Josep Maria Ventura

Foto: 

Anna Zaera
Joan Maria Ventura

Joan Maria Ventura: “Surto a caminar, sense cap idea fixa i sé que arribarà alguna cosa que em sorprendrà”

El fotògraf del Mas de Barberans estrena el proper 11 d'agost la seva exposició en el cicle 'Ebre, Art i Patrimoni'
Anna Zaera
,
08/08/2016
Entorn
"Cada cop que et rememoro, em retornen, a l’instant, belles imatges que m’espurnegen a la mirada, ecos de veus i sons; aromes, olors i gustos ancestrals..." Aquests versos del poeta local Marià Lleixà encapçalen la descripció de l'exposició 'Lo Mas' que, el proper 11 d'agost, presentarà Joan Maria Ventura (Mas de Barberans, 1961) en el marc del projecte 'Ebre, Art i Patrimoni', amb l'actuació del cantautor Daniel Sáez amb Vist des del Fangar. Bé podrien ser un reflex textual de les imatges de Ventura, un home que transmet la mateixa puresa que les seves fotografies. Tímid, metòdic i autodidacta, la seva passió per la fotografia va sorgir d'un fet necessari més que recreatiu: prendre les últimes imatges de la seva finca abans que l'abocador comarcal l'esborrés del paisatge. Des de llavors, els seus ulls no s'han limitat a entendre la fotografia com un fet documental, sinó que ha volgut capturar la bellesa natural de l'entorn, perfeccionant cada cop més la tècnica i fent un llarg camí d'aprenentatge tècnic, des de l'era analògica fins la digital. Fotògraf de les peces que es presenten al Certamen Internacional de les Fibres Vegetals així com dels tallers que es fan al Museu de la Pauma, a partir d'aquesta exposició impulsada pel Museu de les Terres de l'Ebre, entra a l'olimp dels fotògrafs ebrencs reputats. Hem volgut posar el cap en el seu món, un univers que, com ell mateix diu, no traspassa els 7 quilòmetres de radi, però on encara que visqués 7 vides tindria sempre una descoberta pendent. Tot un exemple d'aquelles paraules de Proust. "El veritable viatge al descobriment no consisteix en cercar nous paisatges, sinó mirar amb ulls nous”.
"Sempre explico que el 95% de les meves imatges estan agafades dins d'un radi d'uns 7 o 8 quilòmetres des del Mas de Barberans. Des de la plana fins al Port"

- Dius que sempre portes la càmera a sobre quan surts de casa. Per què?
Perquè les oportunitats es presenten on menys t'ho esperes. Afortunadament, això ho vaig aprendre bastant aviat. Sortia a passejar sense cap rumb, sense cap planificació, i sempre esperava que la naturalesa em sorprengués. Així, se'm van anar presentant algunes ocasions que en un primer moment les vaig perdre, però que em van ensenyar que sempre havia de portar a sobre la càmera perquè tard o d'hora passaria.

- Quines coses et solen inspirar?
Res en particular, senzillament m'agrada extreure fragments de l'entorn més immediat. Surto a caminar, sense cap idea fixa, i jo sé que arribarà un moment en què hi haurà una cosa que em sorprendrà, que cridarà la meva atenció. Llavors m'aturo i faig la foto. Però no surto amb la idea d'anar a tal lloc, a trobar aquella llum...

- Recordes alguna de les troballes més bones que has fet?
En tinc moltes, a l'exposició, a l'apartat d'Entorn, hi ha cinc imatges que són un reflex d'això que estic dient.

- La fotografia que encapçala l'exposició és una imatge de detall d'una gota d'aigua?
Aquesta no pots associar-la a res del que havia fet abans. És única. La vaig fer un 24 de desembre del 2007. Estava de vacances i, després d'una llevantada, vaig dirigir-me als Ports per fotografiar un tros de paisatge amb els Ullals de Pascual amb aigua, una aigua que només surt quan hi ha llevantades. Quan vaig arribar al lloc, vaig sentir una remor d'aigua. De sobte, vaig veure que era un rierol, un petit torrent. Llavors em vaig oblidar de fer la foto dels Ullals i em vaig centrar a fer proves amb les textures de l'aigua, amb les bombolles, amb l'escuma. En aquell moment vaig ser molt feliç. Sé que tenia una sensació de felicitat enorme. Em vaig deixar anar, vaig experimentar, vaig jugar... En el moment que em vaig posar a jugar, van començar a sortir coses. Dues hores després, la incidència del sol em va presentar una cosa curiosa: "Ostres! Aquí puc treure alguna cosa especial!" Vaig provar dues o tres vegades i, finalment sí, la vaig clavar. Són bombolles d'aire desplaçant-se per damunt de l'aigua. Amb un objectiu macro. Quan mires la imatge, les dues terceres parts són producte d'allò que jo havia planificat, però a l'esquerra hi ha una gota petiteta que acaba de compondre la imatge. Sense la goteta menuda, producte de la sort, no seria el mateix. Va ser quan vaig arribar a casa que me'n vaig adonar que havia aconseguit una fotografia especial.



