Èric Vinaixa: "Trobo a faltar ànima en la música actual"

El músic miravetà presenta el disc 'Les mil cares de la nit'

Judit Monclús

24/01/2024

Música

Un músic potser és una de les persones que més viu la nit i, per això, és qui més cares n’ha pogut arribar a conèixer. L'Èric Vinaixa (Miravet, 1977) s’endinsa en aquesta nocturnitat a través de dotze cançons, dotze històries que tenen el moment en què regna la lluna com a denominador comú, en el seu nou disc, 'Les mil cares de la nit' (Picap, 2023). El 2 de febrer el presenta a la sala Luz de Gas de Barcelona amb les entrades exhaurides i el 10 de març ho fa al teatre La Llanterna de Móra d’Ebre.

Soc un romàntic de la música, defenso un àlbum com un tot, com una història, com una fotografia emocional d'una determinada època de la meva vida.

- 2 de febrer. Luz de Gas. Què s’ha de fer per exhaurir en pocs dies les entrades per al concert de presentació d’un disc a Barcelona?
No en tinc ni idea. M’he quedat més sorprès que ningú que en dues setmanes s’esgotin les entrades i més sent un divendres que, per a mi, era un dia complicat perquè molta gent que vindrà al concert treballa i ve de fora. Per això, no sé si va influir que durant la campanya de Nadal, juntament amb la promoció que es va fer del disc, la gent aprofités per regalar discos i entrades. El que sí que et puc dir és que el 80% dels meus amics s’ha quedat fora i no podran venir perquè s’han quedat sense entrades.

- De fet, no és la primera vegada que la sala Luz de Gas es queda petita en la presentació d’un disc teu...
Sempre l’omplim, però d’aquí a exhaurir les entrades un mes abans i només amb dues setmanes és una sensació nova i diferent, però molt plaent.

- El nou disc porta per nom ‘Les mil cares de la nit’. Les has conegudes totes?
Encara me’n falten. [riu] Vaig posar la paraula mil perquè és curta i em cabia al disc, però podria haver posat cent quaranta mil milions. La veritat és que la nit té tantes cares com tenim les persones i aquest disc és un homenatge a la nit perquè soc una persona molt nocturna. Tinc els bioritmes nocturns, és on trobo pau, connexió amb mi mateix, és on trobo menys interrupcions externes. La nit és quan normalment la gent dorm i tu pots reflexionar o tot el que has anat sembrant durant el dia pot aflorar d’una manera en què, creativament, sempre és molt interessant.

- Pel que comentes, aquestes cançons, han estat escrites i compostes de nit, doncs?
Més que estar escrites i compostes expressament de nit, han passat durant la nit segur. I, d’alguna manera, quan escrivia una cançó m’esforçava perquè aparegués el concepte nit o, fins i tot, la paraula nit, d’una manera o d’una altra. La nit et pot donar pau, pot ser sensual o plàcida, però també devastadora, terrible, solitària, tètrica. Això, depèn molt de com estem nosaltres o com la sentim en aquell precís moment.

- La nit de vegades es presenta com un espai misteriós o perillós, però el teu disc desprèn lluminositat a cada cançó. Com s’ajusta aquesta dicotomia?
És que la nit pot tenir molta llum, perquè es poden obrir portes que et poden donar una pau interior brutal. Recordo, per exemple, una cançó que es diu 'Respirant'. Jo visc penjat en una roca a la vora del riu. Una nit, vaig sortir a la terrassa de casa i tenia a sobre un cel estrellat brutal, pletòric, intens. Els tres primers versos d’aquesta cançó, que diuen que el cel de la nit és on aprens a sentir i que és una carta d’amor de l’univers, van sortir molt fàcilment. Fa dos anys i mig que he pogut tornar al poble i això influeix, òbviament. De fet, estic en un tipus d’època personal en què em puc permetre el luxe de mirar cap a dalt i veure què hi ha, perquè a Barcelona portava uns bioritmes totalment diferents i un estrès que aquí no tinc.

