converses involuntàries

Reconec que quan estic cansada o al meu món, no tinc ganes que em donen conversa. Sobretot, quan vaig en autobús o en tren, i tinc intenció de posar-me la música, mirar lo paisatge o llegir una novel·la. A qui no li ha passat alguna vegada que, esperant lo tren, hagi vist un conegut o coneguda, que no arriba a ser amic –màxim del Facebook-, i hagi fet les mil i una activitats mirant al terra perquè no li “toqués” fer la educada salutació i lo consegüent mig compromís, mig obligació de seure’s al seu costat per començar un viatge de conversa forçada?

       Avui, a les sis de la tarda, m’he dirigit al bus universitari que m’ajudaria, necessàriament, a posar un final silenciós i musical al meu dia laboral. Ja pujant les escales, me n’anava directa cap al fons, on no s’asseu mai ningú i on puc posar-me còmoda i ampla com poques vegades se pot fer a un autobús de Xina. Per algun motiu inexplicable, una noia xinesa somrient, s’ha mogut al seient de la finestra, per fer-me lloc i preguntar-me: Do you wanna sit here?. Jo, a part de trobar-ho bastant estrany, he intentat fer un somriure delicat i, ensenyant-li una bossa de mà plena de llibretes, li he fet entendre que preferia seure’m al darrere, per l’espai. Sembla ser, però, que no ho ha entés del tot, perquè ràpidament me l’he trobat asseient-se al meu costat preguntant-me, alhora, si s’hi podia quedar. Poques excuses me quedaven. La noia, que s’ha posat Lucky com a nom anglès, m’ha començat a explicar la vida. Estudia francés des de fa tres mesos però encara no s’ha buscat nom francès –potser d’aquí uns mesos me la torno a trobar i se diu Croissant!-. Parlant parlant, he descobert que simplement tenia ganes de xerrar amb algú i que, al veure’m entrar al bus, li he donat una bona impressió. Un comentari que sempre fa gràcia, per molt cansat que estigues. A poc a poc, Lucky m’ha anat caent millor, li he dixat escoltar música del meu Mp3 i m’ha dit que era molt afortunada –doblement lucky- per haver-me conegut.

       Una situació com la d’avui, és bastant habitual per la Xina. No vull dir que et vagin donant conversa tots los xinesos que et troben, però sí que és freqüent que, sobretot als mitjans de transport, vulguen saber una mica més de tu. No deixa de ser curiós que siguen bastant més socials i interactius que natros, quan, majoritàriament i fins ara, la imatge que solem tenir dels xinesos immigrants a casa nostra sigue més aviat la d’una comunitat tancada. Aquí són oberts i amistosos, en general. A vegades, pot suposar un esforç afegit intentar mostrar la simpatia i sociabilitat d’un estranger que ha “immigrat” al seu país, però d’altres, te pot aportar optimisme i bon humor. Una cosa que tenen los xinesos, i que a mi m’encanta, és la capacitat per fer-te sentir bé. Ja sigue perquè ets una minoria exòtica dins del seu món uniforme i comunista –molt entre cometes-, o ja sigue perquè ells mateixos no es veuen ni valoren la bellesa oriental que tenen. A mi, personalment, em semblen persones encantadores i, deixant de banda moments en què necessites tranquil·litat i silenci, una conversa espontània i sense cap objectiu inicial, sempre te pot aportar alguna cosa bona. Avui, conéixer a la meua amiga Lucky, m’ha fet lo trajecte a casa més curt i, al mateix temps, m’ha permès escriure un nou article. Jo també sóc molt afortunada.