Goretti Martínez
,
02/10/2018
Activa't

Carme Gallego Cruz: “Hem d’evitar que ens continuïn dient que som inútils”

La professora de Filosofia de l’IES Manuel de Cabanyes de Vilanova i la Geltrú recorda que la figura del mestre és imprescindible per ajudar la gent a aprendre

Foto: 

GM
La professora de Filosofia Carme Gallego Cruz ha començat el seu primer curs a l’IES Manuel de Cabanyes de Vilanova i la Geltrú, on diu que ha recuperat la il·lusió per la seva feina. Amb l’entusiasme, l’actualitat i el cinema com a eines, Gallego afronta les seves classes com una oportunitat perquè els seus alumnes desenvolupin un pensament crític en un context de veritats absolutes i d’anar allà on ens condueix el ramat. Parlem amb ella de l’actual sistema d’ensenyament, el context sociopolític, el cinema i la filosofia. I també sobre l’esperança que una mirada feminista sobre el món ajudi a canviar les coses.
“El mestre ha de continuar sent qui dóna el fil conductor per ajudar la gent a aprendre. No pots deixar els nanos sense aquest instrument”

- Com veus l’ensenyament avui dia?
Jo he vist que ha canviat molt. Hi haurà gent que li té molt d’amor a la feina, però entre els professors joves, hi ha qui està més per experimentar, que per fer el que li pertoca. I els joves, avui dia, són molt difícils. El que he vist és que si estàs en un institut que té una història determinada durant molts anys, les coses funcionen bé: els nanos estan a gust, treballen a classe, es comporten com a persones i s’hi poden fer moltes coses. Però, per la meva experiència, als instituts nous això no passa. Cosa que vol dir que potser ens estem equivocant. A mi m’ha passat a l’institut on treballava fins ara, on he tingut molts problemes des que hi vaig arribar i no per manca de professionalitat, perquè penso que sempre he fet la meva feina ben feta. Hi he posat sempre molt de treball i molt d’esforç i després n’he vist els resultats. Encara que la gent digui que la selectivitat no és un bon indicador, els meus alumnes sempre hi treuen molt bones notes, en general. I millor indicador que un examen anònim, no sé si el trobaríem. Després, també m’he trobat els meus alumnes a la vida i ells solen tenir molt bon record de mi, així com jo tinc un bon record d’ells, del seu pas per les aules.

- Aquest sí que és un bon indicador: quan recordes els teus professors amb afecte.
Els meus alumnes després me’ls trobo pel carrer i, si em veuen, mai m’esquiven. Al contrari, sempre em saluden amb carinyo i amb afecte, recordant el temps que havíem passat plegats. Això és molt important. Aquest curs he canviat d’institut… Clar, zona de confort, gairebé 60 anys, la vida ja està feta, per què canviar, no coneixes el que vindrà… Però vaig decidir que no, que em llançava a la piscina. Vaig demanar el Manuel de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú) i, finalment, me’l van donar. El primer moment va ser de molta por perquè no sabia on anava i no coneixia pràcticament ningú, excepte la cap d’estudis del nocturn, que havia estat alumna meva a l’IES Alt Penedès (Vilafranca del Penedès). Estem molt contentes de l’experiència. En només una setmana he recuperat la il·lusió per treballar. És increïble. Em sento una altra vegada viva, amb ganes. Havia perdut una mica aquest propòsit donades les pressions que havia rebut per part d’algunes direccions perquè s’han arribat a convertir en autèntiques presons. Ens castiguen.

- Per què?
Perquè hi ha una desconfiança absoluta i un desig de control sobre els professors. Hi ha una desconfiança absoluta des del Govern de la Generalitat. Contínuament diuen que no fem bé la nostra feina, que no estem preparats pels nous reptes. Tot tonteries, perquè ells sí que no estan preparats per governar, que és el que haurien de fer. Les direccions fan una mica de corretja de seguiment de la Generalitat en aquest sentit. Se’ls hi ha donat el poder i algunes persones fan ús d’aquest poder per controlar-nos.

