Jump to navigation
- Tu i jo no ens barallarem, oi, Anna? Ets una persona que està preparada des de fa molts anys per intentar resoldre conflictes a través del diàleg. Crec que no ens barallarem. Ni avui ni, si pot ser, cap dia. Barallar-se no dóna peu a res de bo, ni aporta solucions útils per a ningú.
- El 21 de gener es commemorava el dia europeu de la Mediació. És el dia que se celebra l’aprovació de la recomanació R98. Estem parlant de l’any 1998. Aquell any, arran de l'impacte dels cada vegada més freqüents conflictes familiars, les dificultats que comporten i, sobretot, dels perjudicis pels menors i per a tota la societat en general, des del Consell d'Europa es va recomanar a tots els estats de la Unió Europea que incorporessin la mediació familiar dins del seu marc normatiu. Hem celebrat, doncs, aquests més de vint anys de vigor d’aquesta recomanació i el fet que la mediació s’hagi estès ja a pràcticament tots els àmbits de les relacions interpersonals, més enllà de les desavinences familiars.
- Va començar, però, amb l’àmbit familiar.De fet, es pot dir que va començar als Estats Units i al Canadà. I, gairebé sempre, en tots els països, la mediació ha entrat des de l’àmbit de la família, a través de les discrepàncies de separacions o divorcis, que solen ser tan punyents, que acostumen a perjudicar i a causar un greu malestar a les persones i a les famílies. Veient el dany que provoquen aquestes situacions, els governs van posar en valor la possibilitat de la mediació i l’han anat incorporant per minimitzar els danys i els efectes nocius que pot provocar un conflicte mal gestionat.
- Quan parlem de l’àmbit familiar també parlem de relacions entre pares i fills. Sí, per exemple, per commemorar aquest passat 21 de gener, el Consell Comarcal va oferir un taller dirigit a les famílies per aprofundir en com relacionar-nos millor amb els nostres fills. No només les generacions actuals, des de sempre ha existit aquesta problemàtica intergeneracional entre pares i fills. A vegades són visions diferents, perspectives diverses. Es tracta de no enfadar-nos, de parar per escoltar i d'intentar comprendre quins són els seus objectius i que també comprenguin què n’esperem d’ells com a pares. A través del diàleg, segur que tots en sortirem guanyant, tant els pares com els fills. A vegades ens cal comunicar-nos d’una altra manera, des de l'empatia, intentant posar-nos en el lloc de l'altre i comprendre el seu punt de vista. Per això, en aquest taller que varem fer en el dia europeu de la Mediació, però que també s'ofereixen en altres dies durant l'any, el que fem és compartir eines de bona comunicació com la comunicació no violenta de Rosenberg, la creació d’empatia o el llenguatge de l’assertivitat per promoure aquestes habilitats entre les persones i aconseguir comunicar-nos millor dins de la família, sobretot amb els nostres fills.
- Falta, realment, aquesta bona comunicació en l’àmbit familiar? Falta a tot arreu. Ens hem de comunicar adequadament, de forma que sapiguem parlar i escoltar. Moltes vegades parlem, però no escoltem a l’altre. Crec que era Zenón de Citio qui deia que tenim dues orelles i una boca, per tant, hauríem d’escoltar el doble del que parlem. Però, generalment, ho fem al revés i així ens va. Sovint fem veure que escoltem però estem més preocupats per nosaltres mateixos, immersos en els nostres propis sorolls interns, que no pas pel que ens diu l’altre. I, a més, hauríem d’intentar escoltar l’altre, no des de la nostra perspectiva, sinó des de la seva. Les eines de bona comunicació ens van molt bé, ens ajuden com a professionals i ens ajuden com a persones, com a pares, com a mares, com a fills i filles.