- Però que la nocturnitat no ens impedeixi veure que, realment, el que has fet ha estat explicar que l’amor tot ho pot, sigui del tipus que sigui. És això, l’amor, una taula de salvació?
Sí, l’amor i la música és el més màgic que hi ha. L’amor, amb totes les diferents evolucions: cap a la parella, la filla, els amics, els pares, a una afició, a actes altruistes, a intentar fer coses pel teu poble o per la teva comunitat. Crec que és una sort poder sentir amor. Tenim més sort d’estimar, que no pas del fet que ens estimin. Que t’estimin ja no depèn tant de tu, en canvi, poder estimar és un motor tan poderós que canvia vides.

- I parlant d’amor, també hi ha l’amor propi. Aprofites la cançó ‘Esclau d’un somni’ com a gest d’autoafirmació de la teva carrera musical?
Crec que és una de les cançons més autobiogràfiques que he fet mai. Els que em coneixen, m’ho diuen. M’agrada el títol, de fet, és una de les frases de la cançó, perquè ¿com pots ser esclau d’un somni? Pot semblar un oxímoron, pot semblar contradictori, però no sempre és així. El meu somni, de jovenet, era ser músic, viure de la música, ser acceptat, diguéssim, fins al punt de tenir reconeixement que et permeti fer discos, concerts i gires. Això fa que tu no puguis parar. És a dir, contínuament estàs pensant en música, en escriure, en experimentar noves sonoritats, i això fa que d’alguna manera, en positiu, siguis esclau del teu propi somni, però beneït problema!

- Cantes que et sents “fora dels límits del món”. Consideres un avantatge o un inconvenient situar-se en aquest espai a l’hora de crear?
A l’hora de crear és molt positiu. De fet, per fer-ho no m’he posat mai límits, no m’he regit mai per modes, per estils, per si tindré més vendes, per si agradarà més a la gent, per si tindré més visualitzacions. Mai ho he fet. Jo sempre m’he regit pel que sento, per com estimo la música, d’una manera quasi mística i religiosa, i poder-me expressar lliurement on cada cançó per a mi és el més important. Això vol dir jugar amb les textures, que has de remoure molt les teves emocions i has de filar molt prim. Jo soc un defensor a ultrança i fins a l’extrem del detall. El contingut de la frase “Déu està en els detalls” de Mies van der Rohe, el persegueixo fins a la màxima expressió, fins i tot en els directes. Als meus músics sempre els he dit que nosaltres no busquem el virtuosisme, busquem l’emoció, que allò commogui. Per això, t’has de despullar de tal manera i has de ser tan honest amb tu mateix i amb la teva música que, de vegades, és complicat arribar-hi.

Èric Vinaixa | Foto: Pep Daudé
- Assegures que crear aquest disc t’ha suposat moments de buidor, de cansament i de remordiment. Són els estadis pels quals s’ha de transitar per trobar l’esperança i el punt de vista optimista a cada història que cantes?
Sí, és així, tot i que no tot el disc és més optimisme pur. Per exemple, l’última cançó del disc es diu 'Incert', que és una cançó que jo escric quan a una amiga meva, amb quaranta anys i amb un fill petit de tres anys, li diagnostiquen un càncer terminal. Recordo que, cap al 2022, em deia que esperava que aparegués alguna medicina, algun fàrmac, que pogués frenar la malaltia, perquè li havien donat vint mesos de vida. Davant d’aquell impacte, jo vaig començar a escriure aquesta cançó, però ella es va morir abans, no la va poder escoltar. Posteriorment, al cap de tres o quatre mesos, amb la cançó inacabada, quan estava acabant el disc i no sabia si la inclouria, a ma mare li van diagnosticar un càncer també i va ser traumàtic. Llavors, vaig voler acabar la cançó com a homenatge a totes aquelles persones que estan en aquesta lluita i tenen un futur realment molt incert, perquè el missatge de “tot anirà bé” és molt bonic, però potser no hi va. Fer aquesta cançó m’ha remogut molt, sobretot també quan la gravava, quan la interpreto. Si no estic molt concentrat i molt fort mentalment, aquesta cançó em pot destrossar. Tots tenim a casa, o potser algun veí, que es troba en aquesta situació, que ja ha perdut la batalla o que es troba en la incertesa de saber com acabarà. Així, aquesta cançó forma part de Les mil cares de la nit. Precisament, diu: “Cada nit, al meu al llit, he tingut moments de pànic, he pregat abraçat a les ganes de seguir”. Això és el més dolorós que pots tenir tu sol pensant que potser et moriràs, i això s’ha de reflectir.

