Jump to navigation
Segons recull Antoni Sabaté Mill a ‘De prop i de lluny. La vila i alguna gent. Volum II’ (1994: 162), "Ors acude al cementerio y escucha el relato del origen de aquella tumba y de la muerte de la mujer allí albergada. Es un relato al modo romántico; sus protagonistas, un americano recién llegado de Cuba y una novia enamorada…Una tumba mussetiana guardada por un ángel alitendido y cubierta por un gran sauce, con esta parca inscripción grabada en la piedra ‘A Matilde’". I Xènius, aquest era el seu pseudònim, es va enamorar de la tomba.El professor Fonxo Blanc, especialista i apassionat de la figura d’Eugeni d’Ors, explica a ‘Anècdota i categoria de la tomba ‘A Matilde’, article inclòs al capítol ‘Dues tombes singulars’ del preciós llibre ‘El cementiri de Vilafranca del Penedès’ (Varis autors, 2004), que l’Ors era encara, aquella tardor del 1917, “pantarca de la influència intel·lectual i el poder institucional”. Però descobria el cementiri vilafranquí “quan ja li faltava el puntal i mecenes, seny ordenador de Catalunya, Enric Prat de la Riba, acabat de morir aquell agost”. Una mort que suposaria poc després la mort civil de l’intel·lectual a Catalunya. En aquell moment, sota els xiprers, i amb la mirada posada sobre la tomba de la Matilde, el seu acompanyant li va explicar la història: “...l’Ors escolta el relat de Román de Saavedra determinant que aquella serà la seva futura pròpia tomba. L’Ors tenia 36 anys acabats de fer. 37 anys després arribaria el carruatge del seu taüt al cementiri de Vilafranca”.
La tomba d'Eugeni d'Ors al cementiri de Vilafranca del Penedès | FOTO: Joan Mestres Al capítol ‘Ángeles, no dragones. Apuntes sobre la filosofia de Xènius’ del llibre ‘D’Ors, filósofo’ (Publicacions de la Universitat de València, 2014), Mercè Rius ens parla de la fixació de l’Ors per la figura de l’àngel: “L'àngel representava la unitat de la persona, però al mateix temps introduïa en ella un desdoblament, l'alter ego a falta del qual no hi hauria alleujament per a la solitud; tal, la seva Xènius: l'escultura de l'àngel exiliat a la Vila i Cort que s'aferra al seu antic nom, és a dir, que es perd una mica, en el que ja està perdut, per no perdre del tot. I la cosa no acaba aquí. El desdoblament constitueix l'única garantia que la identitat personal no es torni estèril de pur assemblar-se a si mateixa. L'àngel, com el daimon socràtic, implica Ironia”.Eugeni d’Ors era barceloní. Doctorat en Dret i més tard en Filosofia i Lletres, va ser secretari de l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1911, fundador de l’Escola de Bibliotecàries l’any 1915 i màxim responsable d’instrucció pública de la Mancomunitat de Catalunya. Amb la mort de Prat de la Riba, va acabar defenestrat a Catalunya i es va establir a Madrid. Escriptor, assagista, periodista, dibuixant, filòsof, crític d'art i amb estudis de psicologia, l’Ors va fixar la seva residència a principis dels anys vint a Madrid. Va continuar treballant, escrivint i pensant, llavors en castellà. Les seves obres més conegudes les va escriure en aquells anys. L’any 1927 va entrar a formar part de la Real Academia Española i aquell mateix any va anar una temporada a París com a representant espanyol a l’Institut Internacional de Cooperació Intel·lectual. A la capital francesa va ser on el va sorprendre la guerra civil i allà es va quedar fins que l’any 1937 es va traslladar a Pamplona. Va començar a col·laborar en la reorganització de les institucions culturals del bàndol nacional i va ocupar diversos càrrecs relacionats amb la Cultura dins del règim franquista.
