Copa Lotus: “No ens hem volgut acomodar i fer el disc que tothom esperava ni renunciar a l'ADN de la banda”

Els vilanovins ens regalen melodies fresques i lletres sobre la meravellosa misèria humana en una coctelera d’estils musicals

Goretti Martínez

25/02/2015

Música

He quedat amb la meitat de Copa Lotus (el Marc Bala i el Vidal Soler) quan el terra de Vilanova i la Geltrú és encara una catifa dolça i enganxifosa. Fa molt poc que han tret al mercat el seu primer disc. Es titula ‘El moixó foguer’ (RGB Suports, 2015), un títol molt vilanoví i molt carnavaler que només és un títol. Parlem a La carpeta moderna, a la Plaça de la Vila de Vilanova, tot fent un cafè. Jo ja venia captivada perquè, preparant l’entrevista el dia abans escoltava les seves cançons i em sonaven a The Beatles, a Beach Boys, a Johnny Cash, a Pau Riba... Però aquesta barreja eclèctica que es diu Copa Lotus és molt més que un cúmul de referents (i quins referents!). És una sonoritat pròpia, fresca, amb unes harmonies vocals meravelloses i unes lletres que transmeten les bondats de la misèria humana. Un cop feta l’entrevista, només hi ha una conclusió: escolteu-los i no us els traureu del cap.

"Hem intentat que 'El moixó foguer' fos una carta de presentació del que som com a grup"

- Com ha estat l'experiència de gravar un disc? El resultat és l’esperat?
Vidal: L'experiència, bé. No deixa de ser gravar un disc. Però sí que és veritat que és estrany posar les teves cançons a disposició d'altres persones, encara que siguin persones en les que confies i a les quals has seleccionat prèviament. Nosaltres vam fer la carta als reis per veure amb qui volíem treballar i el somni es va acomplir. Ho va convertir tot en idíl·lic.
Marc: Una cosa eren els estudis i els mitjans tècnics i l'altra, l'equip humà. I com diu el Vidal era una carta als reis perfecta que es va fer realitat. Vam gravar a Ultramarinos. És un lloc on s'han gravat discos que ens agraden i coneixíem el Santi (Garcia) i el seu germà, el Víctor. Havíem tocat a Sant Feliu de Guíxols i ens havíem creuat pel món. Realment, l'experiència va estar molt bé. I clar, pensa en Sant Feliu al juny, quan el vam gravar… Era idíl·lic, el lloc. També s’ha de dir que no vam estar massa per la platja…
Vidal: Però el procés va estar bé perquè veies com s’anaven transformant les cançons a l’estudi. No era tant “tenim aquestes cançons i les gravem”, sinó que, per primer cop, estàvem treballant la totalitat del disc. Teníem el Ken Stringfellow (R.E.M., The Posies, Lagwagon) amb nosaltres i, en definitiva, era una manera de treballar nova pel grup.

- Quan les teves cançons les agafa una persona com Ken Stringfellow, què passa?
Marc: La veritat és que, a nivell formal, d’estructura o de les lletres, no hi ha canvis substancials. El que aconsegueix un productor és que, mentre tu treballes amb cançons de forma individual, ell t’aporta una visió global, una visió d’àlbum. A més, té l’oïda més neta, no s’ha viciat i rep per primer cop totes les cançons per igual. És més una qüestió d’estètica sonora que musical. Després, un cop tens la base sòlida de la cançó, sí que pot proposar afegir instrumentació addicional, per exemple...
Vidal: Va ser essencial pel resultat final del disc. Però, tot i així, no són coses tant de la cançó en sí mateixa, sinó coses més avorrides del que sembla, com quantes pistes de guitarra utilitzar en un tema, quin micròfon fer servir o on situar la microfonia. Però, per arribar a aquestes decisions, ell ens preguntava “aquesta cançó què diu? Què voleu transmetre amb ella?”. En el fons, ell deia que la música que fem és la nostra música i no s’hi volia ficar.
Marc: És que això és molt delicat i ell es movia entre l’àmbit artístic i el tècnic sempre respectant molt la idiosincràsia del grup. Si no es fa així, un disc al final pot sonar més al productor que al propi grup. En aquest sentit li estem molt agraïts. Un altre aspecte que queda amagat és que ell exercia de director de gravació: marcava uns horaris, uns objectius per dia... una planificació, vaja. És bàsic que això funcioni quan hi ha tantes persones treballant en un projecte. I això ho feia molt bé.

- Com definiríeu l’essència de Copa Lotus?
Vidal: És complicat perquè ens surt tot tan natural que no et sé dir una etiqueta que ens defineixi. El que més s’aproximaria seria resumir tots aquells discos que has escoltat al llar de la teva vida però sense intentar tirar veta de referents ni de clixés. No intentem ser un grup d’americana a l’estil revival però el que hem escoltat molt, per força, es nota a les nostres cançons. El que intentes és que al final soni a Copa Lotus. Fem música pop, d’aquí, i amb referències de tot el món.
Marc: Sí, la gent ens ha descrit a vegades com “música americana”. Però ens marquen més les coses d’aquí que les de lluny.

