Jump to navigation
- Laia, com neix aquest projecte?El projecte neix de vivències pròpies. Entenent que la creació artística parteix de coses que em travessen. Jo sóc d'un poble petitó del Baix Llobregat, la meva família es dedica a la llenya, en un espai molt rural. I volia pensar com aquest fet ha pogut influir en la meva identitat. No m'agrada entendre la ruralitat com una cosa oposada a la ciutat, no m'agrada entendre-la com una dicotomia, si no més aviat vull explorar com es mesclen aquests conceptes i com m'han travessat a mi. Aquest projecte diria que parteix d'aquesta connexió entre el que és rural i el que és urbà. Jo treballo molt amb la ficció, m'agrada que no tot passi pel terreny del real. La ficció em permet explorar noves coses i aquest explorar també crec que ens permet crear nous imaginaris. Així que 'Utopies agrocuir' parteix d'imaginar com podria ser una utopia on els espais rurals siguin els llocs de referència queer, una mica al contrari del que passa actualment. Fa poc temps que treballo amb el projecte, però he començat a indagar, i he vist que parlar d'un món utòpic és una mica gran, llavors he començat a marcar línies de treball més focalitzades.
- Què vols explorar?Per una banda, voldria investigar sobre les relacions familiars. Entenent que el concepte família tal com jo l'entenc no passa pels vincles de sang. Voldria plantejar com aquests vincles afecten en l'arquitectura rural, en els habitatges on vivim. Em pregunto com es donarien les relacions entre persones en aquests espais i com s'organitzarien les formes de vida i com això afectaria la construcció. Així que principalment voldria basar-me en la masia com a eix vertebrador. D'altra banda, l'altra línia de treball seria sobre la utilització de les eines del camp, com ens podríem relacionar amb elles en aquest espai fictici.
- Què proposes fer amb les eines del camp?Crec que amb les eines del camp ens relacionem des d'una forma molt funcional i crec que hauríem d'explorar altres formes de relacionar-nos més simbòliques. El meu plantejament seria entendre-la com una prolongació del nostre cos i com un objecte amb el qual puguem crear un vincle emocional. Voldria crear nous usos pels objectes de treball. Pel que fa a les eines de llaurar crec que hi ha coses que em poden servir de referència. M'agradaria crear una sèrie d'arnesos que tinguessin la finalitat d'empènyer les eines de llaurar. Com feien les mules però construïdes per al cos humà. També m'agradaria incorporar la funcionalitat sexual a aquests objectes i així plantejar conceptes que fins ara han estat molt urbans, com per exemple, el cruising. I clar, el cruising també està vinculat a la ruralitat!
Laia Gimeno | Foto: Cedida- Això dels objectes sexuals com a prolongacions del cos em recorda a la tesi de Paul Preciado. Has llegit molta teoria queer o et bases també amb la teva experiència?És un entramat de moltes coses. Però la idea, el clic per pensar que volia fer això, surt d'un meme. Un meme que era un unicorn que estava en un espai rural i posava: "Jo quan me'n vaig a la ciutat a ser gai". I vaig pensar "aquesta soc jo!" I d'aquí va sortir la idea principal. I durant tot el procés creatiu crec que és un amalgama de lectures interioritzades. Veu molt de Donna Haraway, de Paul Preciado, d'Esteban Muñoz... I també moltíssim de converses amb amiguis. Potser són lectures que ha fet altra gent, que jo no he fet, però que hem tingut en una conversa i això m'ha despertat idees. Tanmateix, sobretot sorgeix molt de compartir amb amistats.
- És millor parlar d'utopies que fer sempre una crítica als vells plantejaments. És molt poderós plantejar directament un món utòpic i deixar de criticar i reforçar el que ja tenim i no ens agrada?Total. També neix de forma orgànica. Sense voler-ho o sense saber-ho. Totes les lluites em travessaven molt i tenia aquesta cosa interna de ràbia i violència. I ho feia defensant la ràbia i la violència, perquè entenc que són emocions vàlides i necessàries, però arriba un punt que necessites poder entreveure noves possibilitats per poder seguir. Si tu poses el teu cos a primera línia i no tens cap marge d'utopia, arriba un moment en què necessites altres coses. Sense saber-ho vaig acabar en aquest espai. Jo crec que és una cosa molt de la meva generació, que necessitem referents utòpics, perquè sinó no podem crear, no podem avançar. Emocionalment i també per crear realitat. Crec que molts cops, en el món en què ens relacionem, em manca il·lusió. I potser necessitem generar aquests espais ficticis per portar la il·lusió al terreny de lo real.
- Quines sensacions has tingut a l'arribar aquí al Delta?Aquests dies són molt grisos. I quan vaig arribar, vaig pensar "mare meva". I després vaig pensar "doncs no". A mi m'agrada molt trencar amb la romantització dels espais rurals. I clar, si t'imagines una cosa i no és el que tens, és com una baixada gran de la romantització interna. I clar, hem de conèixer els espais des de totes les parts i no des de la part romantitzada. I la veritat que amb ganes de fer xarxa i d'escoltar. Tinc ganes de conèixer les veus i les històries rurals d'aquí al Delta. Per a mi és important contextualitzar. El que creï aquí ha de tenir algun peu que se sustenti en aquesta terra, perquè si no, em quedo a casa meva.
- Creus que aquest projecte representa una acceptació de les nostres identitats múltiples?Crec que sí. Com al meu poble no hi havia institut, vam anar a un institut d'un poble de la vora. I me'n recordo amagar molt la meva identitat, em feia vergonya. Ara vull tornar-me a apropiar de tot això. Com m'he passat molts anys intentant que no es veiés que no era heterosexual o que era de poble, ara vull dir-ho i recrear-ho.
Web Centre d'Art Lo Pati
