Jump to navigation
De fet, captar la memòria – i el pas del temps - en els objectes és una de les constants en l’obra narrativa i poètica d'aquesta fotògrafa. En aquest cas, l'acció del conservador del museu esdevé el nou context comunicatiu en què es presenta l’obra. L’art s’instal·la fora dels límits del museu, de la voluntat del propi creador, per mostrar-se en el moment més íntim, aquell no preparat per a la mirada. És el moment del repòs, de l’espera mesurada en lúmens, en graus, en tants per cent d’humitat, en la neutralitat dels materials que embolcallen les peces.
Larrosa, que en aquests moments també té els seus treballs fotogràfics exposats en galeries i museus de Vilafranca del Penedès, L'Escala, Saragossa o Colorado (EEUU), exposarà a Tortosa la seva instal·lació fins al proper 27 de juliol.
- Què fa una noia com tu en un lloc com aquest?Sóc de Logronyo, però tinc una forta connexió amb aquesta terra. Solia passar els estius a Miami Platja abans que la meva família es traslladés a Tarragona al 1992. Jo vaig estudiar COU a Tarragona i he viscut en aquesta ciutat molts anys. Sento que Tarragona o Miami Platja són els meus punts de retrobament. El meu lloc de tornada.
- Per què et va motivar la idea de les obres d'art que "reposen" en el depòsit d'un museu?La primera vegada que vaig entrar a la Sala de Reserva del Museu de Tortosa, vaig tenir la sensació que les escultures reposaven en un espai que s'assemblava a la sala d'espera d'un hospital. Algunes peces esperaven ser donades d'alta, mentre altres lluïen un estat moribund, anhelant ser restaurades o reposant a l'espera de trobar un lloc on ser exposades.
- Per tant, sents com si aquestes figures tinguéssin vida?Sí, és com si el material de conservació no solament les protegís de l'espera infinita, sinó que els confereixi una aparença de vida. Aquesta idea m'ha obligat a observar-les a través dels reflexos i dels contra-llums. Era com retornar-los la mirada, fer de mirall d'aquesta vida continguda i del pes històric que porten. Quan l'espectador s'aproxima, la llum s'activa i la imatge de l'estàtua es reanima.
- Has ressuscitat i donat importància a aquestes figures que, de vegades, es perceben com impersonals, trencades, imperfectes...Sí, he buscat reanimar l'inanimat d'aquestes escultures per la seva curta vida artística. Moltes d'elles van ser mutilades, fragmentades, robades o amagades durant la Guerra Civil. He documentat accions com extreure elements de les tombes dels quatre escultors més rellevants d'aquesta sèrie com són Agustí Querol, Josep Alcoverro, Santiago Costa i Innocenci Soriano-Montagut. Vaig traslladar una peça de cada autor al Museu de Tortosa quan encara no estava obert al públic; just en el moment en què la sala principal acabava de ser habilitada però encara no acollia la seva col·lecció permanent.
- Quin impuls et mou en la teva obra en general, quin fil conductor trobes en tots els teus treballs?Treballo sempre entre allò contemporani i allò clàssic. En aquesta instal·lació, busco contraposar la salut i la malaltia; el dolor sense lesió i el malestar quan no en tens consciència. En general, a través del meu treball intento donar vida a temes de la memòria col·lectiva que semblen estar enterrats, però que són part del retrat de la nostra època.
- Ets fotògrafa, però en aquesta ocasió t'has decantat per una exposició...Crec que l'art no es fonamenta sobre una tècnica específica, sinó en funció de les propietats simbòliques que qualsevol material o objecte pot oferir. El suport és part de l'estratègia conceptual. A “Repòs” vull mostrar la fragilitat corporal.
- La fotografia sempre t'ha servit per parlar del món?La meva fotografia és el reflex d'un mirall, en el qual tot el que veig en ell és el que poso en ell. Busco rescatar ‘allò important’. Allò que ens condueixi fora de nosaltres mateixos. No és que cregui que la realitat és com la veig, és que crec que acaba sent com jo la veig.
- Què t'inspira Tortosa com a ciutat?Tortosa em parla d'art, de ponts que uneixen el passat amb el futur, de pes històric i de trasgressió amb noves visions . Crec que l'exemple perfecte és la fantàstica intervenció del pont que hi ha actualment. No crec que existeixin moltes zones com les Terres de l’Ebre, amb dues escoles d'art, amb Museus d'Art Contemporani tan fantàstics i amb aquest desig d'anar més enllà.
--Més informació de l'exposició 'Repòs': Enllaç
