Paula Artés: "El Castor només és una representació de com actua el poder"

L'artista presenta a Lo Pati l'exposició 'Energia submergida' sobre el projecte d'Escal UGS

Anna Zaera

18/03/2024

Arts

Paula Artés (Molins de Rei/Alentorn, 1996) és fotògrafa artista compromesa en donar a conèixer i qüestionar els espais ocults de poder i, per tant, de control. Després de presentar a Lo Pati l'exposició 'Energia submergida', parlem amb ella sobre l'origen primerenc dels seus interessos per la fotografia i per la política. L'artista Paula Artés proposa una reflexió sobre l'entramat de relacions de poder i control que vinculen l'activitat d'Escal UGS (una de les empreses constructores més grans del món) i l'Estat espanyol, en la construcció de la plataforma Castor. El dipòsit submarí de gas natural construït davant de les costes del Montsià i el Baix Maestrat (entre Catalunya i el País Valencià) va generar un greu impacte ambiental. Un recorregut expositiu que mostra la dualitat entre la opacitat política del projecte i les imatges captivadores que provoquen el desig de tocar-les.

Al final si el projecte Castor fos la plataforma marina en si, no passaria res. Seria només brossa visual enmig del mar. El problema és tot el que hi ha al darrere

- Per què decideixes dedicar-te a la fotografia i després a projectes que l'utilitzen per abordar temàtiques més conceptuals?
En el meu cas, crec que no ve per un interès familiar. Crec que més aviat la meva figura apareix com un bolet en la història familiar. Sí que és veritat que una cosa molt curiosa és que molts pares d'amigues meves de l'escola se'n recordaven que jo, de petita, sempre anava amb una càmera a sobre. Ni jo ni els meus pares n'érem conscients perquè ho teníem tan integrat, que ni ens adonàvem. A mi el dibuix sempre se m'ha donat fatal i, per això, en un principi, no em veia massa artista. Ara bé, tenia clar que vaig elegir el batxillerat artístic perquè volia estudiar fotografia.

- I quina mirada tenies llavors?
Jo vaig entrar a la carrera amb interessos fotoperiodístics. Perquè el que la societat et presenta és foto de moda o foto periodística al Camp del Barça. Jo desconeixia la fotografia d'autor o el fet que la fotografia pogués entrar dins dels museus. A primer de carrera, veig la llum amb la Tanit Plana. Ella ens va ensenyar molts referents i, paral·lelament, també recordo, de molt petita, mirar el canal Parlament a la televisió. Tenia molt d'interès per la política, pel poder... Va arribar un moment en què vaig veure que podia fusionar aquests dos interessos, que podia fer fotografia amb aquestes bases conceptuals.

- Recordes quines coses t'atreien de petita per fotografiar?
Jo sempre anava amb una analògica, tot i que soc del 96 i ja hi havia càmeres digitals. És una càmera que l'he perduda. En algun trasllat s'ha volatilitzat. M'encantaria trobar-la! Hauria de seure a veure els àlbums, però crec recordar que eren fotos on ja hi sortia poca gent. Com ara. Seria molt divertit veure quines fotos feia.

- Com comença el teu interès pel projecte Castor?
El meu interès és saber com les grans empreses utilitzen els estaments i les bases legals de l'Estat. Començo a rascar i a veure quins macroprojectes així hi ha a Catalunya. I és llavors quan trobo el Castor. Fa cinc o sis anys que començo el projecte. Feia temps que hi havia hagut els terratrèmols, però jo no recordava haver vist aquest episodi a la televisió.

- Hi arribes a través dels informes administratius més que per l'observació del paisatge de la plataforma marina?
Exacte. Normalment sempre ho faig així. Començo a fer fotos quan ja tinc molt clar el que vull fer. Faig una investigació molt sòlida abans. Fins que no ho tinc clar no començo a baixar a Terres de l'Ebre. De fet, les primeres fotos les faig el desembre del 2019, després d'una residència artística que em serveix per ordenar el projecte.

