler de l’antic Sindicat de Vinyaters d’Igualada en el marc del festival FineArt Igualada.

- El procés de recuperació és la part més oblidada o en la que menys ens fixem de la violència masclista?
Sí. Més que res perquè, com a societat, quan parlem de la violència masclista que es pateix diàriament, ens hem centrat més aviat en la part del morbo, del trauma i del què ha passat. No ens fixem tant en com has sortit d’allà i com has arribat una altra vegada a estar bé. Potser és la part que menys interessa però és de les més importants.

- Clar, perquè representa que te’n surts...
Sí, sempre dic que és com qualsevol cosa a la vida. Siguin experiències bones o dolentes, sempre queden allà però de totes te’n pots sortir i recuperar.

- Com és aquest primer pas que fas per dur a terme el Projecte Cendres?
Volia acabar de tancar el meu procés de recuperació i se’m va acudir fer-ho a través de la fotografia. Per a mi ha tingut un caire una mica terapèutic. Llavors, es tractava d’explicar-ho a altres companyes que estaven en una situació similar a la meva. Els va començar a interessar i vam dir que ho volíem fer bé i implicar-hi més gent. Vam aconseguir una subvenció dels pressupostos participatius de La Kaserna d’Igualada i amb aquests diners vam poder dur a terme la mostra i exposar-la.

- Al Projecte Cendres sis dones fotògrafes ajuden a expressar les experiències de sis dones que han patit violència de gènere. Com és el procés de trobar aquestes sis dones i d’animar-les a participar en el projecte?
Suposo que som moltes dones les que comptem amb una xarxa formada per més dones -i és meravellós que sigui així- amb les quals ens expliquem les nostres històries i preocupacions. Per aquest motiu sabia d’algunes companyes a qui els podria interessar el projecte. De fet, pràcticament a totes les dones a qui vaig demanar de participar-hi em van dir que sí. Les que no van poder fer-ho va ser més per una qüestió de no estar en el punt adequat del procés, ja que cadascú te els seus timings. Per altra banda, la implicació de les fotògrafes, va ser meravellosa. Ho han fet tot de manera completament voluntària. Fins i tot n’hi ha algunes que no coneixia a nivell personal però a qui seguia per xarxes i que en fer-los la proposta es van llençar a la piscina una mica a cegues però van tenir confiança en mi i en el projecte per tirar-lo endavant.

El Projectes Cendres al FineArt Igualada | Foto: Cedida

- Que em diguis que va ser relativament fàcil trobar aquestes dones per ser fotografiades vol dir que la violència masclista és una cosa més habitual del que ens pensem...
Sí. Fer el pas d’explicar que has patit violència masclista és un dels més difícils perquè hi ha molt estigma i molt tabú sobre què és ser una dona que l’ha patida. És també pel que deia abans, en no donar visibilitat al procés de recuperació, no se’n parla i, per tant, és com si no existís dins l’imaginari col·lectiu. Com que no se’n parla, tenim la imatge que no es pot sortir mai d’aquella situació. Per tant, una dona que ha patit violència és una dona trencada, desfeta i incapaç de sortir del pou. Per això, també hi ha aquesta por a explicar-ho: que expliquis què t’ha passat i que, automàticament, siguis catalogada com una persona dèbil o que no és capaç de fer el mateix que qualsevol altra persona. En una xarxa de confiança i en un ambient còmode, és quan la majoria de dones comencen a explicar aquestes situacions. És quan arribes a notar una connexió, quan pots dir “sé pel que has passat perquè jo també hi he estat”. Per això va ser relativament fàcil. I per desgràcia, penso que totes, en un grau més o menys alt, hem patit alguna cosa similar.

- En el teu cas, fa poc asseguraves que vas viure com una espècie de “sortida de l’armari” el fet de fer públic que havies patit violència masclista i que l’havies superat. Què t’hi has trobat en sortir-ne?
Només pel fet de poder-ho comentar al meu cercle ja em sento afortunada perquè vaig trobar molt suport i no em vaig trobar en un judici directe, cosa que em va facilitar molt les coses. Tinc companyes que no han tingut aquesta sort i que l’entorn no els ha ajudat gens, cosa que ha fet que tot el procés hagi estat més difícil. Amb la inauguració de la primera exposició a Igualada, ja no era només dir-ho als teus cercles propers, sinó fer-ho davant de tota la ciutat amb imatges, amb publicitat i d’una manera bastant literal. Per sort, vam tenir molt bona acollida. Moltes dones i homes que venien a visitar l’exposició venien a donar-nos l’enhorabona i a dir-nos que érem molt capaces i molt valentes i això va ser meravellós. Evidentment, a cadascú li afecta d’una manera diferent i és complicat tenir la reacció adequada, però no per falta de voluntat, sinó perquè no en sabem. Ningú ens ha ensenyat mai què es pot dir i què no es pot dir a una supervivent de violència masclista però, en general, vam estar molt contentes de la reacció pública de l’exposició.

