Jump to navigation
- Has tingut uns mesos per pair la rebuda del disc 'Perifèria', amb els altres i també amb tu mateixa. Quin feedback has anat rebent? Els feedbacks de la resta de persones són molt variats, és difícil fer un global. Jo em quedo amb el fet que el disc té coherència. A vegades el més complicat dels discos és fer-los rodons, i crec que ho hem aconseguit, estic molt contenta. Això seria una bona crítica cap al propi disc.
- El canvi a una veu masculina, després de la Magalí Sare al disc ‘Estómac’ (Satélite K, 2018), és destacable. Què valores de l’Enric Verdaguer perquè hagi esdevingut el vocalista d’aquest àlbum? Valoro la seva masculinitat no normativa en cantar i en expressar-se, també escènicament i a l’hora de parlar. Valoro la manera dolça i sensible de fer en una veu masculina. Crec que després de la Magalí, que té tanta força i que és maquiavèl·lica, de cop el canvi cap a una altra veu havia de ser radicalment diferent. D’aquí el canvi.
- L’Alba Flores i l'Ana Tijoux també col·laboren en l’àlbum a la cançó 'Mujer frontera', els beneficis de la qual van a parar a l’Asociación Jornaleras de Huelva en Lucha. Per què consideraves important dedicar una cançó a aquest col·lectiu? És evident per què és important. Ho podem explicar quaranta mil vegades. Ens dediquem al que ens agrada i tenim un petit altaveu. El col·lectiu de Jornaleras en Lucha tenen molts eixos d'opressió en si mateixes, són dones migrades sense papers i explotades. Imagina’t la diferència entre elles i jo.
- Una continuïtat respecte al darrer àlbum no instrumental, ‘Estómac’, és que segueixes parlant de corporalitat, de ruptura, d’òrgans… Per què creus que aquest llenguatge segueix estant present en les teves cançons? La resposta no és conscient. El cos és el nostre petit reducte de llibertat, el nostre petit espai de sentir, on les persones sentim tot el que sentim. Si l’art ens fa sentir sensacions, ho fa en el cos. Va vinculat al concepte de "posar el cos" com un concepte polític. El cos es converteix en el problema i en la solució. Tot el que són imatges que tenen a veure amb el cos, són imatges sensitives.
Clara Peya | Foto: Sílvia Poch- El disc es titula ‘Perifèria’. La perifèria és aquest "no me ves y sobrevivo" que cantes al tema '¿Quién se atreve a hablar?', és a dir, existir sense que et tinguin en compte? La perifèria és tot el que no es veu i no se sent però que existeix. Per això parlo de perifèria emocional, perquè tot allò que no expressem, no existeix. Si jo no t’explico les meves debilitats, representa que no les tinc. Ens hem anat vertebrant així, a través d’una manera de funcionar que ens fa més incapaces que capaces. Jo opino tot el contrari: si mostrem les debilitats, ens fem més fortes. Si socialment no ho expliquem és perquè creiem que serem més fortes si no ho fem, però no és així perquè les coses que s’assenyalen i s’anomenen es traspassen. Tinc la sensació que el silenci i el buit no canvien res, i en canvi, el fet de sacsejar pot generar moviment, que és el que necessitem. És interessant entendre que el centre existeix perquè hi ha una perifèria, que el sustenta. Està bé assenyalar-ho. El directe del disc existeix perquè tenim una perifèria que fa que puguem sortir a l’escenari: tècnic de so i de llum, producció, road manager… L’equip de darrere és molt més ampli que els que donem la cara i sobretot els que rebem els elogis.
- Parles de perifèria emocional perquè ens han educat per no expressar el que sentim, com estem. Un home blanc heterosexual també pot viure en perifèria perquè no expressa el que sent o estem parlant de la perifèria que el centre de la societat margina? Jo agafo el concepte de perifèria perquè a grans trets inclou a totes les persones que normalment no estan incloses, però també pot apel·lar a qualsevol altre tipus de persona. Assenyala els marges i subratlla les limitacions pròpies. M’agrada començar l’espectacle preguntant si us heu sentit mai perifèria i també si heu fet sentir algú perifèria. Això t’interpel·la directament perquè et fa pensar quines són les praxis que tens i que provoquen que la gent del teu voltant sigui perifèria: des d’una persona que té treballadors i ressalta el poder que té sobre ells o un pare amb la seva filla, per exemple.
Treballem per visibilitzar o posar llum a realitats de les quals no se’n parla
- Com connecta el concepte de ‘Perifèria’ amb la feina que fas amb Les Impuxibles? Tinc la sensació que a cada espectacle parlo del mateix, que la feina no deixa de ser sempre posar un gra de sorra a generar uns canvis que tenen a veure amb un sistema totalment podrit. Pensar com aquest sistema ens vertebra en totes les parts de la nostra vida i com aquest se sustenta i com ens separa, per exemple, assenyalant la diferència com un perill i no com una riquesa. Treballem per visibilitzar o posar llum a realitats de les quals no se’n parla. Amb la pandèmia es parla de morts, però no de salut mental, quan crec que la pandèmia real és la de la salut mental col·lectiva. Per què no estem parlant de l’increment dels suïcidis? Des del nostre petit reducte d’art si totes féssim el mateix, seria un canvi massiu. Encara que l’altaveu sigui petit, hem de continuar amb aquesta lluita.
- El teu gran llançament de l’any ha estat ‘Perifèria’ però també vas publicar ‘Estat de larva’ (Vida Records, 2020), un disc instrumental. Aquest disc l’inclouràs a la gira de ‘Perifèria’? ‘Estat de larva’ vaig decidir no portar-lo als escenaris i així s’ha quedat. És un disc i qui el vol escoltar l’ha d’escoltar com a tal. Jo en general defenso que la meva música s’ha de venir a escoltar en directe, i de cop ara amb ‘Estat de larva’ penso que té valor si s’escolta com a disc. Estic contenta perquè està tocat com un directe, sento aquesta intenció.
- El pròxim 12 de juny presentaràs el disc al Festival Ítaca. Quin pes té el directe per a tu en el llançament de ‘Perifèria’? El directe és com un viatge, el visc com un lloc màgic, com un ritual, una cosa que només passa en aquell moment, que és únic i irrepetible i no tornarà mai més a ser el mateix. Això em fa vibrar molt. Els músics que estem a l’escenari també són molt de directes, ho donem tot, és una vivència emocional.
- Ens pots donar algun detall del directe a l’Ítaca? El piano que portem és de paret perquè si parlem de perifèries, portar un piano de cua semblava poc coherent. Sempre m’ha pertorbat l’elitisme del piano com a instrument absolutament burgès. Vam triar fer-lo amb un piano de paret amb sordina, que és el que utilitzen els estudiants per no molestar els veïns. Representa aquest espai que no tenim o no tenen les perifèries, el crit silenciat.
Web Clara Peya Web Festival Ítaca