- És una tendència generalitzada? Omplir papers, complir objectius, etc.
És que no és real, aquesta feina de papers. Perquè això no resol l’autèntica feina diària que és estar al peu del canó amb els alumnes. A veure, les meves classes han funcionat sempre. He fet coses experimentals amb els meus alumnes però, en canvi, no ho he posat en paper. Jo, quan acabo l’any, faig una memòria i veig el que m’ha funcionat i el que no m’ha funcionat. Per alguna cosa tinc el meu sentit comú! El que no m’ha funcionat no ho torno a repetir o ho provo d’una altra manera. Però tot aquest control de deixar per escrit totes les coses quan realment és temps perdut que hauries de dedicar a estar a l’aula amb els alumnes… Em sembla estúpid. Hi ha una pensadora alemanya d’origen jueu, la Hannah Arendt, que ja va escriure als anys seixanta sobre el tema dels projectes quan es van implementar als Estats Units i se’ls va carregar.

- El treball per projectes que està tan de moda?
Estarà molt de moda ara però el treball per projectes es va implementar als Estats Units als anys seixanta. Per exemple, Matthew Lipman, amb la seva ‘Filosofia 3/18’ (Philosophy for children). És un ensenyament per projecte i hi ha coses que funcionen i coses que no funcionen. Jo l’utilitzo a 4t d’ESO però, evidentment, no ho faig servir tot. Té coses que m’agraden molt i les adapto a la meva manera d’entendre com s’ha d’ensenyar la filosofia. Hi ha moltes idees que són aprofitables però, a les meves classes, també utilitzo moltes altres coses que són fruit de la meva experiència personal. Les he après d’estar cada dia a l’aula. I això no t’ho ensenya ningú. L’any passat es va fer un curs a l’institut on treballava en el qual, volguessis o no volguessis, hi havies d’assistir. Jo em vaig rebel·lar, cosa que va estar a punt de causar-me bastant d’infortuni, i no el vaig fer. Ningú t’ha d’obligar a fer un curs que no vols fer. La meva preparació ja me la busco jo. La gent que hi va assistir em va dir que eren tonteries solemnes, una pèrdua de temps.

- I per què passa, això?
El món s’està estupiditzant. Cada vegada som més estúpids. L’altre dia uns amics penjaven a Facebook un examen antic de 4t de primària i, avui en dia, els nanos de 4t d’ESO serien incapaços de fer-lo. Penso que això ens ho hauríem de plantejar. Vivim a la societat del coneixement: requereix tenir molt de coneixement. No és veritat que tota la informació la pots trobar a internet i te la pots buscar tu. Ho sento molt. La gent és mandrosa de mena, no busca res. Busca coses per entretenir-se, no busca coses per informar-se. Per tant, el mestre ha de continuar sent d’alguna manera qui dóna el fil conductor per ajudar la gent a aprendre. No pots deixar els nanos sense aquest instrument. Em sembla una equivocació. I no treballar la memòria també és una equivocació. La memòria és com un múscul: si no l’entrenes, de què et serveix? Si no la fas servir mai, quan hagis de recordar dades per fer una presentació, què faràs? No pots fer una presentació tenint-ho tot apuntat al PowerPoint o al Prezi. Has de conèixer el teu projecte! I per això has de tenir a la teva ment moltíssimes dades.

- A moltes escoles i instituts s’està estenent el treball per projectes i s’entén com una evolució molt positiva.
Però no el podem agafar acríticament i dir “Ara el que convé és el treball per projectes”. Com si tot el què s’ha fet a l’ensenyament no servís absolutament per a res. Quan després veiem que les elits no s’eduquen així. A mi em sembla molt sospitós.

- Vols dir que ja va bé?
Va bé tenir una gent que no té recursos per defensar-se en la vida?