Eugeni d'Ors vist per Ramon Casas L’Ors era un personatge controvertit. Segons Andreu Navarra, autor de la biografia fins ara més matisada de l’intel·lectual, ‘La escritura y el poder. Vida y ambiciones de Eugenio d’Ors’ (Tusquets Editores, S.A, 2018), tenia una visió d’ell mateix hipertrofiada, que ratllava la megalomania “i això ha fet que de vegades la nostra visió estigui mediatitzada pel que ell pretenia ser”, deia el passat 11 de juny en al Convit filosòfic organitzat per L’Agrícol a Vilafranca. L’altre convidat a la vetllada era Víctor Pérez, especialista en història intel·lectual de Catalunya i autor del llibre ‘Els fenòmens de l’atenció’ (Obrador Edèndum, 2018), basat en un curs inèdit d’Eugeni d’Ors que desvetlla el seu interès per estar al corrent de la incipient psicologia experimental. “Ell deia de sí mateix que era el pantarca, el que ho ordena tot. Això li va valdre la defenestració absoluta aquí a Catalunya i per això la intel·lectualitat catalana té aquesta relació de no saber què fer amb aquest personatge”.L’obra d’Eugeni d’Ors era i és “inestimable i polifacètica”. Al terreny filosòfic va aportar la seva “filosofia de l’home que treballa i que juga”. En relació a aquesta filosofia, diu Josep Ferrater Mora a ‘Eugeni d’Ors: sentit d’una filosofia’, de l’obra ‘El llibre del sentit’ (1948): “Precisament perquè hi ha en l’Eugeni d’Ors una certa limitada comprensió del que és veritablement la filosofia, podia aquesta filosofia seva ser una mica més àmplia que moltes d’altres. Perquè des del moment que el problema era plantejat en els esmentats termes [el caràcter instrumental de la lògica i la raó] no semblava ja que el principal interès consistís [...] a salvar alhora el sistema d’imatges de la representació i el sistema d’imatges de la ciència, sinó a edificar -molt menys filosòficament i molt més mediterràniament- un intel·lectualisme que permetés donar un camp gairebé il·limitat a la llibertat i a l’acció. [...] Des d’ara, no es tractarà ja d’acordar les exigències de la raó individual amb els postulats universals dels fets de la ciència. Es tractarà més aviat de veure fins a on i de quina manera pot inserir-se en un sistema anomenat intel·lectualista l’element irreductible de l’acció”. Aquestes són algunes de les idees que desenvolupava l’Ors filòsof, que era a més un periodista actiu i tota una institució en l’àmbit artístic.
La tomba d'Eugeni d'Ors al cementiri de Vilafranca del Penedès | FOTO: Joan Mestres Un article a la Revista Municipal de Cultura Popular de Sitges La Xermada recull com Don Eugenio va tornar a Catalunya, concretament al Penedès. Diu que l’Ors arriba a Vilanova i la Geltrú, sembla que de Sitges estant, per visitar uns coneguts. I continua: “L’enamorament s’ha produït, la decisió és presa. L’any següent, Ors compra un terreny adossat a l’ermita de Sant Cristòfol, al barri de la Farola. Va encomanar-ne la construcció al seu fill gran, l’arquitecte Víctor d’Ors, i es va inaugurar el 1946. L’ermita no la va adquirir fins l’any 1951”. "Para pasar las épocas de descanso, uno escoge siempre los lugares que más le placen y donde mejor se encuentra", deia en Xènius de Vilanova segons plasma aquest text. “De Vilanova estant, després de la segona defenestració, va escriure noranta-dos articles entre 1945 i 1948, apareguts al diari Arriba sota l’epígraf ‘Crónicas de la Ermita’. Francesc-Marc Àlvaro les anomena “cròniques d’un retrobament”, com diu l’article citat.