- I, com en cada disc, una cançó en anglès. En aquest, ‘I’m in love with you’...
Quan en català no em surten les paraules, per sonoritat, per atmosfera, recorro a l’anglès, que és la meva segona llengua cultural i que conforma el 99% de la música que escolto i he escoltat. L’anglès té molts monosíl·labs, paraules que es poden model, deformar, i té una sonoritat que ja ens és familiar. En català, de vegades, em costa trobar el codi per expressar segons què. Així que, quan en català no em surt, ho faig en anglès. Per sort, és minoritari, però no és una qüestió de voler arribar a més públic ni de donar aquell missatge que cansa tant de dir que si ho fas en anglès o en castellà arribaràs a més gent. Ni m’ho he plantejat.

- En la gravació del disc t’han acompanyat diferents músics, però hi ha una convidada molt especial: la Júlia Vinaixa. Com ha estat treballar amb la teva filla?
La Júlia té onze anys i toca la flauta travessera des de fa uns tres o quatre anys. Aquest és el segon disc en què apareix tocant la flauta travessera. Ja ho va fer a 'La més bonica història'. Quan tenia quatre anys, al disc 'Caos a mig camí', hi va tocar el triangle. I al disc anterior, 'Insinuacions', se la sent plorar a la cançó 'Dorm, petita, dorm' perquè vaig gravar el seu part, el seu naixement. De fet, és el primer plor de la Júlia. Això és una cosa que faig a consciència, perquè, a part que la Júlia té talent, vull que formi part de la meva carrera artística perquè d’aquí molts anys, quan miri enrere, se senti orgullosa i digui que va sortir als discos del seu pare. Això és un vincle per a tota la vida.

- En una època de singles, quin valor dones a l’elaboració d’un disc amb dotze cançons sota un mateix paraigua temàtic?
Jo soc un romàntic de la música, defenso un àlbum com un tot, com una història, com una fotografia emocional d’una determinada època de la meva vida on cada cançó té la importància que té i va en l’ordre amb què vull que aparegui en aquell disc. És molt complicat fer aquest viatge emocional. Llavors, òbviament, ha de sortir un single perquè forma part del joc, però a mi m’agrada que la gent tingui el disc físicament, que pugui llegir les lletres, veure les fotografies i la feina que ha fet un dissenyador i un fotògraf, que hi ha ànima. En general, trobo a faltar ànima en la música actual. S’ha convertit tot en pur entreteniment ràpid, efímer i instantani. A mi m’agraden les coses que perduren, m’agrada la gent que agafa el disc i se l’escolta de dalt a baix, que el fulleja, encara que després vagin a Spotify o a altres plataformes, però que el vegin com una obra d’art perquè, per a mi, la música és l’art de les arts, sense cap mena de dubte.

- “La vida és bon moment per somiar. La vida és bon moment per cantar. La vida sempre et guarda algun regal”, cantes a ‘Les nits de juny’. Quin regal t’ha fet a tu la música?
Quan tenia dotze anys em vaig enamorar bojament de la música, perquè va ser quan vaig descobrir The Beatles. Abans escoltava els discos o cassets de moda de Michael Jackson i Europe, però va ser quan vaig veure que era tan poderós el que em feia sentir, un amor tan gran que era incomparable a res més. Juntament amb la meva filla, és el més sagrat que tinc. I t’explico una cosa sobre 'Les nits de juny': fa un any i mig vaig agafar covid i em van tancar a casa en una habitació amb una guitarra, una tauleta, un llibre, paper i un bolígraf. I vaig recuperar una cançó que vaig escriure l’any 1993, quan tenia setze anys. Li vaig canviar un parell d’acords, li vaig posar una lletra totalment diferent i una producció actual, i es va convertir en Les nits de juny. És a dir, és la cançó meva més antiga que he gravat mai. Al calaix, em queden centenars de cançons per acabar, però, pel que sembla, aquesta cançó m’ha acompanyat tota la vida al subconscient i ara ha sortit.