Louise Sansom: “Sentir indiferència vers els mals del món, fa més fort a l'opressor”

Anímic actuarà en la propera edició de l'Eufònic

Albert Compte Riba

20/08/2017

Música

'Skin' és la darrera entrega de la banda Anímic, establerta a Collbató, amb la qual han reblat el clau dels detalls electrònics que conformaven els seus darrers treballs per configurar un nou disc totalment electrònic, rítmic, contundent i amb l'experiència d'un grup amb més d'una dècada de carrera com a bagatge. Conformen la banda la Louise Sansom (Londres, 1979), el Ferran Palau (Esparreguera, 1983), la Núria Monés (Esparreguera, 1983), el Juanjo Montañés (Esparreguera,1976) i el Miquel Plana, 'Zuma' (Barcelona, 1979), els quals en aquest disc han portat les regnes de la veu, els sintetitzadors i teclats, la guitarra elèctrica, els 'samplers' i el baix, respectivament.

“Alguns contribueixen al món amb música i lletres felices que et fan oblidar els mals de cada dia, nosaltres preferim enfrontar-nos a aquests mals”

- Per quins motius heu acompanyat el llançament del disc amb els vuit audiovisuals?
L. S.: La idea va sorgir per la falta de ganes de seguir el procés típic. Duc la premsa del segell Bcore i contínuament veig com les bandes volen treure els discs i a vegades es fa una mica cansino perquè veus que hi ha ganes d'espaiar la premsa perquè duri més i jo tenia ganes de donar-li menys importància, treure el disc de cop i a continuació oblidar-me totalment del disc, deixar-lo en mans dels oients per centrar-nos en els bolos. Així que, pensant de quines formes estrenàvem vam arribar a la pregunta: -“Volem vídeo?” Era difícil, perquè òbviament la resposta era que sí, però era molt difícil escollir un sol tema, així que en un moment de bogeria vam decidir fer-ne un per tema i solament comentar-ho vaig dir -“I els estrenem tots de cop”-, per no pensar ja més en quin, com i quan. Sempre ens ha agradat posar imatge a la nostra música i al ser tan diferents els temes entre sí i tenir temps, ja que vam rebre el màster al setembre, era l'ocasió perfecta per liar-nos al 100%.

'Inhuman', dirigit per Maria Padró.

- El gir vers un disc totalment electrònic ha estat un recorregut natural?
L. S.: Ha estat natural i mig obligat. A l'anterior disc, 'Hannibal', jo tocava la bateria i en aquest tenia clar que no volia tocar res, solament cantar tot allò que tenia acumulat. Així que al veure que ningú més volia tenir aquesta responsabilitat calia trobar alternatives. Pel nostre primer disc, pels volts del 2004 tampoc teníem bateria i utilitzàvem bases electròniques creades pel Juanjo. En aquesta ocasió el Ferran s'ha dedicat a la investigació i la creació dels sons.

'Gem', dirigit per Juanjo Montañés.

- Com ha estat el procés d'adaptar-se al nou so, però mantenint el mateix instrument?
N. M.: Un mal de cap! (riu) No, però complicat i gratificant a la vegada! Un repte.
M. P.: He hagut de fer tot el contrari al pas que esperava donar després d''Hannibal'. O sigui, creia que hauria de pujar un graó en distorsió i baixar-ne un altre en l'ús delicat de la pua i ha resultat ser tot el contrari. Abans era una qüestió de trepitjar i tronar. Ara he hagut d'aprendre a utilitzar els volums dels pedals per ajustar-me al so, la compressió i els efectes que cada cançó necessita. Així, un cop entro dins la cançó em permet gaudir més de la música i preocupar-me menys en fer grans i boniques línies de baix, perquè el que necessita la música electrònica és més un pols, un batec, requereix zero virtuosisme. D'aquesta forma puc entrar en uns trances que abans solament assolia després de tenir plenament interioritzat cada tema. A més, estic perfeccionant l'ús del polze i també, el fet de combinar els dits amb la pua, recursos que abans em feia molta enveja veure fer.

'TV', dirigit per Nikita Routchenko.

- Allò humà està retratat en les lletres, a voltes com un animal, com a 'TV', a voltes com un element fred i mecànic, semblant al retrat que es fa a 'Inhuman'.
L. S.: El disc dansa entre allò humà i allò no humà contínuament, perquè tracta de com l'ésser humà sembla que cada vegada és més màquina, més fred. Cada vegada està més acostumat a veure dolor i sentir-se indiferent davant d'ell. En les lletres trobem objectes que ens ajuden a transformar-nos en aquestes màquines, en éssers efímers que no pensen en el futur sinó en el present, sense importar-nos les conseqüències dels nostres actes. Per suposat que parlem en primera persona sempre, ja que no acusem, sinó que ens incloem. Som això.

'Glass', dirgit per Marc Ortiz.

- A 'Glass' canteu “Punishment not just sin/ Helps the aggressor to always win”.
L. S.: Parla de la indiferència, en la mesura en que no és un pecat, sinó un càstig cap a tots aquells que la pateixen. Que sentim indiferència vers els mals del món fa més fort a l'opressor i no solament això, ens posiciona i no precisament en el costat bo. Ens convertim en aquest opressor.