- És una mescla de càlcul i sort?
Sense la sort et quedaries curt, com en tot a la vida. A l'exposició només n'hi ha una que està calculada. Una en la que es veu com el sol passa per l'orifici d'una roca, aquesta la vaig planificar. Però la resta és sortir i trobar-les. Després, intuïtivament, gairebé sense pensar, enquadro i disparo. Sortir aquí dalt és imprevisible. Surts del camí, surts de la sendera i és un altre món. Veus una roca que té unes formes suggerents, i dones la volta i ja fa una altra forma.

- Consideres que ets un poeta de les imatges?
Intento que siguin especials, que siguin artístiques. Poètiques crec que seria deixar-ho en un llistó molt alt, crec que no arriben a tant. Però intento que siguin artístiques, perquè sinó serien simples documents.

- No et canses de veure sempre el mateix?
No. Hauré recorregut un 30% del territori.

- Què significa 'el territori'? Vols dir el terme del Mas de Barberans?
Sí, el terme del Mas de Barberans. Sempre explico que el 95% de les meves imatges estan agafades dins d'un radi d'uns 7 o 8 quilòmetres des del Mas de Barberans. Des de la plana fins al Port.

- Ets un fotògraf de proximitat, no t'agrada anar lluny?
No, no, perquè ja hi ha gent que s'hi dedica, gent molt bona que fa coses molt bones. I per fer el mateix que fan els altres, i segurament tampoc ho faria tan bé, algú ho ha de fer aquí. Jo em dedico a aquesta parcel·la. I la satisfacció és enorme. He estat molt i molt feliç. Quan vaig al Delta, sento que jo no seria capaç de fer fotografies allà, no és el meu territori.

- Quantes fotografies has fet?
Moltíssimes! Milers!

- La gent del poble et coneix perquè ets el fotògraf del poble per excel·lència?
Sí, sí ...

- Què et diuen?
Em van començar a conèixer a través de la revista local 'Favarium', feia reportatges sobre les activitats de festes i després, de tant en tant, alguna coseta de l'entorn més immediat. El 2008 van veure un treball més seriós, va ser quan Pepa Subirats em va proposar si volia fer un audiovisual per a la setmana cultural i poder mostrar així les imatges que tenia. Li vaig dir que tenia moltes imatges, però que no sabia com canalitzar-les, com mostrar-les a la gent. I la veritat és que vaig fer un treball que ara vist a la distància, per not tenir coneixements d'àudio, ni de vídeo, em va quedar molt bé. Vaig tenir 150 persones en total atenció en aquests 50 minuts. I mira que els experts ara diuen que aguantar l'atenció a un vídeo de més de tres minuts per internet és molt complicat!

- Què t'agradaria seguir fent en un futur?
El mateix de sempre.

- No t'agradaria anar més lluny per descobrir coses noves?
Aquí encara queden molts de racons per visitar. Probablement no arribaré a estar-hi mai. En molts racons que he estat, abans no hi havia estat, i probablement no hi tornaré. És un món tan petit, però per mi és inesgotable. I ho tenim aquí a la voreta mateix. De vegades penso, podria venir gent de fora i arribar a aconseguir imatges a nivell de flora i fauna molt boniques, superar les meues, per suposat. Però no em fa temor que vingui aquesta gent, perquè jo sé que passant pels mateixos llocs jo veig coses que altra gent no ha vist... Potser això definiria el meu estil. Sóc capaç d'extreure petits detalls que altres no veuen. M'agrada molt el detall.

- Ets així també a la teva vida quotidiana, detallista?
Sí, és possible. No m'ho havia plantejat mai. I mira, arrel d'aquesta entrevista m'ho he plantejat. El fet que m'interessi el detall en la vida quotidiana, fa que aquest sempre quedi plasmat en les meves imatges.

- Què n'opines de la feina que s'està fent al Museu de la Pauma? D'aquesta recuperació de l'ofici de llatar...
Em sembla excepcional. És un aparador al món increïble. Era una pràctica considerada vulgar, i ara s'ha tornat a reivindicar. Veus que la gent que ve de fora s'està interessant moltíssim per això.

- Creus que durant un temps no s'ha valorat prou aquesta autenticitat?
Sí, no s'ha valorat prou perquè sempre s'associava a la misèria. La pauma sempre s'havia fet com una mitjà de subsistència a la postguerra, i clar no es mira de la mateixa perspectiva que ara, que es mira des d'un punt de vista molt més artístic.

  • imatge de control 1per1

Més informació: 

Exposició 'Lo Mas', de Joan Maria Ventura Cardona
De l'11 d'agost al 27 de juliol (de 2017) 
Fitxa d'agenda Surtdecasa

 

A

També et pot interessar