- Per a aquestes elits, em refereixo.
Doncs és tremendo. Aquí es parla de la tecnologia d’una forma totalment acrítica. Bill Gates no ha educat els seus fills amb tecnologia. No han tingut un mòbil quan eren petits, no han tingut eines tecnològiques sense cap mena de control. M’esparvera veure els nens petits amb el mòbil perquè els pares els hi donen per tenir-los entretinguts. Perquè no causin problemes, perquè no molestin. No sabem fins a quin punt això pot afectar el desenvolupament de les neurones. I després la idea que les coses es poden aconseguir sense cap esforç.

- Per què creus que es menysprea l’esforç?
Perquè la societat del nostre país ha premiat els xoriços i la gent com el Casado, la Cifuentes, la Montón… que es treu els títols regalats i que obté el que obté perquè pertany a l’aparell del partit. És tremendo que la cultura de l’esforç ja no existeixi perquè estem vivint en un país on el més lladre és el més llest i el més admirable. És més punitiu el fet que tinguin o no tinguin titulació que el fet que robin o no robin. No ha escandalitzat el fet que la gent robés a mansalva en aquest país i que s’endugués pràcticament tots els nostres diners de caixa i, en canvi, ens sembla terrible que menteixin sobre el seu currículum. Potser no haurien de mentir sobre el seu currículum i fer les coses el millor que sabessin.


Carme Gallego durant l'entrevista

- Tornant a les aules, què creus que es pot fer davant un sistema que empeny a la burocratització i un alumnat dispers (perquè tots en general estem bastant dispersos)?
Rebel·lant-nos. Amb una rebel·lió del dia a dia, que és l’autèntica rebel·lió. Tu no pots fer la revolta en un país si abans no has fet la revolta a casa teva. Si tu admets a casa teva la dominació patriarcal i després surts al carrer reclamant independència, t’estàs equivocant absolutament. La primera revolució comença per casa teva i, per tant, a la feina. La gran revolució comença a la feina. Hem d’evitar que ens continuïn dient que som inútils! Això no és cert. Hem fet que molta gent s’interessi pels seus estudis, que segueixi, que lluiti, que s’esforci i ho hem fet tenint poquíssimes eines i sent sempre la figura desprestigiada per part de l’estat. Per tant, no ho haurem fet tan malament. Això per un cantó. I, per un altre cantó, hem de continuar preparant-nos com a professionals, identificant els punts febles de la nostra professió. I això requereix d’una reflexió continuada sobre el que estem fent. I sabent que no hi ha cap pedra filosofal que resolgui cap problema. És a dir, davant de cada nano, tens eines diferents. I, sobretot, si no hi ha entusiasme per part del professorat, no es pot fer res. L’entusiasme i la professionalitat que tant diuen que hi ha a Finlàndia, per exemple: que vegin com es respecta allà el professorat i com se’l paga i que es preguntin com és que no existeixen escoles privades a Finlàndia. Quan aquí, qualsevol que té quatre duros ja pensa que a l’escola privada li faran millor l’ensenyament al seu fill que no pas l’escola pública. No creiem en el sistema públic.

- Doncs la defensa de l’escola pública la té tothom a la boca.
No s’ho creuen. On porten els polítics els seus fills? No els porten a la pública. Quan jo crec que podem fer la mateixa tasca que fa un Liceu Francès si tenim les possibilitats, les hores i els alumnes amb ràtios decents.

- Aquest és el tema, oi? La ràtio.
Tenim 35 alumnes per classe. És una burrada. No es pot ensenyar amb 35 alumnes per classe.

