Jump to navigation
- Tatxo Benet va partir de l’obra de Sierra per iniciar la col·lecció d’art censurat ‘Censored’. En menys de tres anys ha aconseguit aplegar més d’un centenar obres retirades de diferents espais expositius del món. Que la col·lecció reuneixi tantes mostres de censura en l’art i que siguin contemporànies vol dir que és una pràctica més habitual del que es reconeix més enllà de l’atenció mediàtica que en puguin rebre?La veritat és que sí. Ens hem trobat amb una sorpresa quan crèiem que la censura era pràcticament una qüestió gairebé en procés d’extinció però resulta que és tot el contrari. Explorant les obres censurades ens trobem que cada vegades ens en trobem més i en països amb certa sacralització de les llibertats públiques i de la d’expressió en particular. Són els que censuren més obres. Ens trobem amb sorpreses tremendes i aquests últims temps, la pandèmia ha posa de relleu l’activitat censuradora de molts estats i institucions financeres que intervenen directament sobre l’opinió pública. Realment és una situació d’una enorme gravetat, des del meu punt de vista.
Exposició a La Panera - Més enllà de grups polítics i de pressió, poseu èmfasi que, en alguns casos, la censura també arriba des de les direccions dels museus i dels seus curadors. Contrasta amb el fet que es presentin com a espais de llibertat artística i, per tant, d’expressió. Quins són els límits?En principi, no hi ha un límit a la llibertat d’expressió. N’hi ha quan hi ha injúries. La llibertat creativa ha de ser respectada en tots els seus termes.
- En la presentació que Benet fa de ‘Línies Vermelles...’, recorda una sentència del 1971 del jutge estatunidenc John Marshall Harlan que establia que “ningú no té dret a establir el cànon del bon gust, ni d’allò que és art o no ho és, ni d’allò que és o no és acceptable”. Quin paper jugueu en aquest sentit els comissaris o responsables d’espais d’exhibició?Els comissaris seleccionem. En el cas de ‘Censored’, vam seleccionar el que vam considerar en aquell moment més important i representatiu i que abastés un ventall d’obres censurades que acredités sobretot la pluralitat i la transversalitat de la col·lecció. Vam buscar obres que acreditessin, per exemple, que la censura no té un color polític ideològic determinat. No desvetllo cap secret si dic que Benet no és pro taurí i, malgrat això, hi ha dues peces censurades per l’ajuntament de Barcelona i de Saragossa clarament pro taurines i que formen part de la col·lecció. També és veritat que Benet té conviccions feministes i una de les peces va ser censurada a Londres per haver sigut realitzada per un artista prèviament condemnat per agressió sexual, motiu pel qual l’obra no es va exposar. És important advertir que la censura arriba de totes bandes i des de totes les perspectives ideològiques. Quan seleccionem les obres de la mostra que presentem a Lleida, seleccionem les que ho acrediten. Les que estan exposades al Museu de Lleida són un exemple d’autocensura, per exemple. 'Presos polítics a l'Espanya contemporània' hi està exposada de forma permanent després d’arribar a un acord amb el director del museu. Les altres obres, d’Antoni Tàpies, Daniel G. Andújar, Joan Fontcuberta, hi són com una mostra de processos sobre la censura o com una reflexió sobre l’autocensura. Cal recordar que ‘Censored’ és una col·lecció única en el gènere, no n’hi ha cap altra de similar al món.
- Com ha sigut el procés de cerca i adquisició d’aquestes obres que conformen ‘Censored’?Ha estat complicat en alguns casos perquè s’hi ha hagut d’estar molt a sobre. Per exemple, quan es va produir la censura de l’obra coreana sobre les serves del plaer –‘Statue of a girl of peace’ de Kim Eun-sung i Kim Seo-kyung–, s’hi va haver d’estar molt a sobre per les dificultats culturals i de tot tipus que van sorgir per poder incorporar-la a la col·lecció, ja que ens semblava molt interessant per tot el que havia generat. També ens va passar en el cas de la pintura ‘La Revolución’ de Fabián Chairez, en què s’hi pot veure Emiliano Zapata nu sobre un cavall, que encara estava exposada a la Galería Nacional de México quan ens hi vam interessar. Vam haver de córrer malgrat tot el procés que vam haver de seguir perquè es deia que fins i tot el MoMA de Nova York estava interessat en aquesta obra. Malgrat tot, per a nosaltres, el procés de gestió ha sigut apassionant i divertit.
- La censura es considera un mecanisme de control però no té en compte que l’art pot ser interpretat de formes diferents. Per tant, no aconsegueix sempre els seus propòsits?Clar, a més, en una situació tan plural i diversa, des de qualsevol punt de vista, efectivament, no té perquè coincidir la interpretació que se’n fa. Ha de ser la mateixa societat la que decideixi. Treure una obra per creure que pot ferir la sensibilitat de l’espectador em sembla que és una cosa que ha de decidir el propi espectador. Passa el mateix que amb les cadenes de televisió. Pots prémer un botó i canviar-la. Al final, és la mecànica social la que fa que unes obres puguin ser més creïbles, estar més acreditades, ser més vistes, més apreciades per part de la societat que d’altres. I és la mateixa dinàmica la que les castiga amb la indiferència.
