Sobre bous, toreros, antitaurins, identitat i territori.

El 26 de setembre de 2011 serà una data per a recordar, a la Monumental de Barcelona s’hi va celebrar la darrera corrida de Catalunya. Per a molta gent va representar un avanç important en la defensa dels drets dels animals i, potser també, va suposar un petit avanç per a la societat, ja que acabar amb les corrides ens fa ser una mica més civilitzats. Altres, en canvi, bramaven a les portes de la plaça i, fins i tot, una senyora deia indignada que “els braus havien estat creats per Déu per a ser torejats i matats a les places”, o consideraven una gran pèrdua cultural la prohibició feta pel Parlament català.

El debat entre taurins i antitaurins (o animalistes) fa anys que està present en la societat catalana i sembla que quan parlem de les corrides hi ha, malgrat algunes veus discordants, un cert consens, independentment del sentiment nacional que cadascú puga professar.

Quan aquest debat es fa sobre els bous al carrer, ja siguen correbous, bous capllaçats o bous embolats (cal anomenar-los per separat perquè són coses diferents), el debat es torna més complex i espinós, especialment a les Terres de l’Ebre, on són un element important en la cultura popular del territori. Prova d’això és que a les comarques del Baix Ebre i el Montsià, sense comptar Tortosa, no tinc constància de cap població on no es fassen correbous durant les festes majors.

A mi em costa trobar una posició clara, que em puga situar en el bàndol dels taurins o en el dels antitaurins. Penso que és una festa que ha de tendir a desaparèixer, si més no en la seua part més crua i bèstia: els bous capllaçats i els bous embolats.

Però també penso que hi ha debats que s’han de tenir d’una manera més serena i sense estigmatitzar territoris, persones i tradicions. Aquest és el meu principal punt de discrepància amb els col·lectius antitaturins. Penso que van iniciar la seua lluita sense plantejar-se cap tipus de tàctica ni estratègia, donant pals de cec i demostrant un desconeixement absolut del territori i de la societat en la que volien incidir. No és el mateix oposar-se a les corrides que oposar-se als correbous (o a alguna de les seues varietats), com a mínim des del punt de vista de l’arrelament social i territorial, per tant, l’estratègia no pot ser la mateixa.

Potser a causa d’aquesta estratègia erràtica, els darrers anys he observat, atònic i perplex, com els col·lectius antitaurins – pocs i majoritàriament forasters - aconseguien que massa gent s’atrinxerés en la defensa dels correbous, se’n fessen més cada any (fins i tot en pobles on havien desaparegut) i es creessen noves penyes taurines.

D’aquesta estratègia erràtica hi ha una qüestió que em preocupa encara més, i és que la identitat del territori es vaja configurant al voltant d’aquest creixent moviment protaurí. Per tant, encoratjo la gent antitaurina a reflexionar sobre com volen seguir amb la seua lluita.

I posats a reflexionar, també haurem de reflexionar col·lectivament sobre els models de festes que volem i evolucionar com a societat. Així que, més aviat que tard, haurem de tendir cap a unes festes on es respecten els drets dels animals.