- Tu estàs amb 1r i 2n de batxillerat. Com veus els nois i noies?
Mira, d’entrada, si tu no els engresques… De fet, tenen molta vida solucionada perquè ningú no els proposa cap mena d’esforç a la seva vida quotidiana. Tot ho tenen apamat i fet. Crec que els pares haurien de ser una mica més curosos en aquest aspecte i no deixar-los abandonats en mans de la tecnologia perquè “em molesten, perquè estic parlant amb els meus amics, perquè jo també estic amb el mòbil o perquè està tota la família amb els mòbils i ningú no parla”. Això per un cantó. Però sobretot transmetent-los que allò que els hi ensenyes és curiós i els pot meravellar. Ahir, explicant-los-hi un problema de Sòcrates van quedar estupefactes! I deien que els havia passat la classe en un pispàs i que no pensaven que la filosofia pogués ser això. El ‘Merlí’ ha ajudat en aquest sentit, tot i que a mi no m’ha agradat gens aquesta sèrie. Si ens donen la oportunitat, la filosofia és una eina insuperable per crear entusiasme.

- En canvi, les reformes en ensenyament sempre acaben arraconant la filosofia.
Sempre ha passat. L’han arraconat. L’han tret com a obligatòria del programa de la selectivitat.

- Passen per davant les ciències, oi?
Jo penso que el que aprenen en ciències per al món contemporani no deixa de ser una simple ullada. En canvi, en dos anys, els nanos són capaços de comentar textos filosòfics i de tenir una vista general sobre el que ha estat la cultura des de començaments de l’època grega i fins al segle XX. I, en canvi, sempre s’ha posat en qüestió que això nostre sigui útil mentre que no s’ha posat en qüestió que ensenyar les matemàtiques de la manera més avorrida possible no sigui perniciós per als alumnes. Hi ha molts alumnes que odien la branca de les ciències perquè moltes vegades els professors ensenyen de manera molt avorrida. Perquè no hi posen potser ni la força, ni l’entusiasme ni el carisma suficients per poder ensenyar aquestes matèries. Però, sobretot, la filosofia construeix, o ajuda a construir, almenys uns quants individus crítics. I això no ho vol cap mena de poder. Jo estic convençuda que si existís una droga que no deixés efectes secundaris, els governants ens la posarien a l’aigua per mantenir-nos tranquils, fent el que creuen que ens pertoca fer com a poble.

- Parles dels governants en general?
Sí. No tinc cap mena de confiança en ningú. Ho sento molt. Tenim una classe política molt mediocre a tot Europa. I als Estats Units “ya ni te cuento”.

- I també tenim individus acrítics.
Gent que es creu els missatges que els hi llancen. Jo vaig seguir la campanya electoral per les darreres eleccions a Catalunya, perquè m’interessava que En Comú Podem tingués un millor resultat del que va tenir. Bàsicament perquè jo em sento dins la corrent que pugui haver-hi dins d’En Comú Podem de persones que no estan a favor de cap mena de nació perquè no creuen en les nacions. Les nacions han estat tòxiques durant el segle XX i a mi em continuen semblant una qüestió absolutament tòxica. En nom de la nació s’estan fent coses terribles. Pensem en Hongria, pensem en Àustria, on estan governant les ultradretes, i pensem també en els fans del senyor Puigdemont, que són també la ultradreta flamenca. Els individus acrítics són capaços d’anar a pinyó fix i encara no hi ha ningú que presenti críticament el que està fent aquest senyor. Durant la campanya veies a la Plaça Universitat un míting de Ciutadans, que era horrorós, obscè, amb una quantitat de diners allà al darrere que vés a saber d’on han sortit, i la gent es quedava amb quatre frases que predicaven i que eren absolutament buides. Tan buides com les que podien dir per l’altre cantó. Perquè em semblen de la mateixa buidor les unes i les altres. Ja hem vist, a un any vista, que rere les paraules del Govern de la Generalitat no hi havia res. I continuen endavant amb una història que no és certa: on estan els països que reconeixen Catalunya internacionalment? No hi són. On està el més del 50% de la població? No hi és. On està Espanya plegada als nostres peus? Tot això no és cert. És més, ens hem quedat tan perduts que el Govern de la Generalitat ja ni governa. Tot això, a tot Europa, em preocupa moralment. Estic llegint ‘El món d’ahir’, d’Stefan Zweig, i em ressona el moment actual. Quan ell explica els moments previs a la pujada del nazisme a Alemanya, m’està ressonant el moment actual. Amb una classe mitja que ha perdut el seu poder econòmic i que, en recerca del que creu que és la seva identitat, s’està apuntant o a moviments ultradretans o nacionalistes.

