Jump to navigation
1. 'Kariguri', de GiramagicGiramagic és un projecte de creació escènica contemporània que explora el potencial poètic de la màgia, creant universos onírics de gran bellesa i amb una estètica molt marcada pel treball artesanal construït a partir de materials reciclats. En aquest cas, la història gira al voltant d'un caragol arrossega amb calma l’inici del món. Una cabanya efímera construïda per abrigar un impuls poètic. Dues persones, primavera i tardor, joventut i vellesa, rapidesa i lentitud, terra i cel. ‘Kariguri’ és poesia visual en moviment, un lloc per respirar i contemplar la màgia de la impermanència. Màgia, titelles, màscares, clown i teatre físic, units en un paisatge oníric, sonor, visual i sense text.
'El meu monstre' de Las dueñas del balón | Foto: Cedida2. 'El meu monstre', de Las dueñas del balónUn viatge a través de l’imaginari que, de la mà d’un acompanyant inesperat, ens connecta amb el nostre coratge i ens convida a enfrontar-nos a aquelles pors que ens turmenten. Una història d’amor propi on el joc i la dansa narren el procés de descoberta, reconeixement i acceptació. Las dueñas del balón (Angie Mas i Bea Vergés) és una companyia de dansa catalana emergent nascuda el 2018. Les seves dues primeres creacions escèniques estan dirigides a públic adult: 'Sí' (2020) i 'La divina' (2022).
3. 'Indestructibles', d'EscenapartEn aquest cas, es tracta d'un documental escènic multidisciplinari que recull fragments de vida de nens i nenes d’Àfrica. A l’illa on viu la Giovana el sol és infinit i li asseca la roba quan s’asseu a terra a descansar després d’un diumenge de bany i joc. A l’altre extrem del continent, en una terra de camins que es desfan quan plou, la Marceline els recorre amb un desig al cap: vol ser mestra. Per damunt de l’equador, a quatre països de distància, la Jamila dorm en una habitació transparent, foradada i gairebé tan petita com ella; una incubadora on hauria d’estar-se més temps, encara que només podrà ser-hi fins a la mitjanit. I al sud d’elles tres, als carrers d’una ciutat costanera amb molta gent, hi viu el José amb els amics; en un lloc on les nits i la por són de color taronja.
4. 'Les ales de la Carlota', de cia. de teatre Anna RocaSi la mort és la cosa més certa de la nostra vida, per què ens fa tanta por? Aquesta obra és un cant a la vida que ens permet parlar de la mort. És el dolç refilet d’un ocell que ha fet niu a l’ampit de la nostra finestra i del qual aprenem l’alegria de viure. Perquè, en aquest viatge ple de color i poesia, els ocells són els mestres i nosaltres en som aprenents. I dels ocells aprenem que si morim és, precisament, perquè abans hem viscut.
5. 'Lignes de vie', de Cie Lézards BleusEl 1992 Antoine Le Menestrel funda Lézards Bleus amb el seu amic alpinista Franck Scherrer. La companyia crea espectacles de dansa vertical híbrids que participen en la transformació de la visió dels espais urbans i naturals.Un espectacle de parkour en façanes que utilitza com a partitura l’arquitectura, els espais públics i els edificis. El coreògraf Antoine Le Menestrel és un escalador consumat. Les seves peces escalen façanes urbanes, salten d’una finestra a una altra, ballen sobre parets i sostres. Tracen la seva pròpia línia de vida en les altures de la ciutat, tocant el cel. Amb el cap enlaire, seguim els ballarins-traceurs, sorpresos de veure’ls tan àgils, tan lliures. Una experiència inèdita amb el buit sense experimentar el més mínim vertigen.
'Ciudades (Arquitecturas en movimiento)' de Milímetro | Foto: Cedida6. 'Ciudades (Arquitecturas en movimiento)', de MilímetroUna instal·lació viva que es construeix a través del cos, la veu, la música en directe i la manipulació d’objectes. ‘Ciudades’ és una peça creada amb múltiples i petits maons de cartró, que defineixen estructures i paisat-ges, transformats a través de la llum, els objectes, el color, la música i altres materials plàstics. És la història d’una ciutat imaginària que acull totes les ciutats del món. Aquí les teulades tenen antenes, els edificis són com ràdios i les cases busquen freqüències. La companyia Milimetro neix a partir del projecte escènic de recerca 'Ciudades', impulsat per Patricia Ruz.
7. 'Idiòfona', de Joan CatalàJoan Català entén el fet escènic com un espai de diàleg entre l’humà, l’objecte i l’entorn, on el joc i el treball s’empasten amb les eines, les vivències i les idees. Fer lleugera la duresa d’aquest material fred, sòrdid i brut que és el ferro és la idea d'aquest espectacle. Un home arrossega un farcell de tubs de ferro de diferents llargades. Arriba al lloc i els tubs es despleguen de tal manera, que el farcell agafa la vida de l’home que el sosté, en un vis-a-vis entre ells i els ulls que els miren. Un suposat atzar fa que “home i tubs” s’expliquin alguna cosa més que el fet de ser només matèria. Són història i memòria. Són l’esforç, la tossuderia i la poètica. Són soroll i duresa. I també lleugeresa.
8. 'Quelonia y el mar', de Teatro GorakadaEn aquest cas, una història tendra i divertida, en forma de cançó, que parla d’amistat i supervivència. La petita tortuga neix una nit sense lluna a la platja. L’instint li diu que ha de seguir el reflex de les estrelles sobre l’aigua per arribar fins el mar però, confosa per les llums de la ciutat, s’endinsa sense saber-ho en un món completament diferent. És un relat en forma de cançó que parla d’amistat i supervivència, de la cerca d’un lloc propi en un món on el que beneficia a uns pot perjudicar a uns altres i viceversa. Una història tendra i divertida contada entre els bastidors d’un teatre, filada a través de la música en directe i el teatre d’objectes.
Web Mostra d'Igualada
