Jump to navigation
El dia que vam anar a la necròpolis del Pla dels Albats, a Olèrdola, l’Ernest va fer allò que hi solen fer els nens: estirar-se, rioler, dins d’una de les tombes. Però, quan es va adonar que hi encaixava a la perfecció, va recordar les explicacions que li havia donat pel camí i va lligar caps: en aquella tomba hi havia jagut el cadàver d’un nen com ell, d’un “albat”, un infant mort abans de tenir ús de raó. Vaig percebre el moment exacte de la connexió, aquella mirada de por atàvica, la rialla glaçada. Es va alçar d’un bot i, un cop fora, assenyalant de reüll aquell sarcòfag esculpit al cor calcari del Garraf, em va preguntar: “On és el nen?”.
Va haver-hi un moment de silenci, tots tres (hi havia el Joan també) drets al voltant del buit físic que havia deixat aquell pobre albat. Crec que ens va fer molta llàstima aquell “amiguet” desconegut i oblidat fins a l’anihilació. Almenys me’n va fer a mi. L’Ernest va insistir a preguntar on era, però amb prou feines vaig començar a assajar allò de la “pols a la pols” que ell i el Joan ja corrien i jugaven a saltar tombes, estranys de nou al futur i al passat. El meu intent de transcendència va ser tan poc reeixit que fins i tot vaig haver d’aturar in extremis el Joan quan li va venir una urgència i ja s’havia tret la titola per pixar dins d’una de les sepultures. No hi havia gota de malícia en el gest, sinó pura manca d’ús de raó. “És una falta de respecte!”, li vaig indicar severament mentre li assenyalava els pins i ell s’hi dirigia dient “ai ai ai”, reprimint l’esfínter profà, aguantant-se amb una mà els calçotets abaixats i, segurament, arxivant aquell nou ús de la paraula “respecte”. Mica en mica, anem definint el concepte: “respecte” és demanar les coses si us plau, no jugar a la pilota damunt del dormitori del veí a les 7 del matí i no pixar-se a la tomba d’un nen. Seguim.
El fet és que d’això fa dos mesos, l’Ernest es va quedar sense saber on era “el nen”, a casa no es va tornar a parlar ni d’albats, ni de tombes, ni de morts en general (excepte algun comentari per la murga de Halloween, però fins i tot aleshores les bruixes, les carbasses i els elements de terror superficial van monopolitzar l’assumpte). Fins que aquest matí el tema ha aflorat espontàniament en forma de dibuix. No estàvem parlant de res, jo escoltava la ràdio, el Joan repassava absort el seu coi de col·lecció de cartes del Pokémon i ell, tot d’un plegat, amb una pressa com si s’estigués cagant, ha agafat el primer boli que ha trobat i una llibreta quadriculada que hi havia per allà damunt i, en un minut, ha traçat una mena de tall transversal d’un cementiri, amb la part visible i la soterrada, una composició que, convenientment acolorida i amb les formes flonges que li són pròpies, podria ocupar les pàgines centrals d’“En Teo estira la pota”: damunt de la superfície, quatre làpides, un arbre amb punxes i, dominant l’escena, un sol fred, de rictus descompost i celles malèvoles; sota terra, tres sepulcres habitats per formes humanes. De tots tres, el que més m’ha colpit és un que està ocupat per dues figures, una de gran i una de petita, totes dues amb l’ull esquerre buit i el cor trencat. Interpel·lat pel significat de l’estampa, l’única explicació que ha donat és que tots quatre eren cadàvers de nens (albats, sens dubte), i que eren “somnis”…I aquí la interpretació es complica, perquè l’Ernest continua barrejant els termes “somni” i “zombi”: es tracta d’una síntesi indestriable, perquè pronuncia els dos mots igual i, de fet, dubtem que arribi a distingir-los semànticament d’una forma nítida. Per tant, no sabem si el dibuix representa un grupuscle de morts vivents esperant l’ocasió per envair el món dels vius o si ha volgut plasmar-hi el malson que, efectivament, ha tingut aquesta nit (i pel qual ens ha visitat espaordit cap allà les 4). En qualsevol cas, el dibuixet m’ha semblat molt suggeridor, i en els nens encaixonats sota terra no puc evitar veure-hi les tombes olerdolanes i un producte del ferment que ha fet en el seu imaginari la impressió que li van causar.
Concloc, doncs, que el Pla dels Albats és una visita òptima per fer amb canalla.
Blog 'Al peu del gronxador' Article sobre les excavacions arqueològiques al Pla dels Albats (26/08/2015)