- Molts cops el que aconsegueix la censura és tot el contrari, l’anomenat Efecte Streisand, que augmenta la visibilitat d’allò que s’ha volgut ocultar. Mai ha estat efectiva en la seva totalitat, llavors?Clar, és això! Jo no dic que la col·lecció ‘Censored’ tingui obres boniques perquè no ho diré mai. [riu] Mentiria si ho digués, però quan formen part d’aquesta col·lecció s’han convertit en unes obres que tenen interès per si mateixes. No direm que són boniques, però sí interessants. Han convertit una obra que hagués pogut passar absolutament desapercebuda per haver-se exhibit en qualsevol museu, galeria o institució en una obra que ja té un interès afegit pel fet que algú ha decidit que aquesta obra no es pot veure.
- En tot cas, i tal com assenyala l’artista Hans Haacke, la censura més perillosa és l’autoimposada. En un context de pretesa llibertat d’expressió, sobretot en el món de l’art i la creació, què fa que els artistes la reconeguin en els seus processos?Crec que és la idea que la seva obra sigui vista, malgrat tot. Estan immersos en un procés creatiu i és normal que vulguin ser exhibits en circuits comercials o institucionals. Per fer-ho, necessiten contenir alguns dels seus impulsos, acomodar-se en una sèrie de cànons que són els políticament correctes si és que volen, desgraciadament, incorporar-se al circuit econòmic de les galeries, espais museístics, etc. Crec que no hi ha res més que això però, alhora, és perillosíssim perquè limita molt la llibertat creativa. Suposo que hi ha molts artistes que volen dir moltes coses però no aconsegueixen fer-se un lloc dins del panorama museístic actual i per això ho fan, perquè si no, no vendrien.
Exposició a La Panera - L’exposició de Benet es presenta com un exercici de tolerància, però és més fàcil practicar-la quan per qüestions de proximitat -física, sentimental o ideològica- no interpel·la de manera directa?El museu de la tolerància –que és el que Tatxo Benet volia fer en un principi però en va canviar el nom– basava la seva idea en una espècie de museu de la llibertat creativa. En anomenar-lo de la tolerància, però, concretava una mica més. Com la sentència del famós jutge, el que per a tu pot ser no tolerable, per a un altre pot ser perfectament líric. Crec que la tolerància és la que anima en el fons l’esperit de la col·lecció. Crec que cada obra ha d’interpel·lar la consciència de cadascú. Per exemple, tenim una obra d’un artista americà molt reconegut que va estar acusat en el procés del ‘me too’. Se li va cancel·lar una exposició que tenia prevista a la National Gallery de Nova York per aquest motiu però nosaltres hem decidit incorporar-lo a la col·lecció malgrat no estar identificats amb ell, ja que és un personatge bastant nefast en el món contemporani pels seus comentaris i actituds sobre la dona. Incorporant aquesta obra hem interpel·lat una mica perquè cada espectador pugui fer la seva pròpia reflexió sobre el tema de ser exclosos d’una exhibició pel fet de ser acusat de participar en una agressió verbal o física contra el gènere femení. Aquest és el tema, que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions, que no les trobarà per davant.
- Després dels primers dies d’obrir-la al públic, quin feedback n’heu obtingut?Molt bo, la veritat. Hi ha hagut molta gent que l’ha vingut a veure. En 10 dies ja hi havien passat més de 2.000 persones acreditades. Ara potser ja n’han passat 3.000. Està tenint molt bona acollida a Lleida, que no és Barcelona i més en el context de restriccions en què estem.
- El fet que ‘Línies Vermelles...’ es presenti com un recull d’obres ja censurades fa que qui les va censurar en el seu moment –casos propers sobretot– no ho faci ara?No hem rebut cap queixa i algunes em posen la pell de gallina per les situacions que passem, com ara la radiografia del crani de Miguel Ángel Blanco de Clemente Bernad o l’obra d’Abel Azcona, que és complicada. Però no hem rebut cap input negatiu, només un comentari al diari ‘La Razón’ bastant extemporani i fora de lloc. Realment, res més. Tampoc per part d’espais com el MACBA, que va cancel·lar la mostra d’Inés Doujak per l’obra 'Not dressed for conquering' i que va provocar la dimissió del director del museu en el seu moment. Crec que han pensat que és millor no remoure-ho. No hi ha cap resposta ni reacció en cap sentit. La gent l’ha rebut molt bé i esperem que en un temps raonable la puguem portar a Barcelona. La vam presentar a Lleida perquè Tatxo Benet és lleidatà militant i la vam portar allà com un reconeixement als seus orígens. Ara, però, comencem a treballar la mostra amb una projecció universal i més ambiciosa.
Web Centre d'Art la Panera