'Whales', dirigit per Biel Andrés.

- A 'Whales' sembla que les sonoritats hagin donat forma a les lletres i el nom de la cançó.
L. S.: S'han buscat després. Les cançons casi sempre comencen amb una estructura molt bàsica i quan ja hi ha una lletra o a vegades, tan sols una paraula que identifica el concepte o missatge que volem donar, aleshores el produïm. Les balenes són dels éssers que més temps porten a la terra i sembla que no perdonen fàcilment. Una llegenda que explica que no són rancoroses, però primer cal passar un temps de redempció. Si traspasses les seves aigües abans d'aquest període de temps et mataran sense pietat, però si esperes el temps que et demanen ho oblidaran de la nit al dia. Em va semblar una bona manera de tractar el tema de la destrucció de la terra.

- No hi ha cap lletra en català. Per què?
L. S.: Vam començar amb el procés normal, però el Ferran i jo treballàvem més conjuntament que en anteriors discos. La idea era seguir com sempre, ell fent uns temes en català i jo altres en anglès, però de seguida vam veure que la seva veu no acabava d'encaixar en el tipus de so que buscàvem, en canvi estava plena d'idees i en el moment de donar-me un beat ja estava fent un tema! Al final vam dir: -“Mira, aquest disc que sigui així”. A més, el Ferran té el seu projecte en solitari i aconsegueix treure el què necessita a través d'ell, amb Anímic té més necessitat d'experimentar que d'expressar.

'Silence', dirigit per Marta Busquets.

- En algun moment del disc sembla que ens trobem en un moment de post-festa, com es retrata a 'Silence'. Seria correcte?
L. S.: (Riu) No ho havia plantejat mai així, suposo que l'ordre del disc dóna peu a pensar-ho, però això és més perquè ens agrada portar a l'oient per un carrusel d'emocions i que cada play sigui una sorpresa. Les dues cançons lentes són temes que vaig fer en una altra època, en la que estava molt tranquil·la, amb ganes de deixar enrere la violència d''Hannibal'. Per això són molt diferents a la resta de temes del disc.

'Hidden', dirigit per Jazz Rodriguez y Carla Pérez.

- Els darrers dos discs trets a BCore els heu titulat 'Hannah' (2011) i 'Hannibal' (2013). Té algun motiu que hagueu escollit mantenir l'arrel del nom, canviant la terminació del primer a un nom femení i l'altre masculí?
L. S.: És curiós perquè moltes persones ens van dir el mateix al treure 'Hannibal', però en cap moment va ser predeterminat, com tampoc ho va ser el tema de les h's. Senzillament, un dia el Juanjo va dir -“Hauríem de dir-li Hannibal”-, sense cap motiu, i ens va encantar. Sempre hem buscat noms que es poguessin pronunciar tant en anglès com en català degut a la dualitat dels idiomes i sempre buscant una estètica en la paraula. Ens agraden les hacs! Amb 'Skin' ja no teníem aquesta necessitat. El títol del darrer disc té més sentit que mai perquè vol englobar el disc, representar alguna cosa que tots els éssers tenim i que caldria unir-nos, no pas separar-nos. Es podrà entrar en el tema del gènere, però hem après en els darrers anys que som persones que no creiem en allò binari com a única opció, en allò masculí o femení, l'home i la dona... És tot molt relatiu i un tema molt dens i infinit com per endinsar-s'hi aquí!

'Slave' dirigit per Laura Sisteró.

- En aquest nou disc sembla reflectir-s'hi poc idees de fantasia o llibertat com en els primers dos discs, 'Hau o Hïu' (2007) i 'Himalaya' (2009), en pro d'una realitat més crua, freda, que en alguns temes sembla no tenir resposta?
L. S. i F. P.: La necessitat d'expressar de forma més crua allò que un sent i que acabi sent més fred i dur que quan tens 20 anys és degut totalment a la nostra edat i a la pèrdua de la innocència. Caldria separar les cançons del Ferran i les meves. Quan vam començar amb la banda, el que havíem de decidir ho decidíem de forma més cuidada, però dèiem les mateixes coses. El Ferran sempre ha estat una mica més críptic amb les seves lletres i en el passat ha tractat coses més poètiques potser, però jo sempre he tractat temes personals, més que socials, fent-ho amb atenció i respecte cap a les persones de qui es parlava. Ara a 'Skin' tenim la necessitat de dir el que pensem, fer crítica. Es tracta de no parlar per parlar. És com tenir una oportunitat de dir alguna cosa que penses i a més, que ho pots decorar i fer d'una forma que altres ho vulguin escoltar. Amb 38 anys no vull parlar del cafè del bar de la cantonada o del noi que se'n va anar a la platja. Prefereixo manifestar les coses que em descontenten, una elecció que és de cadascú. Alguns contribueixen al món amb música i lletres felices que et fan oblidar els mals de cada dia, nosaltres preferim enfrontar-nos a aquests mals.