,
17/10/2021
Crítica cultural
Foto:
Ros Ribas

El trànsit del joglar en família

Quimet Pla, Núria Solina, Diana Pla i Oriol Pla formen la família Travy. Si bé el Teatre Lliure ha començat una nova etapa des de les acusacions que van portar Lluís Pasqual a dimitir, el que no s’ha perdut és la regeneració, en el més literal sentit de la paraula.

D’això va Travy, un relleu familiar dels Pla-Solina, que tot aprofitant l’ocasió de l’Oriol per dirigir un espectacle en un important teatre, es construeix un meta-teatre, un assaig dins d’un assaig. Els Travy se’ns presenten com “una família de joglars que s’entenen més posant-se màscares que mirant-se als ulls.” Dues generacions i dos moments vitals; “els que ja veuen el final del camí sense por i els que veuen el principi del mateix amb pànic.”.

El públic del Jardí de Figueres es va sentir partícip de la creació de quelcom que no semblava estar creat. Però, ai las, i tant que n’era, de creat. D’entre les moltes metàfores de l’espectacle, el primer reguitzell de pantomimes que va regalar Oriol Pla, debutant en direcció, mostraven l’inici del trànsit dels seus pares del món joglaresc (teatre de carrer) a la nova visió del teatre modern gestant-se pels seus fills. La Diana fou qui va mostrar-ho millor, exposant-ne fins i tot els mugrons (fote’t, Instagram).

Un recurs (mai tan ben dit) familiar és el famós McGuffin representat per una síndria que carregava, i amb prou feines canviava de braç, en Quimet Pla. Deixo a l’aire el que s’hi amagava, en defensa de les metàfores. El que no s’amagava és un desig per fer-ho passar bé malgrat commoure amb altres emocions el públic. Tant pel propi diàleg com per l’eclecticisme escènic que mostra Travy, ningú en sap marxar sense haver deixat anar una riallada. A Figueres gairebé ningú es va poder quedar assegut a l’hora dels aplaudiments.

Amb vetllades com aquesta, és quan un es sent més capaç de deixar-se sorprendre per noves transicions, noves fílies, noves confirmacions de que aquest món que anomenem teatre no tindrà aturador. Què coi, afortunadament, vull creure que si ens deixem de punyetes estigmatitzades en el qui participa en cada producció escènica, el què seguirà fent-nos rebentar les agendes.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

20/11/2023
La gran banda estrella del gramòfon va tornar a omplir la Bisbal de jazz, funky, soul, rocksteady, ska i música jamaicana amb la contundència habitual.
05/11/2023
FitzRoy, o anomenada també Chaltén, en els llimbs de Xile i Argentina, representa una muntanya particular de 3.400 metres a la Patagònia i és tot un repte per qualsevol que hi vol fer cordada.
09/10/2023
L’últim espectacle de creació de la trajectòria de Dagoll Dagom, amb una adaptació d’una creació de Santiago Rusiñol, estrenada l’any 1898 i esdevenint un dels espectacles més representats de l’època.
10/09/2023
Anar a un espectacle d’en Peyu és per anar a riure-se’n de tot. I això, amb tot el que implica. No queda cap sense tallar, per això hi ha la llibertat d’expressió.
15/08/2023
Ahir servidor va poder, finalment, descobrir una de les propostes de la Schubertíada.
07/08/2023
The Telephone, or L’amour à trois (1946) de l’italoamericà Gian Carlo Menotti, és la proposta operística que el Festival Castell de Peralada va triar per un públic més jove en l’edició d’enguany, essent-ne la única si e
01/08/2023
Vint-i-quatre “Violons du Roy”, entre ells Guillaume Dumanoir, formaven l’orquestra de corda que va crear Lluís XIII i el seu successor Lluís XIV la va consolidar.