Jump to navigation
- Quin és el primer record que tens vinculat a l'art i com vas descobrir la teva passió per la pintura?Quan era molt petit el que feia sempre a casa era dibuixar, és el que més m'agradava. A casa ho van veure i em van apuntar al taller d'artistes dels pintors Masana, que tenien el taller al carrer del Tigre, a La Geltrú. Vaig començar amb cinc anys i vaig aprendre molt sobre els colors, gaudia moltíssim. Era un taller molt entranyable i casualment la persona que m'ensenyava, el Salvador Masana, també era professor a l'escola, als Franciscans. M'emmirallava molt en ell, de veure'l que el tenia de professor i després al taller, i pensava que m'agradaria fer això, era com un somni poder fer-ho. Hi vaig estar deu anys al taller i vaig aprendre a fer manualitats, totes les creacions de la festa major, els dracs, tots els elements festius... Allò va ser l'inici de tot. Després, als quinze anys ja vaig tenir l'oportunitat d'entrar a l'Escola Massana de Barcelona, que no té res a veure amb els Masana del taller.
- De Masana a Massana. Vas començar de molt petit al taller i també de molt jove a l'Escola, com recordes l'experiència?Hi vaig entrar amb setze anys justos, perquè la prova d'accés em van permetre fer-la amb quinze. Vaig estar-hi cinc anys, que és el que llavors durava el pla antic i allò va ser un luxe de tot. Vaig fer gravat, em va enamorar poder fer tècniques que em van permetre provar una mica de tot i allà ja vaig tenir encara més clar que em volia dedicar al món de l'art, que era allò el que somiava des de petit. Mentre estava a l'Escola, vaig començar el meu taller als estius, al menjador de casa abans de dinar. Després ho havia de recollir tot i vigilar no tacar res. I amb setze anys ho vaig anar combinant fins que vaig acabar a l'Escola Massana. En aquell moment era complicat, buscava feina, però en l'àmbit artístic, on vas? Vaig decidir apostar pel taller tot i les dificultats, a casa també em feien el comentari que això era difícil, com a afició bé, però dedicar-s'hi ja costava més... I la veritat és que a l'inici va costar, però a poc a poc vaig començar a tenir gent i més gent fins al punt que el Taller Amarè l'he pogut mantenir trenta anys.
- En el moment en què comences amb el teu propi taller, ofereixes formació però també és quan inicies projectes propis?Sí, exacte. Vaig combinar-ho tot, la formació amb els primers encàrrecs i després sobretot també a buscar-me la vida per mi mateix perquè no has d'esperar que et vinguin a buscar a casa, sinó que has de sortir i jo sempre he tingut la faceta de col·laborar amb tothom, ho he fet amb la majoria d'entitats de Vilanova, he fet infinitat de cartells, dissenys de samarretes, dissenys de plaques de cava, murals... Una mica de tot. I això m'anava obrint, he fet tots els cartells que hi ha a les festes de Vilanova: Festa Major, Carnaval, Tres Tombs... He anat a escoles, he fet tallers especials. També he treballat il·lustrant contes, portades per algun llibre... Vas obrint portes i van sorgint històries. Ara fa quinze anys també, a Canyelles l'alcaldessa Rosa Huguet em va trucar per veure si els podia ajudar en l'àmbit artístic i vaig començar fent tallers, fins a ajudar-los a muntar carrosses de Reis, el Carnaval, la fira de Santa Llúcia que és molt important a Catalunya. Els ajudo amb els muntatges de recreació del Castell de Canyelles amb tot el món de Harry Potter, que ja portem uns anys, té milers de visitants i això ja és entrar en una altra dimensió, fent decoració artística, utilitzant materials reciclats... És molt bèstia, són tres mesos de treball per dos dies de fira, a banda dels esbossos previs, però queda un muntatge superxulo.
