,
17/10/2021
Crítica cultural
Foto:
Ros Ribas

El trànsit del joglar en família

Quimet Pla, Núria Solina, Diana Pla i Oriol Pla formen la família Travy. Si bé el Teatre Lliure ha començat una nova etapa des de les acusacions que van portar Lluís Pasqual a dimitir, el que no s’ha perdut és la regeneració, en el més literal sentit de la paraula.

D’això va Travy, un relleu familiar dels Pla-Solina, que tot aprofitant l’ocasió de l’Oriol per dirigir un espectacle en un important teatre, es construeix un meta-teatre, un assaig dins d’un assaig. Els Travy se’ns presenten com “una família de joglars que s’entenen més posant-se màscares que mirant-se als ulls.” Dues generacions i dos moments vitals; “els que ja veuen el final del camí sense por i els que veuen el principi del mateix amb pànic.”.

El públic del Jardí de Figueres es va sentir partícip de la creació de quelcom que no semblava estar creat. Però, ai las, i tant que n’era, de creat. D’entre les moltes metàfores de l’espectacle, el primer reguitzell de pantomimes que va regalar Oriol Pla, debutant en direcció, mostraven l’inici del trànsit dels seus pares del món joglaresc (teatre de carrer) a la nova visió del teatre modern gestant-se pels seus fills. La Diana fou qui va mostrar-ho millor, exposant-ne fins i tot els mugrons (fote’t, Instagram).

Un recurs (mai tan ben dit) familiar és el famós McGuffin representat per una síndria que carregava, i amb prou feines canviava de braç, en Quimet Pla. Deixo a l’aire el que s’hi amagava, en defensa de les metàfores. El que no s’amagava és un desig per fer-ho passar bé malgrat commoure amb altres emocions el públic. Tant pel propi diàleg com per l’eclecticisme escènic que mostra Travy, ningú en sap marxar sense haver deixat anar una riallada. A Figueres gairebé ningú es va poder quedar assegut a l’hora dels aplaudiments.

Amb vetllades com aquesta, és quan un es sent més capaç de deixar-se sorprendre per noves transicions, noves fílies, noves confirmacions de que aquest món que anomenem teatre no tindrà aturador. Què coi, afortunadament, vull creure que si ens deixem de punyetes estigmatitzades en el qui participa en cada producció escènica, el què seguirà fent-nos rebentar les agendes.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

26/04/2025
El 1908, la companyia Teatre Català estrenava al Romea “L’aranya”, d’Àngel Guimerà.
23/03/2025
Fa aproximadament una setmana, Txell Feixas estrenava programa a 3Cat mostrant dones afganeses regalant llibretes i bolígrafs a talibans, com quan a Portugal regalaven clavells també a soldats del règim.
16/03/2025
Imagina’t no haver de buscar sonoritats de James Blake o Mogwai, ni tan sols sortir de l’Empordà per sentir teclats com els que toca Clara Peya.
03/03/2025
David Mamet va escriure el 1999 Boston Marriage, en la qual Anna i Claire, juntament amb la minyona escocesa de la primera, exposen una sèrie de fets que exploren les relacions de poder entre una dues dones benestants i
27/02/2025
Diu Wajdi Mouawad que “la vérité n’est pas une propriété”, i diu Oriol Broggi que les veritats són el gran tema del libanès afincat a Canadà: com les rebem?
20/01/2025
Des que anava a la universitat un relativament llunyà 2009, en Peyu feia fins i tot agradable l’anada amb la Renfe des d’El Fricandó Matiner amb trucades il·lustres com la que va fer a la Guardia Civil per donar l’adreça
02/12/2024
L’ésser humà, per la seva condició racional, té una capacitat de crear la seva pròpia realitat mitjançant la mentida. Aquest, segurament, fou el que va fascinar més a Emmanuel Carrère per escriure L’Adversari.