I de la mà de Francesc-Marc Àlvaro, qui probablement millor retrata aquest “retrobament” a 'Eugeni d'Ors a Vilanova i la Geltrú. Aproximació al retorn de Xènius a les arrels' ('Miscel·lània Penedesenca', 1988 - Vol 12), us l’expliquem aquí: “Les estades del Xènius ancià a Sant Cristòfor, els escrits elaborats en aquest marc, els seus contactes catalans, tot plegat pot interpretar-se com un procés sentit i íntim de retorn d'aquell noucentista defenestrat a comencaments dels anys 20. Retorn al paisatge que sempre havia portat dins i que a Vilanova va trobar, com bé enumera Joan Callejón Cabrera: la blavor mediterrània, l'ermita, I'advocació de Sant Cristófor, el veïnatge del far, la proximitat del Penedès, la seva pròpia terra catalana''. Sobre la relació de l’Ors amb Vilafranca del Penedès, l’autor destaca que “el filòsof teòric dels àngels havia dedicat escrits a Vilafranca i va anar durant molts anys a la seva Festa Major, la diada de sant Fèlix. No és estrany que fos un enamorat de tot el Penedès”. I ens dóna una pista: “Els seus avis materns hi eren vinculats, en especial I'avi Josep Rovira i Alcover, que morí a Vilafranca”.Àlvaro diu així al seu llibre: “Queden lluny els enfrontaments amb els polítics catalans de primers de segle, i el que fou capdavanter dels noucentistes pren el Penedès com a metàfora de Catalunya en el seu assaig de retorn a I'origen. Pero ja és massa tard i un dia encara suau de la tardor de 1954 I'escriptor es mor. Des de Ilavors, només el cementiri de Vilafranca guarda el secret del retrobament entre la memòria i la matèria”.
Detall de la tomba 'A Matilde' | FOTO: Joan Mestres El periodista i escriptor madrileny César González-Ruano escrivia el diumenge 26 de setembre del 1954 a La Vanguardia -diari que comptava amb les col·laboracions d'en Xènius- aquestes paraules arran de la mort d’Eugeni d’Ors: "No fui yo siempre amigo de Eugenio d’Ors. No hablé yo siempre de la misma manera, aunque de algún tiempo a esta parte él sabía que tenía en mí un adicto de sus claros valores. Y también por todo eso quiero, necesito, que mi nombre esté ahora cerca del suyo, en este domingo hondo y tremendo en que los cipreses altos, como verdes espadas del cementerio de Villafranca, saben ya que van a dar sombra definitiva a este sol de las letras españolas que se extingue a orillas del mar".
Tornem al principi que, de fet, és el final. Eugeni d'Ors va quedar meravellat, no només de la bellesa escultòrica de la tomba de la Matilde, sinó també de la història d’ella, de la jove que hi havia enterrada i que havia mort víctima d'un tiroteig a Barcelona. Matilde va morir als braços del seu marit, el doctor Ulpià Dellundé Prado (Jiguaní Oriente, 1846 - Santiago de Cuba, 1906), quan una bala perduda va entrar per la galeria del pis on vivia i es va incrustar al cap de la jove. Tenia 26 anys. El seu marit va encarregar el panteó a l'escultor Manuel Oms Canet (Barcelona, 1842 - 1889). La Matilde, a més dels seus germans Fèlix i Antonio, tenia un germanastre. Es deia Josep Rovira i Alcover i s’havia quedat a Cuba, on va formar una família. Va tenir quatre filles. La gran, Cèlia Rovira i García, va ser la mare d’Eugeni d’Ors. Però, segons diuen, ell mai no va arribar a saber que la Matilde era família seva. Tal com recordava l’arquitecte Oriol Bohigas a l’article ‘50 anys de la mort d’Eugeni d’Ors’, publicat al diari Avui el 13 de juny del 2004, “potser cal rellegir allò que va escriure a La Vanguardia en Xènius l’any 1944 quan el van fer fill adoptiu de Vilafranca: “La saba del terrer de Vilafranca / m’empenyia a enfilar-me a d’altres cels / i a l’hora de florir l’última branca / tot d’un cop em floreixen les arrels”.