- Quin panorama... 
Estem en un canvi de panorama. Per això dic que el llibre de l’Stefan Zweig em ressona molt. Si realment el canvi de segle es va produir amb la caiguda de les torres bessones, aquesta és una conseqüència més. Estem encerclant desgràcia rere desgràcia i no veiem la manera com combatre aquest món tan cruel i injust que hem construït. Per un cantó no hi ha una voluntat política real de posar-hi solució; tot al contrari, s’està creant una societat d’exclosos. I per un altre cantó, la gent cada vegada té el cervell més entumit i menys possibilitats de pensar més enllà del que ens estan oferint els mitjans de comunicació.

- Tan malament estem? També passen coses bones, no?
Les dones han sortit al carrer i sembla que estan canviant les coses. Fins i tot la senyora Botín es declara feminista -que hauríem de veure què és el que entén aquesta senyora per feminisme-. Però que algú com ella faci aquesta afirmació en una Contra de La Vanguardia és significatiu. Penso que el moviment de les dones, el #MeToo… han canviat una mica la perspectiva. Pensem que podem fer les coses d’una altra manera. Per què no? Pensem que podem fer-les en femení. Jo, per exemple, fa tres anys que he inclòs en el meu programa de filosofia de 1r la filosofia de tres dones: Marina Garcés, Simone de Beauvoir i Hannah Arendt. Però vaig substituir Simone de Beauvoir, no perquè estigui superada, sinó perquè la seva forma d’escriure no arriba als adolescents. En canvi és increïble com Arendt t’arriba, tot i que és molt difícil entendre el que et diu. Però el seu missatge arriba, com el de la Marina Garcés. I ara he triat una figura per contraposar-la a la de Galileo Galilei, que és Hipàtia d’Alexandria. Que vegin com una dona, al segle IV abans de Crist, estava pensant en la teoria heliocèntrica i era la directora de la biblioteca museu d’Alexandria. Comandava sobre un munt de científics i pensadors i tenia la possibilitat de canviar el món. I que vegin també com no la van deixar fer aquest pas perquè els moviments integristes impedeixen el pensament lliure. I la importància que les dones ens empoderem. Als programes estàndard de filosofia no hi ha dones. Al programa de selectivitat no hi ha cap dona. Jo, a sociologia, he introduït també la Judith Butler. És una pensadora feminista que ha tractat l’homosexualitat, la transexualitat… així com el paper del cos, de donar-li la seva importància. Va venir a fer una conferència fantàstica aquesta primavera passada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, portada per la Fina Birulés: ‘L’embolic del gènere: Per què els cossos importen?’. És una meravella. I a sociologia, en comptes d’explicar Comte i la sociologia antiga, he començat amb el període d’entreguerres, Erich Fromm i ‘La por a la llibertat’ i Stefan Zweig i ‘El món d’ahir’. Llegim, de Timothy D. Snyder, el prefaci de ‘Terres de sang’ perquè ells vegin com era la situació. Com, a les anomenades “terres de sang”, al centre d’Europa, van morir entre l’any 1933 i el 1945, més de 14 milions de persones: de fam, gasejats, als camps de concentració.


L'actriu Rachel Weisz interpretava a Hipàtia d'Alexandria a 'Ágora', d'Alejandro Amenábar

- Penses que ara ens sentim invulnerables?
Sobretot els joves, perquè portem molts anys de pau. Per exemple, els meus pares, sempre havien pensat que hi podia haver una guerra, perquè havien viscut la guerra civil espanyola. Però, clar, estem molt lluny de territoris de conflictes i els conflictes no han succeït a l’Europa diguem-ne “desenvolupada”. Va ser a l’antiga Iugoslàvia, que va ser un conflicte terrible, com ho va ser també la inoperància d’Europa. I sobre els immigrants, que és el conflicte més proper, ens estan fent entendre que és una cosa que hem d’allunyar de les nostres vides, que no han de conviure amb nosaltres. Els estan convertint en el camp de batalla. Aquesta gent morirà a la Mediterrània perquè tot Europa tancarà les seves portes. I amb la connivència de partits socialdemòcrates, socialistes i d’esquerres.

