Jump to navigation
Periodista, escriptor, dramaturg, traductor, crític teatral i catalanista compromès és considerat un dels primers exponents del periodisme d'investigació de Catalunya i la seva curta vida segada als 29 anys no li va impedir conrear una dilatada carrera.
En una de les seves publicacions al 'Mirador' s'auto-definia no pas com a periodista, ans com a reporter, mot que el situa, també per altres escrits i opinions publicades, en ple centre efervescent de l'avantguardisme barceloní de l'època. Coneixia les limitacions de la seva feina en quant a l'accés a la informació veraç i acceptava que la fidelitat dels textos periodístics en relació a allò succeït podien oscil·lar en funció de la ploma que els descrivia. Va treballar de forma incansable per defensar una identitat catalana més enllà de la purament política o fonamentada en la tradició cultural, on Planes argumentava que les manifestacions de la cultura catalana calia que fossin contemporànies i abracessin tots els aspectes de la vida diària, ja fos al carrer, en les institucions o en l'oferta cultural. Entre altres volums va recollir les cròniques de les seves vivències durant l'any de l'Exposició Internacional del 1929 a 'Nits de Barcelona' (Catalonia, 1931) i ell mateix va escriure les peces teatrals 'L’home que s’havia de morir' i 'Qui l'ha vist i qui el veu', aquesta darrera recordada pel periodista Carles Sindreu en un dels retrats que trobem a 'La klaxon i el camí' (Acontravent, 2009):
"Acostumo a driblar les estrenes teatrals. Això vol dir que la part física de l'autor no m'agrada...Un gran autor «nostrat» pot passar ben a prop meu sense adonar-me'n. No en conec cap personalment.Un comentari que vaig caçar la nit de l'estrena de «Qui l'ha vist i qui el veu» em va fer perdre les ganes de...- Doncs mira, trobo que aquest encara és bastant bufó, oi?I mentrestant Josep Maria Planes, cara-rosat i tendre, anava saludant sense precipitació".
En un àpat amb redactors d’'El Be Negre'. En Josep Mª Planes és el tercer per l’esquerra. | Font: memòria.cat
Conegut també com a director dels setmanaris 'Imatges' (1930) i 'El Be Negre' (1931-36), col·laborador en diferents publicacions com 'L'Esport Català', 'Papitu', 'La Ciutat' o 'La Rambla', entre d'altres i articulista d'opinió a 'La Publicitat' mantingué per dues vegades, una el 1935 i una altra durant el juliol del 36, enfrontaments oberts des de la seva columna en forma d'articles d'opinió, criticant durament el pistolerisme criminal de la FAI. Durant aquell mateix any va publicar diverses opinions en contra de la Confederación Española de Derechas Autónomas davant la qual, tot i ser-ne un opositor ferotge entenia la seva raó de ser en clau espanyola i en els principis democràtics de les democràcies modernes, mentre que per altra banda i en clau catalana va celebrar la derrota de la dreta catalana dirigida per Francesc Cambó durant les eleccions del febrer d'aquell mateix any, ja que entenia aquell sufragi com a unes "[...] eleccions del catalanisme contra l'anticatalanisme".
Amb tot, no va copsar l'ambient previ a l'aixecament militar del 18-19 de juliol, tot i haver pronunciat a la conferència 'Confessions d'un periodista', el 3 de maig del 36, on exposava l'orgull que significava participar en la construcció d'una Catalunya nova, alhora que avisava de moviments feixistes europeus als quals França i Anglaterra haurien de fer front en el context d'una guerra mundial. Entre altres idearis polítics, per a Planes, un estat no era necessari si per a la constitució d'aquest estat, als seus ciutadans els hi eren retallades les llibertats individuals.
FONTS:Memòria.catCivitat, Ideari d'Art i CulturaEnciclopèdia CatalanaDemarcació de la Catalunya Central del Col·legi de Periodistes de Catalunya