- Com comentes has fet molts treballs i molt diversos: cartells, il·lustracions, decoracions artístiques, també tires còmiques, quin és el projecte més inusual o més diferent en el qual has treballat?Hi ha hagut coses molt maques que m'han aportat molt i també m'han fet molt content i és important que hi hagi projectes puntuals. Poso molt èmfasi en tot, des d'un cartell petit, un dibuix per una revista d'una escola o un quadre per sortejar. Però n'hi ha d'altres, com quan el Rubèn Peris, el president de la Volta Ciclista a Catalunya, em va encarregar el cartell d'una de les edicions i de cop entres en aquella gran família de més de cent anys d'història de la Volta, on hi ha gent com Joan Miró, el Barceló o el Tàpies. També tinc quadres a l'església de Sant Antoni Abat de Vilanova que ocupen tot un espai. Hi ha el quadre que vaig tenir l'honor de donar a la Generalitat, quan Artur Mas era president i que crec que és de les darreres vegades que un artista va ser convidat a la Generalitat, em van rebre i vaig poder fer aquesta donació. Són coses molt puntuals i en tinc un gran record. També vaig participar en un reality show que va fer La Xarxa de televisions locals de Catalunya, era el primer reality que feien, que es deia 'Joc d'Amfitrions' i es buscava el millor amfitrió de Catalunya. Em van animar a presentar-m'hi a Vilanova, es competia amb moltes poblacions catalanes i vaig guanyar el concurs! Encara tinc el títol, tot i que no serveixi de gaire perquè el programa no s'ha tornat a fer i és curiós perquè la idea era molt bona i va funcionar molt bé.
- Així que podríem dir que ets l'amfitrió perpetu de Catalunya?De moment si! Hi ha infinitat d'històries i estic súper content. De vegades allò que vas repassant i mirant i és complicat perquè no tinc un recull de tot i de tant en tant em van sortint coses, vas recordant infinitat de cartells i estic content de veure tot el que he anat fent. M'agrada molt col·laborar amb tothom, aportar i que el que faig arribi a la gent. Ara també estic immers en una sèrie de murals a Canyelles, molts projectes i històries que vaig realitzant.
- Si una cosa t'identifica és el fet d'haver estat col·laborant amb tantes entitats locals, tantes entitats culturals vinculades moltes d'elles amb les tradicions de Vilanova, de Canyelles i del Garraf en general. Com ha influït això en la teva manera de crear?Influeix, si, perquè a banda de pintar jo també participo d'aquestes tradicions. Per exemple, a la Festa Major de Vilanova, durant vint anys he estat graller, he estat amb els gegants, amb els Bordegassos de Vilanova... ho vius des de dins d'una manera increïble. Amb els Tres Tombs, he fet molts anys el cartell, portades de programa, punts de llibre... Em van fer pregoner d'honor, també vaig fer de banderer, una cosa increïble, perquè mai havia pujat a un cavall. Aquesta festa l'he viscut per tots els racons. I a nivell de Carnaval ja és una bogeria, he fet dos anys de Carnestoltes a Vilanova i porto quinze anys com a Carnestoltes a Canyelles. L'any passat va ser increïble, vaig muntar un casament amb la Reina, en directe i al proper Carnaval, per acabar el colofó, la Reina i jo ens n'anirem amb la roba i tot al Carnaval de Venècia, que era un dels meus somnis i com aquest estiu he fet cinquanta anys, perquè el meu regal és aquest. Per tant, tot això no només ho pinto, sinó que ho visc i el fet de viure-ho em permet transmetre-ho d'una altra manera, perquè en tinc una altra visió. No em cal una fotografia per captar com és una festa i pintar-la, ho visc, em quedo amb les imatges, amb el que he vist i el que viscut i ho transporto a tots els quadres que faig. És l'avantatge crec jo, que no tan sols ho transmeto amb la pintura, un dibuix o amb la tècnica que sigui, sinó que realment ho he viscut.