- Com ho arreglem, tot això? És impossible?
Crec que l’apoderament de les dones pot canviar molt les maneres de fer. Que hi hagi una forma més femenina i més pacifista d’entendre el món. Pensem que a la primera guerra mundial van ser les dones les que van encapçalar els grans moviments a favor la pau, perquè eren elles qui deixaven anar els seus marits i els seus fills a la guerra. Les havien ensenyat a odiar gent que cinc dies abans no odiaven: els francesos odiaven els alemanys, els alemanys odiaven els francesos… quan fins aleshores havien tingut una convivència més o menys normal i no havia passat res. I també tinc l’esperança que la gent jove, educada d’una altra manera, pugui canviar aquesta realitat.

- Amb tot aquest panorama que tenim, opines que ens falten espais de reflexió?
Penso que sí, que hi hauria d’haver més espais on comunicar noves idees, fer recerques comunes, entrar en discussió, barrejar gent gran i gent jove. Espais vius. Espais de vitalitat, els hi diria, per poder posar-nos en contacte amb la saba nova. Barrejar gent diferent. És molt necessari. A l’institut m’ho trobo. Tinc alumnes que venen de la Xina, del Magreb, d’Alemanya… D’alguna manera et poses en contacte amb mentalitats diferents. I després viatjant. Viatjo amb el Trasto, el meu gos, i sempre conec gent. Si viatgés sola, segurament ningú em dirigiria la paraula, però en anar amb el gos, sempre hi ha qui s’acosta per donar-li una “xuxe” o acaronar-lo. I això va molt bé per establir una conversa, veure què pensen, que n’opinen del teu país, que en penses tu del seu… Són espais d’intercanvi d’idees.

- Tu que has viatjat, tenim molt en comú, oi, les persones?
Sí. Mira, l’Ashgar Farhadi, el director de ‘Todos lo saben’, amb la Penélope Cruz i el Javier Bardem, planteja una idea molt maca a la pel·lícula. Que és que pot rodar a Europa, pot rodar a Espanya perquè les qüestions que explica podrien passar perfectament a Iran. No és veritat aquest trencament tan gran que ens fan veure que hi ha entre les persones. Jo sempre els hi parlo als meus alumnes, perquè vegin que tots els éssers humans podem aprendre les mateixes coses i de la mateixa manera, de l’experiment que es va fer amb Barrio Sésamo arreu del món. Es va passar a totes les escoles del planeta i tots els nens van aprendre la diferència entre “mucho, poco y bastante” a través del Coco i de la granota Gustavo. Això vol dir que, d’entrada, tots tenim un programa software molt semblant. Una manera d’articular l’aprenentatge comuna. Després hi ha els mems que són diferents però això no importa, perquè tots podem entendre els mems, excepte aquells que va en contra de la dignitat de les persones, que aquells, per a mi, ja no són mai respectables. En general, a tot arreu, un cop hem descobert el món en el que vivim, un cop tenim la panxa plena, el que volem és ser feliços. Una felicitat que es recerca de moltes maneres, segons la persona.


Penélope Cruz i Javier Bardem a 'Todos lo saben', d'Ashgar Farhadi

- I les expectatives que ens fem al voltant de la felicitat?
Has de ser molt realista. Jo sempre dic que s’ha de tenir en compte el que tens i viure content. No és que digui “Tinc això que tinc i ja no m’esforço per aconseguir res més”. No. M’he d’esforçar. Per exemple, jo sempre vaig a la recerca del saber perquè mai no en sé prou.

