Marta Arjona: "Busco explicar històries a través de la dansa i el moviment"

Algunes obres de la videocreadora vallenca es veuran pròximament al Loikka Dance Film Festival de Finlàndia i a l'Utah Dance Film Festival

Carlota Moragas

03/02/2016

Arts

Ja fa més de tres anys, després d’una edició del Premi Beca Roseta Mauri, vaig decidir obrir el Facebook i enviar un missatge a la noia que s’havia encarregat de les tasques de comunicació del concurs. Volia agrair-li que hagués inclòs en el vídeoresum del certamen la variació de Julieta (sir Kenneth McMillan) que vaig presentar i felicitar-la per haver posat un granet de sorra en la “qualitat” de la comunicació de l’esdeveniment. La seva resposta va ser un elogi de l’expressivitat de la ballarina aficionada que escriu aquestes línies i un intercanvi de paràgrafs llarguíssims sobre la nostra visió del món de la dansa. I, és clar, ja no hem pogut deixar de parlar mai. Els nostres companys i companyes del Departament d’Estudis de Comunicació de la URV han patit les converses de passadís que s’allargaven més del compte i junts hem celebrat els èxits d’aquesta Graduada en Comunicació Audiovisual (URV) de Valls, que estima els castells en la mateixa mesura que la dansa (Visca la Joves!) i que va camí de convertir-se en un dels noms més coneguts del vídeodansa a casa nostra. Demano disculpes d’avançada, perquè, com el lector ha pogut comprovar, m’és díficil parlar de la Marta Arjona des de la distància periodística.

He esmentat la paraula qualitat. Crec que defineix molt bé la feina de la Marta. Però n’hi ha una altra que s’adiu més a la seva manera de ser i que impregna tot el que fa: la passió. Sempre diu que la dansa ha format part de la seva vida des que té memòria i que ha decidit convertir-la en la seva professió. Ho ha fet a través de la productora DansPXL, des d’on impulsa les diferents peces de videodansa que dirigeix i que l’han portada a ser seleccionada en diferents festivals nacionals i internacionals (Choreoscope, Óxido Fest, FIC-CAT, Dance Film Festival UK, Utah Dance Film Festival, Brasilia Cult Dance, 24h Video Dance On Air, ScreenDance Festival, 1st International Screening of Video Dance "Body in Focus”...), el darrer dels quals és el prestigiós Loikka Dance Film Festival que el mes d’abril la durà a Finlàndia.

- Què és el que porta Marta Arjona a interessar-se pel videodansa?

Mira, m’hi interesso per primera vegada en una assignatura de 3r del Grau en Comunicació Audiovisual en què ens demanen agafar un corrent estètic antic i portar-lo a l’actualitat. Molta gent no sap que algunes de les primeres produccions dels germans Lumière són les “Danses serpentines”. Per mi també va ser un descobriment i em va donar el pretext per traslladar-les a l’actualitat a través del vídeodansa. Un any després, en el moment de fer el Treball Final de Grau, ja vaig decidir que volia fer un vídeodansa ("Freiheit") que va ser el punt de partida d’una producció d’obres que ha anat in crescendo.

- Entre aquesta producció, que comença a ser notable, hi podem trobar més de 10 peces diferents. Què és el que busques en les teves creacions, quin seria el leitmotiv dels vídeodanses de la Marta Arjona?

Busco explicar històries a través de la dansa i el moviment, busco potenciar el territori, perquè sempre intento treballar en llocs propers i que tinguin algun significat per les ciutats o els pobles on es roden les peces de vídeodansa i busco també, d’alguna manera, donar veu a ballarins i ballarines de casa nostra que no són coneguts fora de l’àmbit de la dansa. He tingut la sort de treballar amb professionals que venen del món de la dansa contemporània com l’Anna Borràs–que recentment ha actuat a la Sala Santa Llúcia a Reus–, la Mei Casabona, el Daniel Domínguez, la Gemma Güell o l’Ariadna Llussà i també amb ballarins formats en danses urbanes, com ara Samuel Faye o Adrià Onieva. Poder donar a conèixer la seva feina és fantàstic.

- En aquest sentit, creus que el videodansa pot anar més enllà d’esdevenir un producte cultural? Podríem dir que té una funció divulgadora?

Té una funció divulgadora essencial! Perquè el que fa és apropar la dansa a nous públics. Les noves tecnologies i el format audiovisual han servit per a què gent que no va a veure dansa en un teatre la vegi a Facebook o a Youtube. I això té influència en el públic que accedeix a les xarxes socials. En el cas del famós vídeo “Take me to church” (Hozier/David LaChapelle) on apareix Sergei Polunin, ex-primer ballarí del Royal Ballet, l’espectacularitat dels moviments del ballarí van atraure milions de persones i van convertir el vídeo en viral. En canvi, en d’altres produccions com “Let it go” (Chaz Buzan/Courtney Schwartz/Talia Favia), que expressa la ruptura d’una parella, la narrativa, l’argument, és molt més important a l’hora de viralitzar la peça. Són sentiments i situacions que ens podem trobar en la vida quotidiana amb la particularitat que es representen a través de la dansa.