- Parlant de tècniques, alguna amb la qual t'identifiquis més o al llarg de 30 anys, has anat variant, provant? Amb què et sents més còmode?Són moltes tècniques, pintura a l'oli, acrílica, aquarel·la, dibuix amb tot el que vulguis, m'agrada dibuixar amb tinta, amb ploma, amb bolígraf. La que més estic utilitzant és la pintura acrílica perquè és una pintura que s'asseca molt de pressa i em permet en un mateix dia poder produir, anar començant i fins i tot acabant. L'utilitzo amb tot, amb els murals em va genial, la pots diluir i treballar molt, aconseguir colors vius, nítids. L'utilitzo per pintar les colles de Diables, o La Carpa i el Porró, aquests elements de Festa Major. A Canyelles també he pintat els vestits dels Canyafocs, de la gent dels Dracs de Canyelles. Moltíssims vestits de diables, potser estem parlant de més de mil vestits. Aquesta pintura em permet realitzar tota mena d'obra i és la que més he treballat. La tècnica de l'oli és segurament la tècnica mestra, l'assecatge és més lent, s'ha de deixar reposar i per una qüestió pràctica m'he agafat més a la pintura acrílica.
Lluís Amarè al seu taller | Foto: Cedida- Tens algun projecte pendent que t'agradaria realitzar en el futur?Si, són coses pendents d'un tipus d'obra molt concreta que amb el temps m'agradaria poder deixar a Vilanova, poder-la cedir i que estigui al Museu Víctor Balaguer. A Canyelles també, ja n'hi ha, però algunes molt específiques i sempre hi ha deu mil idees al cap. M'agradaria tenir un espai gran, on hi hagués tot un muntatge que es pogués visitar, sempre ha estat el meu somni. Quan veig locals abandonats penso a poder crear un espai d'exposició permanent, fer-hi moltes activitats, que la gent pogués exposar, fer-hi tallers... Els somnis hi són i jo hi crec en somiar, perquè jo he fet coses que havia somiat i s'han fet realitat i això és la constància, el treball del dia a dia. Hi ha moments de tot, entremig també hi ha moltes batalles internes, moments que no van tan bé, com la pandèmia, que va ser el que va ser per a tots, però per a un artista fa que t'hagis de reinventar. Crec en la constància, amb el teu treball, si vas fent la gent també confia en tu i jo, que no em vull jubilar mai, vull mantenir-me amb el que fet de viure de l'art i a la vegada gaudir-ho. És el més important, gaudir el que estàs fent.
- A banda dels projectes, fas formació al teu taller i també com a director de L'Artífex a Canyelles. Què t'aporta poder transmetre els teus coneixements als alumnes i què n'aprens d'ells?El més maco és que els hi pugui ensenyar tot. El que és aprendre a dibuixar i pintar els hi dic que és la feina del dia a dia, i això passa amb tot, com més treballis, més aprendràs. I a banda, hi ha la part d'ensenyar tècniques, trucs amb el pinzell per saber quins moviments es poden fer per aconseguir alguna cosa en concret. I de retruc hi ha aquest intercanvi perquè no tot ho he pintat i per ensenyar, abans he d'aprendre. Moltes vegades no es tracta d'explicar, com que el que faig molt és pintar i els ensenyo com començar, com fer una primera capa, com fer determinades coses i tot plegat per a mi també és un aprenentatge brutal, només em cal mirar deu anys enrere amb tot el que vaig fent i noto un canvi increïble i fins i tot la gent m'ho diu també. És molt bonic quan tens una idea o un projecte al cap i em ve aquell neguit positiu de voler-ho plasmar, m'encanta, és fantàstic.