- Parlem del cinema. També fas crítica cinematogràfica i has escrit diversos articles sobre cinema i filosofia. Com utilitzes el cinema a l’aula?
Dins la meva trajectòria vital el cinema sempre ha estat molt important. He cregut sempre que, des de la caverna de Plató, la filosofia ha pensat en moltes imatges per poder explicar les coses. Ha hagut de menester metàfores perquè la gent pogués entendre els conceptes. El cinema pot ajudar com a instrument o, fins i tot, donant una altra pota a la reflexió. Per exemple, a sociologia he començat aquest curs amb l’escena de ‘Cabaret’ (Bob Fosse, 1972)...


Imatge de l'escena de la cançó 'Tomorrow belons to me' a 'Cabaret', de Bob Fosse

- El ‘Tomorrow belongs to me’? Quina escena més aterradora.
Els hi vaig passar el ‘Tomorrow belongs to me’ perquè començo amb el període d’entreguerres i acabaré amb l’1 d’octubre de l’any passat amb una reflexió al voltant de documentals i programes que ens permetran veure què ens està passant. La pregunta és si no s’assembla això, d’alguna manera, a aquell moment en què els nacionalismes estaven pujant? Hongria, Àustria, Alemanya, Rússia… Fa molta pena la pujada de l’ultradreta i el pes, molt considerable, que tindran dins el Parlament Europeu. Poden canviar la perspectiva d’Europa, sobretot pel que fa a la immigració. Ens estem creient el seu missatge i estem donant-li ales.

- Com és que és tan difícil de combatre aquesta por a la immigració? Hi ha molta gent que pensa que són un perill per a la nostra identitat personal. Creuen que arribaran aquí i desmantellaran el nostre món catòlic cristià.

- La religió. L’altra pàtria.
Què hi ha a la Constitució Europea? Quines són les seves dues bases? La democràcia grega i el cristianisme. Però el cristianisme és absolutament antidemòcrata, amb les seves jerarquies i les seves institucions, que han fet molt de mal a Europa i han provocat milers de conflictes entre països i entre persones. I, en canvi, ens mirem la religió acríticament. I ens posem la mà al pit perquè aquestes persones creuen en una cosa diferent. I després tenim la idea que fins a quin punt no ens desvirtuaran com a països. En canvi, ni Roma ni Grècia van creure en això. Acceptaven el que venia de fora i li donaven el seu espai. Roma ho va fer a través de l’expansió del llatí. Tothom parlava llatí perquè s’havien d’entendre. Com ara amb l’anglès. Repeteixo: les diferències no són tan grans i sempre podem trobar vies de comunicació i d’entesa comunes. El que passa és que és cert que hi ha problema. Hi ha una crisi econòmica, no hi ha feina, estem en un país amb un índex altíssim d’atur, no hi ha voluntat política per resoldre la situació… És un boc expiatori facilíssim.

- Ens hem desviat del cinema...
A psicologia utilitzo el cinema per explicar l’eneagrama, que és un sistema molt efectiu per a conèixer-te ii ajudar-te emocionalment en el transcurs de l’adolescència. Penso que els hi va molt bé. I després, a filosofia, passo pel·lícules que tenen a veure amb qüestions molt punyents. Per exemple, amb el primer capítol d’Elisa (el programa d’ètica i convivència), quan parla de la mort del pare, els hi passo la pel·lícula d’Hirokazu Kore-eda ‘De tal padre, tal hijo’ (2013) per reflexionar sobre si ens assemblem als nostres pares genèticament o bé ens hi assemblem perquè ens hem criat amb ells. Quin és el vincle que hi ha? És un vincle genètic o afectiu?