- Què és el primer que et va suggerir la plataforma en veure-la en directe?
Quan baixes per l'AP7 i comences a veure el Castor, et sorprèn. Després vaig agafar un vaixell per anar-lo a veure des de prop. M'impactava molt la diferència entre com es veia des de terra i com es veia des del mar, des de la mitja milla de seguretat que hi ha en alta mar. Llavors vaig començar a destil·lar la idea que aquella estructura era el fet més visible, però vaig començar a veure que hi havia parts que no es veien i això és el que a mi més m'interessava. Tot el tema de les fronteres, dels camps que no es poden cultivar, tots els peixos afectats. Volia anar més a la part oculta. De fet, a l'exposició no es veu la plataforma fins a l'última foto. El Castor només és una representació de com actua el poder. Al final, si el projecte Castor fos la plataforma marina en si, no passaria res. Seria només brossa visual enmig del mar. El problema és tot el que hi ha al darrere.

- Què és el que més t'ha sobtat de com funcionen els mecanismes del poder a l'hora de fer aquests projectes?
Hi ha un punt que penses "Potser estic molt paranoica". Però quan comences a investigar i a parlar amb la gent, veus clar que no vas tan desencaminada. Al Castor, quan comences a veure els documents i el BOE, dius "Com és possible que s'hagi deixat fer?" I t'adones que qui té el poder no és el govern de l'Estat, sinó totes aquestes empreses. Perquè sinó, no ho haguessin anat aprovant tots els governs, tant del PP com del PSOE. Això és el que em dispara les alarmes. El primer document on es comença a investigar la zona per construir el Castor és del 1996! I la gent d'Alcanar no se n'assabenta fins al 2007 i perquè una persona, per error, compra un diari equivocat. A més, tots els documents, són infumables. Estan escrits amb un tecnissisme molt específic, redactats per a que no els entenguis. Hauríem d'estar obligats a llegir el BOE cada dia.

- Creus que aquesta cultura política és un element característic de la democràcia espanyola?
Jo crec que, malauradament, sí. Però no només espanyola. És un sistema que utilitzen molts països. A Sud-amèrica les empreses fan obres així impunement. D'una manera molt més flagrant. El colonialisme i l'extractivisme allà és acollonant. I aquí ho fan, però a petita escala. Perquè no pots fer el mateix aquí que a Guatemala. A mi el que em sembla increïble és que se signi un contracte que diu que si aquella obra falla l'Estat indemnitzarà l'empresa. Quan descobreixo tot això és quan veig que hi ha projecte. I que l'he de fer.

- La comissària explica que en el teu treball hi ha un cert dualisme, entre la bellesa i la foscor.
Sí, hi ha una part del projecte que és més poètica. Algunes fotos t'atrapen. Crec que ha estat accidental. El projecte ens hi ha portat. Anava jugant amb aquestes estètiques. Potser la foto dels peixets és molt bonica, però quan penses en tot el que hi ha al darrere, t'entra mal de panxa.

- Continuaràs treballant en aquest projecte?
Per a mi el més important era que es presentés a les Terres de l'Ebre. Era essencial. Però crec que és un projecte fins i tot més necessari d'ensenyar fora. Expandir-lo i que tota aquesta part crítica vagi més enllà. Pel que fa a la investigació, crec que està tancat. Però el gruix de la investigació té moltes coses en comú amb altres projectes, sigui una central elèctrica a Guatemala o uns molins de vent, del qual es pot seguir estirant del fil.

- És possible sostenir una investigació durant tants anys?
Crec que aquí hi ha una cosa de xarxa familiar, de parella i d'amics, que ajuda. Perquè hi ha un moment de voler-ho enviar tot a prendre pel cul. També és bonic perquè quan surt alguna notícia vinculada al Castor, em comencen a arribar els whatsapps, de tothom que sap que estic fent això. En aquests moments em tornava a reforçar. En alguns moments la meva parella em deia "És que és David contra Goliat". També és veritat que és un projecte que jo no l'he explicat fins fa molt poc, i sempre a gent de molta confiança, que sabia que no el filtraria. He tingut molta por. Vaig parlar amb el Benet Salelles per saber si legalment tot el que explico ho podia explicar. Quan vaig començar a parlar-ne vaig tenir la sensació que em perseguien per la carretera, però no sé si era una paranoia meva.