- Parafrasejant una de les teves obres, podríem dir que la creació d’un videodansa és “cosa de dos”?

Sí, és una mica així! És cosa de dos, en primera instància, i a mesura que avança el procés de creació, s’hi va sumant gent. Per dur a terme un videodansa, en el meu cas, en primer lloc, tinc una trobada amb el ballarí/a i parlem de què volem fer o de què tenim els dos en ment. Llavors definim el projecte i fem un primer assaig, marquem el moviment coreogràficament, jo també marco els moviments de càmera, perquè la càmera també balla, i estructuro tota la peça. Aleshores ho trasllado al meu equip de rodatge perquè ho interioritzi abans de retrobar-nos el dia de rodatge, en què duem a terme el que hem planificat. I després ja només ens queda la postproducció, que és on realment s’acaba de perfilar la videocreació, i la promoció als mitjans de comunicació i a les xarxes socials. Finalment, difonem la peça en qüestió a través de diferents festivals i, al cap d’un any, es pot veure online a través dels diferents canals de DansPXL.

- Abans em comentaves que un dels objectius és potenciar la feina dels artistes locals. Et planteges, més endavant, col·laborar amb artistes d’àmbit internacional?

Sí, m’encantaria. De fet, he treballat amb una ballarina de Berlin, la Tanja Hasse, i m’agradaria molt poder repetir l’experiència. Tinc moltes idees, projectes escrits, i desitjaria poder rodar alguna cosa a l’estranger, però costa molt trobar suport per finançar tot això.

- Potser el Loikka t’obrirà portes a noves experiències en el món del videodansa...

Realment és un honor haver estat seleccionada per participar-hi... El Loikka és un dels festivals més importants de vídeodansa a nivell mundial. Per què? En primer lloc, pels anys que porta celebrant-se. És un dels festivals pioners sobre aquest format, té una trajectòria que l’avala i no es limita als quatre dies d’abril en què s’exhibeixen les peces de vídeodansa a concurs, sinó que durant l’any també duu a terme diferents seminaris a les universitats del país. L’equip professional que hi ha darrere l’organització del festival és espectacular, són del millor que hi ha, i dir que has estat al Loikka et dóna renom i facilita la teva participació a d’altres certamens. Com d’altres festivals, té una categoria on concursen obres d’estudiants; hi vaig enviar “Le Rêve” i la van seleccionar!

- A “Le Rêve” (el somni) treballes amb la Mei Casabona, una de les “pioneres” de la dansa a la Conca de Barberà. Què hi podem veure en aquesta peça?

Sí, de fet la Mei Casabona és la protagonista de “Freiheit”, el meu Treball Final de Grau, que és una mica l’obra “mare” de “Le Rêve”. Argumentalment, són diferents, però part del material que apareix en aquesta última prové de tot el que vam rodar per “Freiheit”. Abans d’acabar de muntar-lo, vaig decidir muntar una altra història que partia de la idea que avui en dia estem contínuament envoltats de missatges de tot tipus i que, sovint, això tendeix a condicionar les opinions dels individus. Creure que no hem de deixar que això ens condicioni i que hem de lluitar pels nostres somnis va donar lloc a “Le Rêve”, que està estructurat a partir del famós discurs de Martin Luther King, “I have a dream”.

- Qui inspira la Marta Arjona? Tens algun coreògraf i/o ballarí de referència?

Com a coreògrafs i ballarins, que a més treballen molt amb la pantalla, tinc dues referències bàsiques. Un és Chaz Buzan, amb el qual vaig tenir el plaer de fer una classe a Nova York, que és un ídol, un referent. És fantàstic... A més, ha treballat molt amb càmera perquè ha fet peces amb Madonna, etc., i, quan ha fet vídeodansa, és impressionant com expressa les emocions d’una manera molt sincera a través del moviment. Té una peça on parla sobre l’homosexualitat que és realment fantàstica... L’altre és Kyle Hanagami, que fa peces de caràcter més comercial, però que treballa molt bé les sinergies entre càmera i coreografia. També Tim Milgram, que és director que treballa a Los Angeles, i que enregistra coreografies de tot tipus amb un treball de càmera molt acurat, que utilitzo com a referència dels moviments de càmera que dissenyo pels vídeodanses que dirigeixo.

- Per últim, a Surtdecasa les entrevistes solen acabar-se amb una tria de 5 cançons de capçalera. Crec que avui tocaria que ens fessis el teu TOP 5 de videodanses. Endavant!

Què difícil escollir-ne només 5!!! Vinga va, som-hi! En primer lloc, “Secret Project Revolution” de Madonna; també “Love”, interpretat per Chaz Buzam, per tal que el pugueu veure en acció i jutjar vosaltres mateixos! Un altre dels que m’agraden és “Give me love” de Kyle Hanagami... Fins ara us he donat referències més “poppies” o modernes; “Valtari”, de Sigur Rós, és una cosa diferent... per degustar cada moviment durant els 10 minuts que dura la peça. I per últim, darrerament “Heatscape” em té el cor robat! És un projecte de la Fundació Guggenheim amb el Miami City Ballet i mostra el ballet clàssic d’una manera realment diferent. En el futur vull fer alguna cosa així!