- El títol del disc és molt vilanoví...
Marc: Sincerament, a vegades prens decisions, com ara el títol d’un disc, que no t’imagines que després hauràs de justificar. I tant de bo que continuem així, que no perdem aquesta manera de fer. El moment que vam pensar el títol del disc estàvem a l’estudi, no teníem nom i vam dir “El moixó foguer”... Té una sonoritat folklòrica, és un concepte que no coneix molta gent... Però no hi ha, ni molt menys, una gran reflexió al darrere, ni som uns grans defensors del moixó.
Vidal: No deixa de ser una mica el mateix joc que el nom del grup. Barrejar els conceptes, localismes extrems amb la sonoritat que volem tenir fora que, en realitat, és amb el que pensem quan posem aquests noms. No pensem en els dansaires, ni en el moixó foguer... Pensem en com pot sonar a orelles d’algú que no sap què és. Esperem que no sigui contraproduent per la gent de Vilanova perquè igual no agradarà que li haguem posat aquest nom...
Marc: I l’altre tema és que sembla molt oportunista. Nosaltres quan vam gravar el disc no teníem discogràfica i tampoc teníem data de sortida. En realitat, quan la vam tenir, el disc havia de sortir a finals del 2014. I ara ens trobem que surt una setmana abans del Carnaval. En qualsevol cas, sent el primer disc, no ens semblava que el títol hagués de ser una gran explicació de qui som o una declaració de principis. El més important segurament és que és el nostre primer disc. I, de moment, no hem trobat ningú de Vilanova que ens demani massa explicacions.

- Què trobarem a El moixó foguer?
Marc: Hem intentat que hi hagi un imaginari amb referències bastant accessibles i històries personals, però en cap cas autobiogràfiques. Volíem evitar la repetició de fórmules, així que hi ha cançons narratives, altres més surrealistes; algunes sobre un tema concret, altres sobre temes generals; hi ha cançons en anglès, en català, en anglès i català; algunes amb molta poesia, poca lletra i molta música, poca música i molta lletra; hi ha una faula, una història personal d'una mestra... Hi ha molta varietat. Ja quan escrius les cançons, no vols repetir-te a tu mateix. La idea era que tot quedés compensat, encara que no d'una manera molt calculada. I sonorament igual: hi ha passatges amb molta intensitat i instrumentació, hi ha d'altres on predominen les textures acústiques i la veu i després les vestim amb harmonies vocals o amb moments de distorsió. Una mica per no avorrir-nos i també per veure a on arribem. Hi ha cançons que ja les teníem a la maqueta i altres que hem fet expressament per a aquest disc. Això ens ha permès tenir un espectre ampli de tipologia de temes amb els quals treballar. Hem intentat jugar amb els elements que tenim com a banda per a poder mostrar-los.
Vidal: Hem intentat que fos una mica una carta de presentació del que som com a grup, del que és un concert nostre. No volíem fer res pretenciós ni arribar més lluny del que hem arribat. El disc és un bon resum del que és Copa Lotus i del que hem fet tots aquests anys. Qui ens hagi seguit durant aquest temps, ho comprovarà. No volíem esborrar tot el que hem fet fins ara i buscar una cosa més conceptual.
Marc: Si algú no ens ha escoltat mai, es farà a la idea de qui som. I si ens ha escoltat, igualment se sorprendrà amb els temes nous.

- La gent que us coneix, què us ha dit sobre el disc?
Marc: En general ha agradat. Això és, com a la vida, buscar la mida justa. En un disc és difícil de fer. No ens hem volgut acomodar i fer el disc que tothom esperava ni renunciar a l'ADN de la banda. I la gent que ens coneix i ha sentit els temes nous diu que li agrada per on van els trets. Tant el punt més clàssic - que seguim tenint tanta referència dels Beatles i dels anys 60 - com els nous terrenys que explora la banda.
Vidal: El que està bé és que mai havíem tingut un feedback tan bèstia. I, realment, que algú dediqui 40 minuts de la seva vida ha escoltar el teu disc, fa molta il·lusió.
Marc: A mi, personalment, m'ha sobtat molt com tota la feina tan "íntima" que hem estat fent a l'estudi, entre amics, després agafi una dimensió pública tan gran. Evidentment que ho sabia però, un cop passa, te n'adones de veritat. Fa doble il·lusió. L'altre dia em diu ma mare que la filla d'una coneguda, d'onze o dotze anys, ja se sap totes les cançons, que si li podríem signar el disc... Vaig pensar "I tant, ens pot trobar aquí, a La carpeta, només faltaria!". Jo mai m'hagués imaginat que això passaria!
Vidal: Suposo que hem fet un disc per nosaltres. Si haguéssim volgut fer un disc per la gent no haguéssim sabut per on començar. És a dir, ningú millor que Copa Lotus farà un disc de Copa Lotus, i que a la gent li agradi és impagable. Et remuntes al moment que estaves fent la cançó en pijama a l'habitació i sembla impossible que ara la gent se sàpiga les lletres.
Marc: I estem parlant de setmanes. El disc va sortir el dia 3 (de febrer). També notes molt la repercussió a les xarxes socials. A vegades diem "mira què ens diu aquesta persona", "sí, anava a classe amb mi", "ah!, val, val..."... I "mira què diu aquesta altra persona", "algú la coneix?"... I resulta que ningú la coneix.