- La tecnologia està molt present en tots els àmbits i també l'art, com creus que està canviant la manera de crear o de percebre l'art?Tot ajuda i si que és cert que amb la IA hi ha moltes històries, molts muntatges d'exposicions que a nivell visual són impressionants. Penso que és una vessant molt bona i molt xula de veure, però després hi ha el vessant d'un mateix: el teu cap, les teves mans, aquell gest o aquella improvisació sempre formarà part de l'artista. Una cosa va al costat de l'altra, però són diferents i reivindico fer les coses a mà. Només cal veure una persona amb qui tinc moltíssima amistat, la Pilarín Bayés, la veus amb el seu plomí, els seus colors, les seves aquarel·les, els seus originals fets a mà... Això no té preu. Són dos camins que en algun moment poden anar fent, però jo soc dels que acabaran els meus darrers dies fent les coses amb la mà, primer amb el cap, que és el que transmet, i després amb la mà, que és el que trasllada. Això ho tinc claríssim.
- Parlaves de Pilarín Bayés, quins són els referents que t'han acompanyat durant aquests 30 anys?Doncs en tinc tres i he tingut la sort de tenir-hi amistat. Amb la Pilarín Bayés, perquè ja des de petit jo llegia els seus contes i volia els que tenien les seves il·lustracions i li tinc molta estima perquè fa un tipus de dibuix molt proper, molt real. Tinc de referent el llibre d'en Sebastià Sorribas, 'El zoo d'en Pitus', que és una història maquíssima i la Pilarín sempre m'ho diu que s'hauria de recomanar als nens perquè dona un missatge de vida molt important. Jo veia aquells personatges i m'hi identificava, i em veia dins d'aquells llibres, amb aquella colla d'amics i després de llegir-lo ja anava més enllà a crear les meves històries. Després hi havia el Francisco Ibáñez, era un devorador dels seus còmics i també hi vaig tenir molta amistat. Malauradament, ens va deixar, però com a gran artista va estar fins al darrer moment encara deixant incomplert un dels seus darrers tebeos. I a nivell d'humor, jo que sempre he tingut un sentit de l'humor una mica especial, hi ha el Pepe Rubianes, el gran Pepe, a qui vaig tenir l'ocasió de conèixer, i a més tinc l'anècdota que un dia estava al seu camerino abans de sortir a actuar, estàvem els dos sols i li vaig dir: "Et faig un dibuix! Però a canvi, et faré dibuixar i em dibuixes tu a mi". Em sembla que és l'únic dibuix que ha fet, és petitet i el tinc a casa guardat com un tresor. A sota òbviament va posar: "Cualquier parecido con la realidad es pura coincidència", perquè era increïble, però em va arribar a dibuixar, t'ho mires i veus que em va captar, va ser molt divertit. Són tres persones autèntiques, molt honestos, molt senzills i que han tingut una fama que no han buscat, s'ho han trobat, són persones amb un tarannà que jo admiro.
- Com celebraràs aquests trenta anys de trajectòria?Són trenta anys, si, i evidentment ho vull celebrar. Ja hi ha algunes coses, com un conte que m'ha escrit la Montse Balada, que en fa molts per l'editorial El Cep i la Nansa i m'ha regalat aquest conte que m'encanta. Vull fer també una gran exposició amb alumnes i exalumnes, muntar una gran història molt xula. Després hi ha un amic meu que és grafiter i fa uns grafits increïbles, que és una tècnica que jo que he fet murals no he treballat mai amb esprais i canvia bastant. El resultat és l'hòstia i aquest noi ha estat amb els millors grafiters i jo el vaig tenir d'alumne quan era més petit i ens vam trobar fa poc i vam dir de fer alguna cosa junts, barrejant les dues històries i les dues tècniques. I infinitat de coses que aniran sortint pel camí amb amics i gent coneguda i gent que sempre durant aquest temps, ha estat al meu costat. Al final és el més important, poder-ho celebrar amb tota la gent que ha confiat en mi i que m'han ajudat a ser com soc, i m'han donat un cop de mà en mil històries i això s'ha de valorar. Però sense pressa, faré una gran celebració, com ja vaig fer pels vint anys i els vint-i-cinc, ho faré al mateix taller i si puc, tallant el carrer per muntar allà la gran festa.
Web Taller de Pintura Amarè Instagram Lluís Amarè