- A la pel·li, el protagonista prioritza els gens.
Perquè sempre ha pensat que el seu fill no valia prou i perquè ell mateix s’ha tingut també en menys valor. El seu fill, si no té el valor que ell espera, no pertany a la seva sang. Doncs passo aquesta pel·lícula i fem tot un treball al voltant de la genètica i l’afecte. I aquest curs passaré ‘Ágora’ (Alejandro Amenábar, 2009), per parlar d’Hipàtia d’Alexandria, ‘Hannah Arendt’ (Margarethe Von Trotta, 2012), sobretot pel judici contra Eichmann i tota la polèmica que desperta després el seu llibre ‘Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal’. També passo ‘Call me by your name’ (Luca Guadagnino, 2017) perquè penso que és una pel·lícula deliciosa per parlar del naixement de l’amor i de la sexualitat. Sempre he pensat que la filosofia i el cinema poden ajudar-se mútuament. Potser hi ha conceptes que no pots explicar als adolescents de la manera profunda que es necessita des del llenguatge filosòfic i ho pots vehicular a través del cinema.


Masahuru Fukuyama a 'De tal padre, tal hijo', de Hirokazu Kore-eda

- Algunes pel·lícules que t’hagin canviat la vida?
N’hi ha unes quantes que m’han fet canviar la manera de pensar. N’hi ha una que diràs “Quina bestiesa!” però sóc una amant de El hombre tranquilo’ (John Ford, 1952). És una pel·lícula que transcorre en un poblet d’Irlanda. És deliciosa per parlar del sentit de la comunitat. John Ford es recrea en els seus orígens a Irlanda per buscar el sentit a la seva pròpia existència. És allà, en aquell poble somiat, on troba la seva identitat. Què li devia dir el personatge de la Maureen O’Hara al John Wayne a cau d’orella? Es veu que ell va prometre no dir-ho mai. I no ho va dir mai. I n’hi ha moltes altres: ‘Blade Runner’ (Ridley Scott, 1982) és una pel·lícula molt màgica en la meva existència. Sobretot la frase final, que no li pertany al director, sinó que és del Rutger Hauer: “Yo he visto cosas que vosotros no creerías”. La va pensar dues hores abans de rodar aquella escena. Una escena que, de fet, s’havia de rodar sense paraules, només amb les mirades. Tot això que t’explico és TCM: te n’assabentes d’un munt de coses!

- Creus que continua havent-hi bones pel·lícules?
I tant! L’altre dia vaig veure ‘La gaviota’ (Michael Mayer, 2018) i em va encantar. ‘Call me by your name’ és una pel·lícula preciosa. ‘La librería’ (Isabel Coixet, 2017), ‘La forma del agua’ (Guillermo del Toro, 2017).... El Guillermo del Toro té una sensibilitat brutal per explicar les històries d’éssers diferents. ‘Mary Shelley’ (Haifaa Al-Mansour, 2017) també és una gran pel·lícula, dirigida per la directora de ‘La bicicleta verde’ (2012). A més, em va fer reflexionar perquè jo havia escrit fa molts anys un article sobre Frankenstein, Drácula i Dr. Jekyll i Mr. Hyde i no me n’havia adonat que la criatura de Frankestein és ella, és Mary Shelley. És a ella a qui destrueixen aquells que no li donen l’afecte suficient ni la valoren. La creen i després la repudien. Aquesta mirada femenina és fantàstica. Abans parlàvem de Kore-eda i ha guanyat la Palma d’Or al Festival de Cannes amb ‘Shoplifters’, que diuen que és una joia. A mi m’encanta tot el que ha fet i com ha estudiat les relacions entre pares i fills, d’una forma tan interessant. Jo diria com Jean Luc Godard, “el cinema és massa seriós com per prendre-se’l a la lleugera”.

- Pot canviar vides.
Exactament. I qui es pensi que es pot veure tot des de la lleugeresa, va molt equivocat. Les coses no són així. Pots arribar a la profunditat a través de les emocions que generen les imatges cinematogràfiques. Hem d’anar a veure molt cinema. CITA: “El mestre ha de continuar sent qui dóna el fil conductor per ajudar la gent a aprendre. No pots deixar els nanos sense aquest instrument”

Més informació: 

La Carme Gallego Cruz escriu a la revista de pensament 'Cartografías'

També et pot interessar