Jump to navigation
- Què et va portar a entomar el repte d'assumir la corresponsalia al Líban?A nivell laboral, vaig adonar-me que després de 10 anys fent periodisme econòmic a Madrid tot se’m començava a fer una mica cíclic, repetitiu. Que si pressupostos i resultats empresarials anuals... que si taxes d’atur, inflació o PIB mensuals... N’havia après molt cobrint la crisi financera i n’estava gaudint però notava que s’acabava un cicle i que tenia ganes d’explicar informacions diferents, més humanes i menys numèriques. I a nivell personal, de Madrid ja n’havia fet casa, si ho allargava gaire més corria el risc de quedar-m’hi. Així que enmig d’aquestes sensacions, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va obrir concurs per cobrir la corresponsalia de Londres i Beirut. La primera la vaig descartar perquè pensava que podia ser semblant a Madrid. I la del Líban em va fer pessigolles a l’estómac, per dir-ho així. Era el millor senyal per presentar-m’hi. Podria dir que ja de ben petita somiava amb ser corresponsal al Pròxim Orient però et mentiria...
- Què diries que n'estàs aprenent?Uf! Tantes coses que de moltes crec que encara no en sóc ben conscient. Aquest és el quart any a Beirut i m’està passant tot de manera ràpida, intensa i, a vegades, poc païda. En el dia a dia, sens dubte, aprens per força a sobreviure i a adaptar-te a un país, una ciutat i una cultura totalment diferents. I més ara, en un Líban en plena crisi on les coses més bàsiques, com treure diners del banc per poder pagar, es converteixen en un esport de risc o una missió impossible. Amb el pas del temps, també veus com vas desfent prejudicis sobre la regió que ni pensaves que tenies i apareixen més matisos que encara ho fan tot més complicat d’entendre. Així que, en certa manera, més que aprendre toca desaprendre. Jo sempre em consolo amb la frase del gran mestre, amic i veí Tomàs Alcoverro: si has entès bé el Pròxim Orient és que no te l’han explicat bé. Així que segueixo intentant entendre’l.
- Com afrontes la feina d'explicar el que passa al Pròxim Orient? És a dir, tenint en compte la complexitat, la distància mental amb la que ens ho mirem des de Catalunya...A vegades, explicar el Pròxim Orient a Catalunya genera un cert neguit. Primer per la responsabilitat que et suposa, evidentment. Però també perquè has d’intentar trobar la manera de que -al marge de l’allau informatiu que genera actualment Catalunya- es parli també d’altres realitats. Situacions que ens semblen llunyanes però que no ho són tant. Som just a l’altra banda de la Mediterrània i ens agradi o no hi estem més connectats del que pensem. Una bona manera, crec, d’escurçar distàncies és explicant conflictes i països a través de les seves persones i vivències. L’empatia ens aproxima i també retalla quilòmetres entre l’espectador i aquesta regió.
- Com s'articula la feina d'equip? Amb el càmera, el productor i la gent d'allà que us ajuda. En el nostre cas som tres, a l’equip. L’Oriol Andrés, que és el càmera, i en Tariq Saleh, el productor. Al marge de desenvolupar perfectament aquestes tasques tan bàsiques, tots dos són periodistes, de manera que en som tres a la delegació. I, d’alguna manera, tots fem de tot. Ells em matisen o corregeixen un text si alguna cosa els hi grinyola i jo suggereixo canvis en un muntatge si no acabo de veure alguna cosa clara. Vull dir que tothom entra a la parcel·la de l’altre perquè, en el fons, ja és un espai comú, un espai d’equip. En això -i no passa sempre- ens entenem. A vegades, sense demanar un plano a l’Oriol ell ja l’està gravant i sap que obrirem la crònica amb aquella imatge. O en Tariq s’avança buscant un perfil d’entrevista o tema intuint que el necessitarem. Al final, son també la meva família al Líban, un matrimoni de tres... La periodista recull al llibre 'Dones valentes' la lluita sense treva de moltes dones a l'Orient Mitjà | FOTO: Cedida
- Com vius la por i la inseguretat? El Líban, a diferència del que pot pensar molta gent, és un país bastant segur. Ara, en el marc de les protestes que reclamen un sistema més democràtic, hi ha hagut violència puntual, sobretot a la capital. Però la imatge de perill que han fomentat alguns mitjans és falsa. També és veritat que els països veïns -Síria a una banda i Israel a l’altra- no ajuden a l’estabilitat i que sovint es posa tota la regió al mateix sac. Però, si alguna cosa em va sorprendre només arribar, va ser que allà et pots oblidar el mòbil, la cartera o la bossa en un bar i quan hi tornes serà allà on era o algú te l’haurà guardat. A mi, despistada com sóc, m’han salvat moltes vegades... Sobre la por, n’he passat algun cop però quan hem viatjat en zones de conflicte a Síria o l’Iraq. És humà i serveix perquè calibris millor què fas i què no. Però sobretot t’ajuda a passar-la el fet de saber que malgrat la seguretat al 100% no existeix, treballes amb professionals que la redueixen al mínim possible.