- En el procés de crear aquesta mostra, qui va guiar qui per realitzar les fotografies? És a dir, les propostes per mostrar aquest procés de curació de qui venien: de les fotògrafes o de les fotografiades?
Vam decidir fer-ho en parelles -fotògrafa i fotografiada- per una divisió pràctica de la feina, ja que amb una sola fotògrafa haguéssim trigat molt i hagués sigut molt volum de feina. Llavors, una mica va dependre de la dinàmica de cada parella. Jo vaig ser la persona que va ajuntar aquestes parelles però no he intervingut en cap sessió més que en la meva. En el meu cas, per exemple, amb l’Anna Vilarrubias, que és qui em va fer les fotos, simplement vam quedar, li vaig explicar la meva història i, a partir d’aquí, ella em va anar fent propostes de com li semblava que podíem explicar-ho. En tot moment m’he sentit molt còmoda. Ella hi posa la part artística de com explicar bé amb imatges el que volíem que arribés però, evidentment, sempre mirant que la fotografiada estigués còmoda, que hi estigués d’acord. No s’ha fet res que no estigués fet pactat abans, en el meu cas. Pel que fa a les altres parelles, cadascuna ha trobat la seva dinàmica.

- En aquestes fotografies no us fixeu tant en el què ha passat o en el que va suposar aquesta violència, sinó en el després...
Aquesta era la idea perquè d’imatges i d’històries morboses i traumàtiques sobre què és la violència n’hi ha moltíssimes i no en fan falta més. La història de cadascuna és diferent però, al final, fent el projecte, ens hem adonat que els processos físics i mentals que es passen per sortir-ne són molt semblants. Evidentment, no hi ha un patró establert, però. L’important no és el què sinó com ho fas i quines eines tens a l’abast. Amb la idea de les fotos, a part de l’impacte social i del procés que ens suposa a nosaltres, tinc l’esperança que si hi ha alguna dona que ha patit violència masclista i ha vingut a veure l’exposició hagi pogut tenir més eines per sortir-se’n. No perquè tingui un manual, perquè no hi ha res establert, però sí a mode d’ajuda, de petits consells gràfics d’almenys la nostra experiència.

El Projectes Cendres al FineArt Igualada | Foto: Cedida

- L’exposició es va poder visitar per primera vegada al setembre, a la sala Portal del Llevador d’Igualada. Donàveu la possibilitat que els visitants deixessin anotades les seves sensacions, impressions i experiències després de veure la mostra. Què és el que us ha arribat d’aquests missatges?
El que més ens ha arribat és molt suport, molts ànims i molt bones impressions. Sí que hi havia anotades algunes petites històries. Ara ho estem ampliant i com que el diumenge 1 de març a les 18h tenim una visita guiada a l’exposició actual al FineArt, estem recaptant, a través d’una bústia que hi ha a la sala i per xarxes socials, testimonis anònims més directes amb històries o experiències similars a les que hi ha exposades. El llibre de visites era més un espai per deixar-hi opinions i impressions i ara busquem trobar una cosa més literal. De vegades, la necessitat d’explicar-ho anònimament i en un espai segur com poden ser aquestes bústies és una bona oportunitat per a les dones que vulguin explicar-ho i no sàpiguen ben bé com fer-ho.

- Explicar la vostra història serveix per apoderar la dona, més enllà de si ha patit violència masclista o no...
Exacte. Al final, totes les violències són extrapolables i fàcilment identificables perquè, al capdavall, quina forma hagi pres la violència no li treu l’essència. Per tant, ens podem relacionar i identificar molt amb qualsevol història, sigui del caire que sigui. Al final, el rerefons és el mateix: la violència masclista i patriarcal.

- La mostra també vol sensibilitzar la societat sobre les conseqüències de la violència masclista. La societat no està prou sensibilitzada encara amb aquest tema?
Suposo que ens trobem en una situació millor que fa uns anys. El problema és que hi ha encara molta falta d’informació, però no de fets, d’estadístiques o de números, sinó que hi ha una manca d’empatia. No crec que sigui per una qüestió de no voler tenir-ne, sinó de pensar que és una cosa molt llunyana. De fet, quan vaig començar a explicar-ho en converses mundanes, perquè tenia la necessitat de fer-ho i no per victimitzar-me, volia que la gent prengués consciència que és una cosa que passa a tot arreu. Estic convençuda que tens un munt de dones al teu voltant que han passat per una història similar però que no ho expliquin no vol dir que no hi siguin. El fet que la gent que vingués a l’exposició pogués conèixer les persones fotografiades també ha tingut un gran impacte perquè han pres consciència que no és una cosa allunyada ni que no tingui res a veure amb tu o amb el teu entorn. Està aquí i jo mateixa t’ho estic explicant. Encara fa falta informació i sensibilització. Nosaltres esperem haver ajudat una mica a superar aquesta mancança que hi havia.

També et pot interessar