Tres llibres sobre el postpart

El postpart dels meus tres fills, dos arribats de cop a la família, han sigut, segurament, de les èpoques més intenses i diria que dures, de la meva vida. A la recuperació del meu cos després de nou mesos de gestació i del part i la revolució hormonal que suposa, se li sumen les nits sense dormir, els plors inconsolables, el dolor d’esquena i braços, el voler sentir-me feliç quan només hi ha ganes de plorar, els dubtes i les inseguretats… En definitiva, el fet de constatar que la realitat que la vida amb fills no és, almenys no les primeres setmanes i mesos, de color de rosa. Tampoc allò que m’havien venut des de sempre. I no em malinterpreteu, els meus tres fills -dos només tenen dos mesos però ja no m’imagino la vida sense ells- són el que més estimo i no faria res diferent. Però hauria agraït que abans de tenir-los, sobretot abans de la primera, algú m’hagués explicat que rebre un bebé a la família ho altera tot. Que serà dur. Que es plora. Que es dubta. Que potser la felicitat que t’omple el pit tarda una mica a arribar. I que els moments bons al principi seran menys que els dolents. Però que sentir tot això està bé.  No passa res. És normal. Perquè tot passarà i millorarà. I que si et sents sobrepassada, demanis ajuda. Perquè és normal tenir depressió postpart. De fet, una de cada deu dones en té durant el primer any de vida del seu nadó. 

Precisament sobre això, sobre el postpart, són els tres llibres dels que avui us vull parlar. Perquè la literatura -i el cinema o el teatre- han de ser capaços de visibilitzar tot això. Perquè les dones tenim dret a veure’ns reflectides a les històries, amb personatges que viuen situacions com les que nosaltres vivim. I que aquestes històries arribin i se’n parli més. No s’invisibilitzin o s’amaguin a les prestatgeries. Perquè dos de les històries que us porto avui tenen diverses dècades. Una, fins i tot, més de cent anys. 

És el ‘El paper de paret groc’. De l’estatounidenca Charlotte Perkins Gilman. Un relat molt curt, de 60 pàgines, publicat el 1892. Autobiogràfica i escrita en forma de diari personal, la història ens explica la depressió postpart (o “afectació dels nervis” com es considerava en aquella època) de la protagonista. Una afectació que el seu marit i metge tracta amb aïllament i repòs absolut (i la prohibició d’escriure). Tancada en una habitació amb parets de paper de color groc en una casa a les afores de la ciutat, la narradora passa els dies i les nits al llit, obsessionat-se amb el paper i el seu dibuix. Qui llegeix va sent testimoni del deliri que engoleix la protagonista fins un final desgarrador i sentint la mateixa obsessió i perturbació.

‘No, mamá, no’, de Verity Bargate, escrita l’any 1975. Un relat també prou curt, de 176 pàgines. Jodie és la protagonista d’aquesta història dura però amb tocs d’humor i que ens explica ella mateixa en primera persona. Acaba de ser mare del seu segon fill. Ella volia una filla i això fa que no senti res pel nou nadó i, fins i tot, que el rebutgi. Poc a poc es va sumint en una espiral de pensaments negatius, mentre lluita per sobreviure al postpart, a aquesta maternitat no desitjada i a una relació de parella asfixiant. Tot plegant l’acaba desembocant en una depressió que la fa actuar de manera irracional. Pren decisions que podrien ser incomprensibles però que s’entenen perquè són l’única manera que troba per poder seguir vivint i atenent, encara que sense desitjar-ho, els seus dos fills. 

'La mà que prenia la meva’, de Maggie O’Farrell. Una novel·la més llarga on som testimonis de la història de dues dones, Lexie i Elina, que viuen  en èpoques diferents i on la maternitat hi té un pes important. Dues històries que al final acabaran trobant-se d’una manera sorprenent. Una d’elles, l’Elina, s’enfronta a un postpar gens idíl·lic després d’un part que gairebé li costa la vida.