Jump to navigation
Poc ens pensàvem a Tàrrega que aquest 2015, any en què hem recordat la figura del Cacauero i la rubinada de Santa Tecla de 1874 (que es va cobrar la vida de 575 persones) també veuríem una crescuda sobtada del cabal de l’Ondara com la de dilluns a la nit.
Malgrat l’espectacularitat de les imatges del Reguer completament negat que pels volts de mitjanit van inundar les xarxes socials i dels desperfectes causats per l’avinguda d’aigua que proliferaren l’endemà, a Tàrrega tan sols es van haver de lamentar danys materials. Però si ens desplacem uns quants quilòmetres més al nord de la comarca, la situació canvia.
Agramunt, encara avui, està consternada per la mort de quatre àvies de la residència Ribera del Sió, que es va inundar per la crescuda sobtada del riu dimarts a la matinada. Amb la sortida del sol quedaven a la vista imatges de destrucció (mitja vila inundada, carrers i edificis enfangats...) i, el que és més greu, imatges de desolació (de les famílies de les víctimes i tots els veïns).
Desgràcies com aquesta posen sobre la taula (un altre cop) interrogants que amb el pas del temps oblidem fins que la força de la natura ens en fa memòria. La tragèdia es podria haver evitat? Tothom va fer el que va poder per evitar el tràgic desenllaç? Es va actuar amb la màxima celeritat? Fem bé de tenir edificis en zones inundables? Hem de revisar els protocols d’emergència vigents?
Tant des de la Generalitat de Catalunya com des de la residència geriàtrica es van afanyar a recalcar que el centre havia superat satisfactòriament la darrera inspecció el 2014 i que comptava amb el personal adequat. Amb tot, s’ha obert una investigació d’ofici per esclarir si es podia haver fet alguna cosa més per evitar el fatal desenllaç.
Cert és que si tenim en compte que la planta on dormien les víctimes es va inundar en tan sols dos minuts, com va assegurar el director del centre davant els mitjans de comunicació, hi havia poc marge de maniobra. Però, per respecte a les víctimes i els seus éssers estimats, convé resoldre totes les incògnites possibles. És fonamental per alleugerir el dolor de les famílies de les quatre dones que van morir ofegades mentre dormien i per evitar que aquesta tragèdia es torni a produir.
Els homes hem d’escarmentar, hem d’aprendre d’una vegada per totes que quan ens enfrontem amb la natura tenim les de perdre, hem de memoritzar que l’aigua arriba com un lladre, en silenci i lentament, però que un cop és aquí no té aturador i el seu brogit emmudeix aquells ulls que s’ho miren impotents.
De rubinades “històriques” com la de 1874, com la de fa 26 anys, que es va cobrar la vida d’un home al Talladell, o com la de dilluns segur que en veurem de tant en tant, però hem de procurar que no passin a la història pel nombre de vides que s’emportin al seu pas.
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.