- Per acabar abans i no allargar-nos amb les vostres referències, què esteu escoltant darrerament?
Vidal: Estic escoltant bastant el White Album dels Beatles.
Marc: L'últim disc del Senior és boníssim. També és veritat que a Copa Lotus ens surt una part de la música que escoltem. Per exemple, el Vidal escolta hardcore, a mi m'agrada la música lleugera...
Vidal: Al bateria li agrada la música negra, al contrabaixista, la música dels anys 20 i 30... I això, al local d'assaig, es veu. No perquè cadascú aporti la seva dosi de tal estil musical, sinó perquè és un bagatge que surt de manera natural. I ens entenem perfectament entre nosaltres.

- Quan fa que esteu junts?
Vidal: Quatre anys per treure el primer disc està bé. És una bona marca! Ja ens coneixíem i alguns ja havíem treballat junts. Vam decidir fer alguna cosa seriosa i la veritat és que ha sortit bé. Ens hem compenetrat molt bé. Les hores de furgo passen bé, com les hores al local d’assaig o a l’estudi. Vaja, que es nota que ens estimem i que no és només anar fer el bolo i cap a casa.
Marc: I no som una gent que s’hagi de barallar pels egos. També ens ha agafat en una edat que cadascú té la seva feina, la seva família. Sabem relativitzar les coses i, tot i que ens desvivim pel que fem, el tracte personal és fantàstic.

- Com porteu la dicotomia entre estudi i concerts?
Vidal: Un dels mals que pots tenir com a músic és que, quan estàs gravant a l’estudi, tens ganes d’anar fer bolos i quan estàs fent bolos, tens ganes de tornar a l’estudi a pel següent disc. Es retroalimenta tant tot i que mai acabes dient “relaxem-nos i gaudim del que tenim”.
Marc: Són àmbits molt diferents. Algú va fer el símil amb els actors, quan fan cinema o fan teatre. Cada mitjà té recursos i tècniques infinitament diferents. En el nostre cas, una cosa no s’entén sense l’altra. La música pren sentit perquè hi ha algú que t’està escoltant; i això t’ho dóna el directe. En canvi, no ho tens a l’estudi. Allà sí que tens, però, un punt d’abstracció en tu mateix que et permet analitzar la teva música.
Vidal: El que sí que em carregaria és el temps que hi ha entre una cosa i l’altra. Jo sortiria de l’estudi i me n’aniria de gira tot seguit.

- Ja teniu el disc. Ara què?
Marc: Cadascú ho veu diferent. Jo sóc bastant patidor i llavors vaig treballant amb objectius entre curt i mig termini. Per exemple, quan has acabat de gravar el disc, ve el procés de les mescles, després la masterització, però és que abans que acabi la masterització ja estàs pensant en el disseny i el llibret i els crèdits... Hi ha un moment en què s’acaba tot de cop, quan t’arriba la còpia del CD a les mans. I a mi em va passar que, en comptes de posar-me content, vaig pensar “ostres! Haurem de fer més cançons perquè aquestes ja estan empaquetades”. Després, en unes hores, em va passar, però el neguit de que has de fer temes nous ja no te’l treu ningú. Suposo que són pors que deu tenir tothom. I la veritat és que tinc unes ganes tremendes de composar un altre cop, perquè és un procés maquíssim.
Vidal: Serà el primer cop que farem un disc des de zero. Hem d’agafar i dir “com serà el nostre proper disc?”. I aquest repte també ens il·lusiona. Però, ara, a tocar i a gaudir-ho, que tenim moltes ganes de bolos.

Hem jugat a definir les cançons de ‘El moixó foguer’ i això és el que ha sortit de l’experiment: Down in the rain - La llavor. La partida de naixement. Els títols de crèdit – La foto de carnet del grup. La faula del llop - Entre cançó protesta i homenatge a ‘Juego de Tronos’. No ens coneixem prou bé - Oda al miserabilisme, en “plan” positiu Esquimals al desert - La part mes nocturna del grup. La mestra - La cançó pop. La mort de Sardanàpal – Una altra oda a la misèria humana. Pare Noel als balcons - Cançó del dia després d’un desamor. Tornem en tres minuts - Retrat de l’afany de construir-se una imatge ideal en un món que no ho és tant. Pobles de costa - Greetings from Sant Feliu.