Jump to navigation
LLegeixo un article que porta com a títol “The World Cup is hurting relationships in China” (La Copa Mundial està malmetent relacions de parella a la Xina).
Abans de llegir-me’l penso: a la Xina no estan bé del cap.
Quan me l’acabo de llegir, continuo pensant que no, que molt bé del cap no ho estan, però sí que acabo trobant-hi algun punt de raó. I, tot i que jo no faria una manifestació amb pancartes de “Copa del Món, torna’m al meu nòvio!”, sí que puc arribar a entendre a aquestes pobres noies i esposes que estan a punt de tirar-se pel balcó per culpa del futbol i dels seus marits futbol-addictes.
I és que, realment, a la Xina tenen la gran capacitat d’exagerar-ho tot, de generalitzar-ho tot i de fer-ho tot amb alts nivells d’eufòria i entrega personal. Que un partit és a les 4h del matí i demà treballo? No passa res! Aniré mig zombie a treballar, però jo el partit no me’l perdo. A mi m’han arribat a dir “aquestes setmanes no estem gaire productius, ho sento, és que fan els partits del Mundial molt tard”…
Però és que de fet, tant a Pequín com a Pokón (xist), a mi el Mundial en si em sembla una exageració de dalt a baix. En tots los sentits. No només a la Xina. A tot arreu. Puc entendre que anar a veure un partit de futbol sigui distret, entretingut, et faci saltar, cridar i insultar. Jo també ho faig i no me n’amago. Ara, plorar? Hi ha gent que plora! Cal?
Jo ploraria perquè estem vivint en un món que està cada vegada més sonat. Més ple de misèria, de desgràcies, de corrupció i de gent que no té casa. Crec que a tots ens falten llàgrimes per a plorar-ho tot. No les malgastem amb jocs de pilota que, vale, creen il·lusió, diversió i entreteniment, però no són més que jocs on es veneren estrelles que cobren quantitats de diners estratosfèriques, on es potencia un patriotisme desmesurat, i on es creen masses de gent que, tot i semblar normals, entenen que quan hi ha futbol, lo món es para.
Per això hi ha una part de mi que entèn a les pobres xinetes que es manifesten. La veritat, jo també em manifestaria. Però no perquè lo meu suposat nòvio o marit no renta els plats o es gasta els diners apostant al futbol, sinó perquè em sembla molt poc humà estar donant premis de consolació a Messis deprimits, o criticant comportaments de jugadors i tècnics, quan al mateix país on jugaven hi ha xiquets morts de gana, o a l’altra part de món s’estan matant entre ells.
En fi, PER FI, lo Mundial s’ha acabat. A la Xina tornen a treballar a l’hora que toca, i a la resta del planeta es van reduint paulatinament los minuts dedicats al senyor Mundial 2014 als mitjans de comunicació i a les converses del bar. Thanks.
Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!