- Per tant, com dius, no només es tracta de saber escoltar sinó també de saber entendre l’altre.I entendre les coses des del seu punt de vista. En un conflicte, normalment hi ha dos perspectives diferents. Qui té la veritat? La veritat absoluta no sé ni si tan sols existeix. Cadascú té la seva veritat i és igualment respectable. Però en una mediació intentem que les parts entenguin que cadascú explica les coses des de la seva realitat. Poden ser dues realitats legítimes, dos enfocaments diferents. Si entenem la realitat o la perspectiva de l’altre, la podrem compartir i, per tant, podrem identificar punts en comú que ens ajudin, a través del consens, a trobar solucions a les nostres diferències.
- Dit així sembla relativament fàcil, però em fa l’efecte que deu ser bastant complicat, en alguns casos. La feina de la mediadora quan comença? De fet, quan hi ha molta aversió entre dues persones és millor parlar amb elles per separat per fer una preparació, per entendre que podran parlar de tot i expressar el seu malestar, sense ofendre l'altre, en un diàleg de respecte mutu. La mediació és un mètode més civilitzat per gestionar les nostres discrepàncies, però no podem garantir un resultat perquè les persones que són part del conflicte es converteixen també en protagonistes de la seva solució. Hi ha persones que en aquell moment no poden o no volen arribar a acords, i sempre s'actua des de la voluntarietat i la bona fe, mai s'imposa res. En aquest sentit, per més que ens esforcem en la mediació, hi haurà situacions en què el consens no serà possible, perquè les parts tenen, en tot moment, la capacitat de decidir i la darrera paraula sempre està en les seves mans. En tot cas, sempre podem ajudar a trobar punts de consens i contribuir a apropar postures i a pacificar les relacions entre aquestes persones.
- Ets professora associada a la Universitat de Barcelona de Medis alternatius de resolució de conflictes i Victimologia. Què vol dir?Estic a la Universitat, a Criminologia i, concretament, a Medis alternatius, sí. El que estem analitzant i ensenyant als alumnes són justament altres formes de gestionar els conflictes. En aquest cas, parlem de l’àmbit penal. És a dir, són conflictes tipificats com a delictes, per exemple amenaces, robatoris o lesions. Fins fa pocs anys, aquest tipus de conflictes es resolien als jutjats imposant únicament sancions de tipus penal. Però, des dels anys 70, existeix el que s’anomena la justícia restaurativa. És un altre model de justícia, un nou paradigma: en lloc de pensar en com castiguem la persona que ha comès un delicte, es posa l'accent en com es pot reparar a la víctima i, alhora, reparar la seva pròpia imatge davant de la societat. D’aquesta forma, una persona que ha comès un delicte, en lloc de ser un subjecte passiu del càstig, té l’oportunitat de fer alguna cosa proactivament per reparar el dany que ha causat. Es repara la víctima i es repara qui ha comès el delicte tot donant-li l’oportunitat de reinserir-se realment a la societat. Perquè estigmatitzant-lo, què hi guanyem, si no es tracta d'una persona que comporti un perill actual pels altres? La Justícia Restaurativa suposa tornar bé per mal i facilitar noves perspectives de canvis reals en les persones que han comès un delicte. Si només castiguem, únicament tornem mal per mal i en ocasions, facilitant oportunitats de reparació, podriem recuperar persones que normalitzarien la seva vida i podrien ser molt útils per a elles mateixes i per a tota la col·lectivitat.
- El càstig, però, és immediat. En aquesta mena de pràctiques, el procés és més llarg, requereix més esforços.Sí, però també es dóna la paraula a la víctima. La víctima participa activament i pot expressar el que realment necessita per a sentir-se reparada. En molts casos, la víctima no se sent compensada si tanquen el victimari a la presó. Se sent reparada si aquella persona li paga el que li ha de pagar, per exemple. O si li demana disculpes. S’obre un ventall d’opcions diverses i plurals, sempre que, voluntàriament, les parts ho vulguin fer i tinguin la iniciativa de fer alguna cosa positiva. Si no hi ha aquesta voluntat de posar-se d’acord, només queda el sistema “tradicional”.
