Jump to navigation
- Com has encarat el projecte 'Homo faber: Oliba constructor'?Es tracta d’un encàrrec amb motiu del mil·lenari d’Oliba com a bisbe de Vic, un personatge històric de gran transcendència. 'Homo faber: Oliba constructor' és la primera acció en el marc d’aquest projecte, a la que seguiran quatre més a L’Estany, Sant Joan de les Abadesses i Vic que tractaran d’aproximar-se a aspectes del Bisbe i Abat, que alhora són universals i emmarcats en la nostra història. Es tracta d’un projecte que s’està gestant des de fa pràcticament dos anys, i que finalment veurà la llum aquesta setmana. La proposta és apassionant, per la magnitud del personatge, però també pels llocs on s'escenificaran les accions. La potència de tot plegat dispara ràpidament la imaginació, però com sempre les limitacions materials decanten la balança en constants equilibris.
- T'has hagut de coordinar amb algun organisme religiós per a la confecció de l'espectacle? Com ha anat?En aquests dies he convidat a nombroses persones a assistir a l’acció o espectacle de Manresa. Precisament avui he rebut una resposta d’un grup de persones que formen un grup de tertulians francesos, que rebutgen la meva invitació tot recordant-me la seva laïcitat. M’ha sobtat el comentari, que primer he pensat una broma. I Bach? I el romànic? O més enllà, fins i tot les piràmides d’Egipte? Realment no busco fer cap apologia religiosa del personatge, no m’interessa en absolut i crec que a aquestes alçades és una discussió estèril. Intento reflexionar sobre la necessitat d’entendre què fem, on ho fem i per què ho fem. Una església és un edifici concebut, en molts casos fa segles, per donar cabuda a actes religiosos. Però també té una història, també és part del patrimoni artístic de tots els qui no formen part de la comunitat religiosa. Per això cal ser molt respectuosos en ambdós sentits, i entendre que és absurd fiscalitzar repertoris musicals dins de les esglésies, de la mateixa manera que no té sentit provocar els creients de qualsevol religió amb actes que els puguin ofendre en els llocs que els consideren sagrats. No és tan difícil, i la veritat és que en el nostre cas estic convençut que els continguts i les formes dels espectacles agradaran a organismes religiosos i laics per igual.
- Coneixies ja la faceta de l'Abat Oliba com a constructor?Oliba és un noble, comte abans que abat i bisbe. I cal entendre què feien i qui eren els bisbes a l’Edat Mitjana. Sobta pensar, per exemple, que el germà d’Oliba, el també bisbe Berenguer d’Elna, va morir a la batalla d’Albesa amb la cota de malla i l’espasa a la mà. Oliba no va voler ser guerrer, però és un gran polític que vol consolidar territoris. Això s’assoleix construint esglésies, castells, o reconstruint la ciutat de Manresa, que havia estat destruïda en 1003 per una ràtzia. Els monestirs no eren només llocs dedicats a la pregària, sinó centres econòmics de primer ordre.
- Què són les scriptoria que va promoure Oliba?Un scriptorium és una impremta medieval. Som a una època en què un llibre podia tenir el valor econòmic d’una casa, per la qual cosa el seu accés era reservat a molt poca gent. I grans biblioteques del moment com la de Ripoll no comptaven amb més de dos-cents llibres. Els llibres sempre havien de ser copiats a mà, per la qual cosa es tractava d’un procés artesanal o fins i tot artístic. Text, miniatures o il·lustracions, i música en alguns casos eren copiats per mans diferents, en un procés lent i acurat, sobretot en els llibres de luxe. Les pàgines eren de pergamí, això vol dir que cada full podia representar un xai. En el cas de les vitel·les, el pergamí més fi, del xai acabat de néixer o nascut mort, podem imaginar el preu només del suport. Per això, com comentava abans, els monestirs eren centres econòmics. No podem entendre el monestir de Ripoll, amb el seu scriptorium, per exemple, sense els milers de xais que corrien per les muntanyes dels voltants. Els llibres circulaven per tot Europa, lluny de la imatge que tenim d’una Edat mitjana fosca i inculta. Podem imaginar a Oliba viatjant a Roma, i ho va fer dues vegades, carregat de llibres per ser copiats al Scriptorium de Ripoll. Els llibres corrien de monestir en monestir. Obres tan conegudes com els Carmina Burana, originaris d’Alemanya, són copiats també a Ripoll.
