Manual vital contemporani en format mètric

"Glops, glops i més glops,

regalimen gola avall.

[...]

Tinc el grup sanguini ensinistrat,

sóc el millor JB positiu mai conegut."

 

('L'ahir' dins Esperit de Llima. Suñé i Cugat, Ester)

 

Amb els poemes d'Esperit de Llima, la seua autora Ester Suñé trenca dos tòpics associats inevitablement a la poesia. Quants cops heu sentit dir allò de "a mi la poesia no m'agrada, només parla de sentiments i no s’entén..."? Certament, aquest gènere per les seues característiques intrínseques serveix sovint als poetes com a eina d’expressió del seu "jo" interior, fet que no pot eludir l'expressió dels sentiments. I també és cert que la multiplicitat de figures estilístiques que s'utilitzen en aquest gènere fa que el lector no tingui una norma cognitiva on agafar-se. Cugat capgira, però, aquestes màximes dotant els seu poemes de frescor i modernitat i ens ofereix imatges clares, gairebé fotografies, del que vol expressar. Així, aquesta jove autora de La Fatarella parteix del seu interior per obrir-se a tot allò que l’envolta -que pot ser perfectament allò que envolta també el lector- i juga amb el llenguatge d'una forma bella, però també abrupta, obscura, sorprenent... Per això, a la primera part del recull, la descripció de coses tan banals com poden ser unes pedres al ronyó, una pel·lícula romàntica o una festivitat religiosa ens fa anar molt més enllà i veure que tot en la vida sovint és una sàtira.

 

El segon tòpic que veiem derrumbat és aquell que diu que lletres i números mai s'han entès. Molts escriptors amb formació de científics han tombat aquesta creença, però en el seu cas, Ester Suñé demostra la capacitat de comparar fórmules matemàtiques, equacions i fins i tot, els elements de la taula periòdica amb la física i la química entesa des del punt de vista de les relacions humanes i expressar-ho tot plegat seguint les normes mètriques. Sense tenir, sortosament, res a veure amb cap sèrie televisiva, el capítol batejat "Física i química" demostra com de lligades estan aquestes ciències a la nostra vida quotidiana.

 

I si ens atrevim a avançar en la lectura, les emocions de l’autora s’exalten gràcies a moments que pot relatar des de la barra d'un pub, des del fons del mar, entremig d’uns llençols o de dalt de la figuera. I un tret que crec segurament menys fortuït del que sembla és que quan parla d’amor se sol referir al "jo" com un personatge masculí i al "tu" com un personatge femení. Una estratègia que dilueix el narrador i segurament, dóna més importància "al què passa" i no "al què sóc".

 

Suñé vol també dibuixar-nos el seu interior i per fer-ho quina millor manera que crear cal·ligrames al més pur estil Salvat Papasseit i aliteracions. I més endavant, veurem com se'n riu de les incongruències dels noms propis, s’indigna amb allò cibernètic, s’arma amb alcohol i substàncies psicotròpiques per iniciar alguna èpica batalla o es resigna de la pèrdua de cultura culinària amb l’arribada del menjar preparat congelat. De tot el recull, destaca un poema, "L'ahir", un peu de pàgina del qual ens envia al final de tot on hi trobem l’adaptació musical composta per Xavier Font. Un poema que per aconseguir el seu efecte total, segurament s'ha de sentir a la barra d'un bar amb una ampolla de JB ben a la vora i amb un pianista amenitzant la banda sonora d'un drama personal.

 

En definitiva, un recull de poesies diferents que com el seu títol indica recull l’acidesa de la llima en el seu esperit irònic i que versen no només sobre les vivències de l’autora, sinó sobretot sobre el background d'una generació, la nascuda als anys vuitanta.