- La mediació no serveix si una de les parts no hi vol participar?Exacte. És prioritària la voluntat d’arribar a acords, d’assolir un consens. Si el que vols és ensorrar l’altre o imposar la teva voluntat sense tenir en compte l'altre, la mediació no serveix. La mediació no serà mai una eina per fer mal a l’altre. És una eina per apropar a les parts, per ajudar-les a comunicar-se i a construir plegats una solució a una situació que els preocupa.
- Quan parlem de persones que no es coneixen, com per exemple en un robatori al carrer, entens que s’opti per la via penal. En l’àmbit familiar és una altra història.Si és un àmbit familiar, el més habitual és que són persones que han de continuar veient-se i relacionant-se. No faran fora de casa un fill, almenys si la cosa no és molt greu. Si el fan fora, potser empitjora encara més la situació. Ara desgraciadament estem vivint moltes situacions de mares que viuen amb els fills, fills que s’han fet grans, que tenen 19, 20, 21 anys. A vegades ni treballen ni estudien, estan de mal humor perquè no tenen diners per fer les coses que fan els seus amics, s’enfaden amb la mare i hi ha discussions constants. La mare es pot trobar que no sap què fer, pot arribar a denunciar el seu propi fill a la policia. Continuaran sent una mare i un fill vivint una situació que es va podrint. En les situacions en les que encara no ha esclatat el conflicte o no s'ha presentat denúncia, una mediació pot ser una eina preventiva per acordar entre ells unes pautes de convivència. Com relacionar-se, com poder viure i conviure sense fer-se mal, sinó ajudant-se a tirar endavant i a fer millor les seves vides.
- Si algú que ens llegeix té un conflicte i el vol resoldre a través de la mediació, què ha de fer?Si el conflicte, del tipus que sigui, és d’algú de Vilafranca, s’ha de posar en contacte amb l’Ajuntament i el posaran en relació amb el Servei de Mediació. I si és algú de qualsevol de les poblacions de l’Alt Penedès, pot contactar amb el Consell Comarcal, ja sigui directament o a través del seu ajuntament i amb molt de gust i l'atendrem.
- Els ajuntaments, els consells comarcals... estan regits per polítics i a la política n’hi ha molts, de conflictes.De fet, on no n’hi ha? Tenia un professor que deia que l’únic lloc on no hi ha conflictes és el cementiri, i ja ho veuríem! On hi ha éssers vius, hi ha conflicte. Nosaltres intentem que els conflictes es puguin gestionar de forma pacífica i constructiva, en benefici de tots.
- La política reuneix els polítics en un ple o un parlament perquè debatin, negociïn i trobin solucions. Però a vegades no hi ha manera. Què podríem fer amb la mediació en aquest cas? Amb la mediació reunim persones que tenen certes discrepàncies i procurem que treballin en base als seus interessos i necessitats. Els polítics, però, el que realment haurien de cercar són els nostres interessos i necessitats, els de la ciutadania. El problema és que els polítics i els partits tenen una concepció diferent del que necessitem els ciutadans. Jo crec que seria una bona idea que els reuníssim en una taula i que consensuessin què és el que creuen que és el millor per a nosaltres. Segurament, posant-ho en comú, trobaríem quelcom que fos adequat: tant pels partits com per nosaltres com a ciutadans. Però es tractaria de reunir-se i de parlar amb un mediador o una mediadora que els ajudés a trobar aquestes solucions. Tot això aplicant les nostres tècniques: l’escolta activa, l'assertivitat, el diàleg productiu, una pluja d’idees… A través d’aquestes tècniques i habilitats, segurament aconseguiríem posar-los d’acord. O això és el que jo esperaria.
- En tot cas, la mediadora o el mediador no podrien formar part de cap partit.La persona mediadora, evidentment, pot tenir les seves idees i les seves sensibilitats. Però quan actua com a mediadora, tot i que pensi que una part té tota la raó, no pot fer que interfereixi la seva postura amb el que s’està treballant allà. Ha d’actuar de forma totalment imparcial i neutra per ajudar les parts implicades. S’ha d’oblidar dels seus propis pensaments i opinions. Ha d’arribar al que aquestes persones determinen, no al que ell o ella pensa que han de fer. Ha d’actuar de la forma més imparcial possible i generar confiança entre les parts.