- Què creus que pot aportar la feina que estàs fent a l'audiència?No sé del cert què acabem aportant però sí què voldríem aportar. Com a corresponsalia, en general, la nostra feina és explicar, sempre que es pot, la informació sobre el terreny o el més a prop possible. La prioritat és donar valor afegit a la informació que, d’aquella mateixa realitat, poguessin fer des de Barcelona. I això passa, entre altres coses, per testimonis directes del que vols explicar, experts locals del tema que tractes, coneixement específic de la zona que et permeti contextualitzar. Tot plegat per simplificar informacions sovint complexes sense perdre rigor i fer-les més atractives i properes. En el nostre cas, també intentem acabar amb estereotips sobre el món àrab.
- Parla'ns del darrer 30 minuts 'Beirut: infàncies robades'. Què heu volgut explicar en aquest reportatge?Hem volgut mostrar i denunciar que la guerra de Síria fa estralls dins però també fora del país davant la passivitat d’Europa, on paguem països com Turquia o el Líban perquè es quedin amb les persones refugiades. I com això castiga especialment els més vulnerables, entre ells un exèrcit d’infants que fugien del conflicte sirià buscant refugi i, lluny d’això, ara s’enfronten a una altra batalla diària: la de poder menjar cada dia i, per si no n’hi hagués prou, mantenir les seves famílies. En la majoria de casos, els pares i mares -en situació irregular- no poden treballar i si ho fan s’arrisquen a ser detinguts per la policia. Així que, per sobreviure, es veuen obligats a enviar els seus propis fills a guanyar-se la vida al carrer. Canalla que deambula entre insults, agressions, robatoris o violacions i enmig de la indiferència nacional i internacional.
- Recentment has publicat 'Dones valentes' (Ara Llibres) un llibre sobre les dones de l’Orient Mitjà que lluiten dia a dia contra el patriarcat secular que domina la política, la cultura i la societat. Sembla una mina de trencar tòpics i per explorar un mon totalment desconegut. Ens en parles?Aquest llibre neix, en part, d’una necessitat de fer justícia amb dones que han passat per la meva vida i a qui, en alguns casos, havia dedicat un minut i mig de crònica -dos minuts màxim- per explicar vivències que podrien ser l’argument d’una pel.lícula. I a d’altres de qui no havia tingut ni l’oportunitat de parlar-ne. Dones que són autèntiques gotes xineses de l’Orient Mitjà, que han anat fent forat a la gran roca del sistema patriarcal que les vol invisibles, sotmeses i callades Heroïnes anònimes que, pel sol fet de ser nenes, ja han hagut de lluitar per néixer i que després han seguit batallant per no morir -en vida o de manera real- pel simple fet de ser dones. Històries de nenes, adolescents, joves, esposes, mares, àvies que m’han sacsejat i marcat... Un cicle vital format per diferents dones que protagonitzen una revolució femenina i feminista històrica però encara no prou visible ni mediàtica.
Twitter de Txell Feixas
