Jump to navigation
Promeses de pa sucat amb oli. Això és el que és la suposada "pluja de milions" que el president del Govern central, Mariano Rajoy, va anunciar el passat 27 de març durant una visita a Barcelona. Ara que la seva estratègia per afrontar el "tema catalán" inclou alguna cosa més que recursos al Tribunal Constitucional, té la barra d'omplir-se la boca anunciant que invertirà no sé quants milers de milions d'euros a Catalunya amb l'esperança que aquest pobre argument convenci alguns dels independentistes que ell mateix ha contribuït a fabricar de fer-se enrere.
Es pensa que convencerà algú amb falses promeses? Si bé aleshores ja ens vam adonar que els 4.200 milions d'euros que Rajoy va prometre invertir a Catalunya fins al 2020 no eren res fora de sèrie i que les promeses, fins que no se'ns demostri el contrari, les hem de prendre com el que són: promeses; aquest dimarts fins i tot als més optimistes els va caure el vel del ulls.
Com podem confiar en uns governants que es pensen que els ciutadans som uns babaus (per dir-ho suaument)? Fa encara no dues setmanes que ens anunciava una "pluja de milions" (una pluja, sigui dit de passada, que l'endemà es va convertir en "café para todos") capaç d'escombrar Catalunya d'independentistes i ara presenta uns pressupostos que enguany preveuen invertir a les nostres contrades menys encara del que ho van fer l'any passat... Deixem-nos de percentatges i parlem de xifres absolutes, coi!
El ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, va admetre que els comptes que ha lliurat a la presidenta del Congrés no recullen el gruix de les inversions promeses per a Catalunya. Diu que arribaran a partir del 2018... Permetin-me que posi en dubte la seva paraula, com segur que fan tants i tants altres catalans, tips del tracte indigne que rebem. Per qui ens prenen?
Diuen que el famós "xoc de trens" és a prop. Sabeu què us dic? Deixem que els combois s'estavellin, encara que això comporti danys irreparables, i comencem a curar-nos les ferides d'una vegada per totes. Les nafres que ara patim no tenen remei per molt que es rentin amb pluges de milions.
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.
