El plaer de l'alquimista

No, no parlem del plaer de llegir una novel·la de Paulo Cohelo. Ni de veure la representació d’una obra de treatre del renaixement. Parlem del plaer d’ajuntar elements, com qui busca convertir el plom en or. El plaer dels còctels.

Molt a prop de Canaletes, al número 1 del carrer tallers, viu i sobreviu des del 1927 un minúscul local amb tres vèrtex. Una barra llarga i una decoració amb regust cubà ha vist fer milers de còctels en aquest petit local amb forma triangular: el Boadas.

És d’aquells llocs on en entrar-hi perds la percepció del temps. És igual si és de dia o de nit. Només canvia la clientela. És un d’aquells racons de Barcelona on seure i veure entrar i sortir gent de tots tipus, de totes les edats, tots atrets per aquell ambient a lo Pepe Carvalho.

Potser el que més ens agrada és que no hi hagi carta. Mmmm.... i què demanes? “Voldria algo àcid, amb un toc dolç i, com a toc d’alcohol, ginebra”.  I ara un cambrer amb “pajarita” demodé, agafa una amolla per aquí, una altra ampolla per allà, remena i voilà.... impressionant! A partir d’aquí, la nit, només pot anar a millor.

Seure i tastar el seu famós còctel de cava. Ja en portem dos. I... què és allò que prenen els de més enllà de la barra? Doncs, també tastarem un negroni.

I aquí és on arriba el plaer de descobrir que no ens agrada gens el resultat amarg d’ajuntar a parts iguals vermut, campari i gin.  Ens sap greu, Conde Camillo Negroni... el seu invent, no ens agrada.

Tenim temptació de continuar l’aventura del tast i demanar, amb posat interessant, un “martini amb vodka agitat, no mesclat.”  Però recordem que algú va calcular quan alcohol veu James Bond a les novel·les: una mitjana de 13 copes al dia! I decidim que no cal fer la competència al mític espia. Així que agafem rambla amunt i cap a casa.