- I en casos com un assassinat o una violació? La mediació hi pot arribar? Ara tenim una referència al codi penal, l’article 84.1, que diu que aquelles persones, víctima i victimari, protagonistes d'un delicte que arriben a un acord en mediació i es compleix l'acordat, si la pena no és superior a dos anys, pot quedar en suspens. En el cas d’un assassinat no pots mediar entre el victimari i la persona assassinada, però sí que es pot mediar entre la persona que ha comès aquest delicte terrible i els familiars de la víctima. A Espanya s’ha fet amb el terrorisme d’ETA durant molt de temps. I als Estats Units hi ha una experiència molt interessant en delictes molt greus. Els familiars de víctimes de violacions o homicidis poden demanar una mediació, a vegades en aquelles presons on el pres està al corredor de la mort, és a dir que està sentenciat a la pena màxima. L’objectiu és que aquelles persones puguin parlar amb el victimari si ho sol·liciten. Llavors el mediador es posa en contacte amb les famílies per saber que realment estan preparades i volen parlar amb aquella persona que ha comès aquell delicte tan atroç, i després la persona mediadora contacta amb qui ha comès el delicte per conèixer si realment té la voluntat i vol o pot aportar alguna cosa positiva que pugui generar calma i pau als familiars de la víctima o a la pròpia víctima directe. En alguns casos que he conegut, hi ha persones que et diuen que coneixen la veritat judicial però no coneixen la veritat real. No saben què va passar exactament i l’única persona que els hi pot explicar realment el que va passar és el victimari. Ara mateix recordo el cas d’una noia que va ser violada i assassinada i la mare d’aquesta noia va voler parlar amb els seus assassins. Dels dos victimaris, un no va participar a la mediació i l’altre sí. Hi va haver un procés molt llarg, de més de sis mesos amb un dels victimaris, que feia anys que era a la presó (havia tingut una vida molt desgraciada des que era petit, abandonat, abusat...). De l’altra banda, hi havia la mare i la filla de la dona assassinada. A través de la mediadora es van escriure cartes entre ells. L’home havia comès el delicte amb 19 anys i en el moment de la mediació tenia 36 anys, deia que n’estava molt penedit, que allò formava part d’un episodi molt negre de la seva vida i que volia demanar perdó. Volia fer alguna cosa per compensar aquelles persones pel mal que havia fet. Aquest explicava en una carta que havia tingut una vida molts desgraciada i que hagués donat el que fos per evitar el mal que havia fet. Finalment, la mare i la filla de la víctima i aquest victimari es van trobar, amb l’assistència de la mediadora. Però són casos pels quals hi ha llista d’espera perquè són pocs els mediadors que fan aquest tipus d’actuacions. Un es pot preguntar, si les persones que han estat víctimes (directes o indirectes, com els familiars) ho demanen de forma totalment lliure i conscient, per què els hi hem de dir que no? Per què s'ha de prohibir o dificultar? En tot cas, els efectes jurídics o els beneficis penitenciaris que pugui tenir la mediació, ja ho discutiran els polítics i els juristes. Però si aquesta mare ho volia, perquè buscava desesperadament respostes o quelcom que li aportés una mica de pau, ja que ningú li podia tornar la seva filla, per què li hem de dir que no?
- És un cas molt extrem.Aquesta dona havia estat violada i assassinada. Segurament la majoria de mares de tot el món no voldrien pas trobar-se amb aquest senyor però aquesta mare ho necessitava, ho demanava. I podria explicar-te altres casos. Si la família de la víctima, de forma plenament conscient, ho vol, el victimari hi està d'acord i la persona mediadora aconsegueix a través d’aquesta suma de voluntats que la família obtingui una mica de consol i respostes a preguntes que els turmenten des de fa anys, per què no ho hem de poder fer?
Web Consell Comarcal de l'Alt Penedès Facebook Anna Vall Rius Twitter Anna Vall Rius
