Jump to navigation
- Aquesta és la teva setena novel·la. Què ha sigut diferent de les anteriors?Quan he de parlar de la meva feina, que és ser professora, m’és molt més fàcil. Però quan començo a parlar d'escriure, com que és una cosa més interior i més personal, de vegades, em costa. La primera novel·la va ser 'La Frontera de la llum', que va ser una obra didàctica, un llibre per a adolescents. Les altres van anar sorgint. Als que ens agrada l’art en totes les seves facetes -pintar, dibuixar, ballar, fer escultura, etc.-, sovint ens passa que el procés creatiu ens va sorgint. Són ganes d'eixamplar la vida. Llegint i escrivint, que són dues cares de la mateixa moneda, eixamples la vida.
- A 'Galetes de mel i gingebre' els protagonistes passaven la joventut. També has escrit sobre l’edat adulta i sobre la vellesa. En aquesta, la protagonista està a punt de jubilar-se i mira al passat. Buscaves parlar de les diferents etapes de la vida?La vida és un camí i cada etapa té coses per esprémer. El que em va costar més potser va ser parlar de la joventut i va ser així perquè m’és molt llunyana. A més, pel fet de tractar sempre amb adolescents em feia una mica de por, sobretot per si deia alguna cosa que no hauria de dir sobre gent que m’ha explicat coses. Tenia més pudor. Les altres les he sentit més properes. I és clar, escriure des de la maduresa et permet aprofundir més en alguns aspectes. Has viscut molts anys, pots aprofundir més. No soc gens nostàlgica pel passat, gens. Tinc mala memòria, el passat el deixo, però, de totes maneres, el passat ens marca el que farem en alguna mesura.
- La protagonista del llibre és professora. Com es relaciona la ficció amb la teva vida real?Jo faig ficció o, més aviat, diria que faig ficció. Però en aquesta novel·la la protagonista és una professora que, a més, té la meva edat i està a punt de jubilar-se. Això ho fa fàcil, perquè parles d’una realitat que coneixes. És una novel·la sobre l’amor i la mort. I el que passa en l’argument és un pretext per parlar d’aquests temes. Es pot parlar de l’amor en molts aspectes. I l’amor per la feina també és un tipus d’amor. I aquest tipus d’amor el compartim i, per tant, és més fàcil.
- En què s'assembla escriure i ensenyar?Tinc la sort que estic molt centralitzada a ensenyar literatura i llengua. I, a més, quan faig llengua, a la mínima ensenyo literatura, que també són dues cares de la mateixa moneda. Jo explico històries de Ramon Muntaner, de Ramon Llull... "Ens explicaràs històries avui?", em van preguntar l’altre dia quan entrava a classe. Però intento separar les dues coses. No parlo mai del que escric dins de l’aula. Si els alumnes saben que he fet una novel·la, no serà perquè jo ho digui. Però la literatura forma part de la meva vida d’ensenyament.
- Es diu que els joves no llegeixen. Creus que la literatura i la llengua s’ensenyen prou bé?Hauria de tenir una resposta, però no la tinc. Vaig llegir un article que deia que les pantalles estan fent molt de mal. No ho sé. Jo no vull ser mai pessimista. Mai tanta gent com ara ha accedit a l’educació, almenys en la nostra cultura occidental. De vegades, hi ha com una sensació d’apocalipsi. Potser quan em jubili intentaré teoritzar sobre tot això, sobre si es llegeix o si no es llegeix. Realment, costa que la gent redacti bé i la comprensió lectora, però ara hi ha molta més gent que estudia que uns anys enrere.
- Com s’anima a la lectura des de l’aula?Crec que el paper del professor o de la professora és molt important. Has de saber què expliques. Un dia, un company em deia que el professor no és rellevant, sinó que el que és important és que l’alumne vulgui aprendre. I jo penso que no, perquè si jo he fet literatura ha estat per un professor que vaig tenir. T’influencia molt. Hi ha professorat a qui li agrada més ensenyar llengua i a qui li costa fer literatura. Has de llegir molt i saber explicar-ho bé, però la literatura és la vida mateixa. Tinc una amiga que és professora de psicologia i sempre em diu que la literatura és la psicologia aplicada. Jo trobo que la literatura és fàcil d’ensenyar. Ensenyes el que toca i ho lligues amb la vida de la gent jove que tens davant. Els demanes: "Us heu enamorat mai?" o "s’ha mort mai algú a la vostra vida?". I és més fàcil connectar.
- Ara parlaves de la mort. És un tema que també sortia a 'Galetes de mel i gingebre' i que ara torna a aparèixer.El pas del temps i la mort els he tingut molt presents sempre, però no tràgicament. Saps que et moriràs, saps que es morirà la gent que estimes. A vegades, m’han dit que escric massa sobre la mort, però jo hi penso amb un cert optimisme. Som aquí i ens morim. Si no ens moríssim, no hi hauria fills, no hi hauria nens, no hi hauria gent que continua. Com a espècie, hem triat la mort. I ens enamorem, tenim fills i la mort ho acaba. Tenia ganes de fer una novel·la per parlar de l’amor i la mort. Pensava amb en Lluís Calvo, que deia que la mort de vegades fa que l’amor continuï, i és veritat. Amb la mort es continua estimant les persones eternament. Té aquest efecte. Com a espècie, crec que hem triat això. Hi ha bacteris que no es moren mai, però nosaltres vam triar morir-nos.
- Dius que l’argument és com una excusa. Com et venen les idees pels temes sobre els quals gira la trama?Com que soc desordenada vitalment, com a professora soc molt ordenada. Avui, per exemple, fèiem un examen i els he repartit una fotocòpia d’un esquema que han de fer. Tot està completament ordenat. En canvi, quan escric, com que té un factor de plaer i no ho passo malament, m’agrada gaudir amb la vida que estic creant. Llavors, em deixo portar. A mi m’agrada que vagi fent i fluint, no pensar en què passarà després. Com una vida normal.
- Com veus aquest llibre ara que es publica i deixa de ser només teu?A vegades penso que ara que ja està escrit, no en vull saber res. Això es diu molt sovint, però costa pensar sobre la teva obra. Fas entrevistes i t’obliga a repensar allò que has escrit. Però s’ha de fer i ho entenc. D’aquest llibre, si hagués de dir-ne alguna cosa, seria que parla sobre l’amor i la mort, però també sobre aquest costat fosc de la vida, on no sempre fem el que hauríem de fer. Tanmateix, penso molt sobre aquesta vida, que és l’única que tenim. Sempre intento trobar el pòsit de vida que hi ha arreu.
Twitter Alba Sabaté Web Columna Edicions