- Què té per a tu la música romànica?La història de la música s’explica sovint com una evolució. De les músiques “primitives” a les grans creacions de Beethoven, Bach, Mozart... Primer el gregorià, la polifonia, i a poc a poc els instruments, un “enriquiment” progressiu. La música medieval, en molts aspectes, és insuperable, i molt més rica i carregada de matisos que el millor compositor clàssic. Els efectes harmònics d’una polifonia primitiva, al meu entendre, no han estat superats. El que succeeix és que l’evolució de les coses obliga a triar, i a abandonar algunes opcions per seguir-ne d’altres. En el cas de la guitarra, per posar un exemple fàcilment comprensible, els matisos d’un instrument del segle XIX són molt més subtils que els d’una guitarra elèctrica.... però, si volem fer un concert per a un públic de milers de persones necessitem amplificació, i tots aquests matisos desapareixen. La música del romànic és capaç de transportar-nos, certament a d’altres èpoques, però també de connectar-nos amb el més profund i actual que tots tenim a dins, és capaç d’activar mecanismes interns i de fer-nos una mica més feliços. I aquí no m’estic referint a res exclusivament religiós.
- Modernitzar la imatge de l'església amb actes com l''Oliba Episcopus: Camins' és modernitzar l'ètica que sosté els seus principis humanístics?Com deia abans penso que parlem de coses diferents. I és una opinió personal, no crec que s’hagin de vestir les coses amb coses que no són. M’explico. L’Església és l’Església, l’art és l’art i la música és la música. I si l’Església vol utilitzar la música o l’art per a difondre el seu missatge és molt legítim que ho faci, però qui va a l’església no va a una galeria d’art o a un concert. Si l’Església confongués totes aquestes coses acabaria convertida en una comunitat de melòmans o d’amants de l’art, però no de creients... I em consta que normalment no ho confon. Crec que tot plegat són coses ben diferents... l’ètica també. Es pot tenir una dimensió ètica molt important sent ateu. A vegades modernitzar-se no és la millor cosa, com ja va anunciar Chaplin.
- Estàs alhora presentant el teu darrer treball, 'De metamorfosis i viatges'. Què has volgut explicar en aquest disc?'De metamorfosis i viatges' és la història d’un descobriment apassionant. Repeteixo, per aquells que es pensen que l’Edat Mitjana és una colla de brètols menjant cuixes de pollastre en un banquet i repartint garrotades, tenim l’antídot de personatges com Oliba o el protagonista del meu disc, Giovanni-Ovadiah, que desmenteixen el tòpic. Giovanni és un noble del sud d’Itàlia, que en lloc de seguir el seu destí de guerrer decideix emprendre el camí del coneixement i per això ingressa en un monestir, l’únic lloc on això és possible en aquella època. Giovanni és descendent de nobles normands, mercenaris que viatgen al sud d’Itàlia per lluitar contra els musulmans de Sicília. La seva família prové de Dinamarca, després esdevenen normands, després diríem italians... I ell, un cop esdevingut monjo, llegeix i estudia, música, evidentment llatí, però també àrab, hebreu... Fascinat pel judaisme abandona la seva religió, es canvia el nom per Ovadiah i decideix de viatjar pel Mediterrani per conèixer les comunitats jueves. Palestina, Siria, i després fins a Bagdad! Acaba la seva vida a Egipte, al Caire, on apareixen la seva autobiografia i tres cants, escrits en hebreu, però amb notació musical gregoriana. Un personatge que tria el coneixement, mentre els seus parents són a les Croades contra els musulmans a Jerusalem. Fan el mateix camins, però en direccions contraposades. Va sobreviure miraculosament a aquesta aventura. Els cristians el veien com a jueu que parlava àrab i anava vestit a la manera oriental. Els àrabs veien un normand, segurament amb una complexió escandinava, disfressat d’àrab. I els jueus com un occidental que a més parlava àrab. Tothom es pensava que era un espia, però malgrat tot va sobreviure i va explicar les seves memòries, que conservem escrites, mil anys després. El disc és un recorregut musical per les seves cançons, i pels territoris de les seves metamorfosis i del seu viatge.
Web Antoni Madueño
Web El Camí Oliba
