Jump to navigation
Sense la sensació que el creador no s'esgota davant les circumstàncies, i que la inspiració depèn del grau d'emotivitat, difícilment, segons experts, tindríem no solament a Chopin, sinó a bona part dels romàntics europeus. La música de Chopin és consubstancial a les coordenades històriques: freqüentment tractat d'egotista, sobretot en la relació amb els seus companys de generació (admirador de Mozart, no massa de Schumann, que no obstant això, va fer bastant per la seua carrera), Chopin es va educar a mig camí de França, la seua Polònia natal, i Alemanya, on va acabar la seva sòlida formació musical, heretada també dels seus pares.
Responia a la imatge un tant estereotipada de la llegenda romàntica: descendent de bona família, nen malaltís i feble, dotat d'una capacitat creativa que l'acostarien al geni precoç, cosa de la qual no va poder lliurar-se durant tota la vida. Chopin va desenvolupar el que la professora Irena Poniatowska qualifica de malenconia elegant, una sensibilitat qualificada com femenina (sense que aquest concepte estigue suficientment explicat, ja que més pertany a la intuïció que a la praxi). Turmentat, eteri, Chopin compon els nocturns per a major glòria de les personalitats autodefinides i dolorosament sensibles, incapaços de reprendre el cos físic quan l'esperit es dilueix en la tempesta, com les composicions per a piano, la dificultat tècnica no podia amagar un vessament de lirisme , l'emoció de l'instant.
Chopin és ideal per escriure, les seues harmonies ajuden a trobar i dibuixar la forma, el moment auri. George Sand evidentment ho sabia, i la música de Chopin ha inspirat a Balzac, a Gautier, o Charles Baudelaire; precisament per aquesta pulsió femenina l'actitud porta a un replantejament dels personatges i els seus rols en una novel·la, o al desig d'investigar i diluir-se en les paraules, en les composicions poètiques. Sabíem de bona font la passió de Gerard Vergés pel compositor polonès: pensem que tornar a pactar aquest instant ens valia la pena.
MEMORY AND DESIRE
Voler fixar l’amor en un poema -com es fixa un insecte amb una agulla- és cosa detestable. Prefereixo prendre’t per la cintura, i caminar, caminar junts per platges solitàries i estimar-te (tu exacta, tu bellíssima).
Evoco, amor, les hores, els minuts, les besades de menta, les mans juntes, la venturosa lluna dels amants, l’harmonia adorable del teu cos, la tendra boca, els ulls on s’encenien petits ocells de llum, petites flames.
Dies recordo. Però espero dies
D’entre els variadíssims temes que van inspirar Gerard Vergés a l’hora d’escriure poesia (la seua terra, el riu, els records, la guerra, l’oblit, el pas del temps, la música o la mateixa poesia) hi ha un d’universal que el porta fora de contextos i localitats i que és plasmat per l’autor amb tanta tendresa i senzillesa que el fa delícia fins i tot per a qui comença a llegir poesia: l’amor. L’amor, clar, l’amor fet poesia. El primer i gran tema de la poesia. O el perquè de la poesia. D’aquí, en part, d’entre tota l’obra de Vergés, la nostra predilecció pel poemari Long play per a una ànima trista.
A la segona part d’aquest llibre, apareixen tot un seguit de poemes que tenen l’amor com a tema principal; aquest apartat comença amb una cita de Lawrence Durrell: “Amb una dona només es poden fer tres coses – va dir Clea, un dia -. Pots estimar-la, pots sofrir per ella o la pots convertir en literatura”. I evident és què va fer Vergés amb la dona. Una poesia exquisida per a qui encara no s’ha llençat amb Vergés o per qui fa temps que ha oblidat què se sentia en llegir poemes d’amor.
Podeu llegir més articles al nostre blog original:
lamigdiadadorio.wordpress.com
Ell, Toni Vañó, de professió: professor de literatura. Ella, Marina Pallás: periodista. De vocació: lectors inesgotables, escriptors empedreïts, oïents de música infatigables. Quan Orió dorm i podem oblidar les nostres obligacions, escribim sobre llibres i música i presentem un programa de ràdio.
