Marina Rossell: “No sento que una guerra sigui la solució a un conflicte”

Rossell oferirà el concert homenatge a Moustaki el dissabte 28 de novembre a El Casal de Vilafranca i just acaba de presentar el disc “Cançons de la resistència”.

Gemma Urgell

23/11/2015

Música

“Cançons de la resistència” és el darrer treball de Marina Rossell, que inclou dotze temes relacionats amb la guerra que en el seu dia es van convertir en himnes populars i que, malauradament, segueixen sent massa vigents i que compta amb la col·laboració d’Amical de Ravensbrück. Mentre poso ordre a l’entrevista que li acabo de fer per telèfon, sona de fons la versió que ha fet de “Lili Marleen”, la cançó que, segons la llegenda, feia que els dos bàndols paressin d’atacar-se i l’escoltessin plegats. Poc més de dos minuts de pau entre l’esfereïdora guerra. Una cançó que, pel que estem vivint, em porta imatges de l’atemptat a París, dels bombardejos a Síria, de refugiats d’aquí i d’allà.

"És un disc que busca sorprendre a l'oïda"

- Divendres passat va sortir al mercat “Cançons de resistència”, una setmana després dels atemptats a París, mentre es bombardeja Síria. Sembla que les guerres no paren i fan que els cants d’aquest disc siguin encara vigents.
- Sí, és una maleïda coincidència; el disc és un cant contra totes les guerres. Sento que una guerra no és la solució d’un conflicte. Com va dir Paul Valery ”la guerra la fan homes que no es coneixen seguint les ordres d’homes que sí es coneixen”.

- Dotze cançons carregades de sentiment, dotze cants a la pau. Per què aquest disc?
Em venia molt de gust fer-lo. El període entre guerres i la segona guerra mundial són episodis de la història que m’interessen molt, que t’ajuden a comprendre la condició humana. Són cançons que s’identifiquen amb la resistència i que retraten un moment històric que no pot caure en l’oblit i no hauríem de repetir ni en un present ni en un futur. Com Bella Ciao, la cançó de les camperoles italianes que anaven a collir arròs de sol a sol i es van revoltar contra els seus patrons; una cançó que després els partisans es van fer seva i la van adoptar com a cant de lluita.

- Una cançó, la “Bella Ciao”, que interpretes amb els Manel. És un disc amb col·laboradors com Paco Ibáñez o Enric Montefusco, excantant de Standstill.
- M’agrada molt acompanyar-me de persones de diferents generacions; beure d’allò que pensen, de com ho fan, d’ensenyar i d’aprendre dels grans i dels més joves. Un disc que ha comptat amb la direcció musical de Nico Roig i Xavi Llosas, un viatge fet plegats per buscar allò inesperat musicalment. Fugir de la obvietat, buscar acords diferents i originals, coses que sorprenguin a l’oïda.

- També hi ha una cançó escrita per tu: Quanta guerra. Què vols transmetre?
- Tot són cançons de guerra i de rebel∙lió heretades, però desitjava que hi hagués una cançó amb la meva mirada sobre els conflictes actuals, els que veiem i vivim ara: una cançó que parla del destí dels febles, dels vulnerables, no pas pobres, sinó impotents davant el poder que destrueix els seus països, els seus camps i la seva manera de viure.

- El concert que portes dissabtes a Vilafranca és “Tribut a Moustaki”. També podrem escoltar aquestes cançons?
Sí, interpretaré cançons de George Moustaki, d’aquesta gira que m’ha portat arreu; però en aquest concert a Vilafranca també sonaran cançons del nou disc, que properament també tindrà gira pròpia per Catalunya, Espanya, França i Portugal.

- Ets nascuda a la Gornal. Són especials per a tu els concerts al Penedès?
El Penedès és la meva terra, d’on vaig sortir i on tornaré. M’emociona tocar a Vilafranca; vinc de cantar a Nova York, però fer-ho aquí, al Penedès, em porta sentiments i records ben especials. Racons que jo he viscut quan era petita, amb els meus pares, quan pujavàvem a Vilafranca a la modista, o a comprar roba a Ca l’Esteve, allà sota les voltes. Tocar a casa és molt especial.