Foto: 

Goretti Martínez

Joan Bosquet: “Si busquem l’estabilitat fora de nosaltres, estem perduts”

El professor de Filosofia i moderador del Cafè filosòfic del Vendrell ens parla de la necessitat de tenir un ancoratge intern per aprendre a conviure amb la incertesa
Goretti Martínez
,
19/09/2018
Activa't
Joan Bosquet (Corbera d'Ebre, 1955) és professor de Filosofia a l’IES Baix Penedès i moderador del Cafè filosòfic del Vendrell. Ja fa dotze anys que el Cafè filosòfic reuneix persones de totes les edats i perfils al voltant de conceptes com la memòria, la vivència del temps, la tristesa, el sentit de l’humor o la incertesa. Qüestions universals que els participants comparteixen a partir de les seves experiències i reflexions en un ambient agradable i distès, sense exercicis d’erudició. Parlem amb ell dels Cafès, la incertesa, les relacions i, en definitiva, l’art de viure.
“Ens hem arribat a fer creure que podem controlar la vida però la vida és incontrolable”

- Com van començar els Cafès filosòfics?
Rient, rient va començar com una cosa així “a veure què passa” i ja portem dotze anys. Diria que vam començar al gener del 2006. Jo estava dins d’un grup de l’Associació de Filosofia Pràctica de Catalunya i una de les coses que volíem promoure eren els Cafès filosòfics. Els va engegar l’any 1992 un professor de la Sorbona que es deia Marc Sautet. Un dia va anar a un programa de ràdio i va dir “nosaltres, els diumenges al matí, ens reunim tres o quatre amics en un cafè i filosofem”. Ho va deixar caure així. Però resulta que el diumenge següent es van plantar al cafè 15 o 20 persones i van demanar d’afegir-s’hi. I, el diumenge següent, ja pràcticament no s’hi cabia, al local. Al següent, van haver de posar normes i fins i tot fer pagar una entrada. Havien nascut els Cafès filosòfics i, des de llavors, es van començar a expandir per molts països. Vaig pensar: “I per què no aquí, al Vendrell?”.

- Si porteu dotze anys deu ser que la gent hi participa.
És una de les coses que m’ha sorprès. La participació és oscil·lant i la gent va canviant: n’hi ha que es mantenen, n’hi ha que no, d’altres que s’incorporen… Jo crec que de vint-i-cinc o així no baixem mai. I fins i tot hi va haver una vegada que vam ser setanta, que, al meu entendre, és excessiu. A la gent sembla que li agrada.

- Com funcionen? Tu fas de moderador, oi?
Sí, de moderador, animador, desanimador, no ho sé. Ho faig a la meva manera. Hi ha alguns llibres que parlen dels Cafès filosòfics i de com enfocar-los, però jo prefereixo fer-ho a la meva manera. En teoria, el tema es decideix allà mateix, però una vegada vaig demanar que la gent proposés temes i tothom mut, així que els busco jo mateix. Per exemple: sobre la memòria, sobre per què té tan mala premsa la tristesa, sobre per què ens costa cada cop més conviure amb la incertesa, sobre la vivència del temps, sobre quin paper juguen les creences a la nostra vida, sobre si és terapèutic o no tenir sentit de l’humor… També n’hem fet algun sobre espiritualitat o un altre sobre com és que som tan bons amargant-nos la vida. No és filosofia de l’acadèmia. Al contrari. No es tracta de fer un exercici d’erudició. No es va amb això: es va a compartir vivències, vivències reflexionades, perquè així la gent s’hi enganxa. Perquè si comencem a fer exercicis d’erudició i d’abstracció, cadascú es queda aïllat i no connecta amb la resta. Jo només procuro que ningú acapari més temps del compte, que no ens desviem massa del tema i sobretot que hi hagi un ambient molt agradable. I com més variada és la gent, millor. El millor del Cafè filosòfic és que és imprevisible.

- Creus que falten espais d’aquest tipus? Espais per parar i pensar. ​
Mira, si t’hi fixes bé, sempre estem parlant de qüestions utilitàries: d’on véns, on vas, què faràs aquest cap de setmana… I quan algú treu un tema diferent gairebé és com “Ostres, quin mal gust, aquest paio!”. O sigui, espais en els quals la gent pugui parlar de temes que realment els interessen, d’una forma amable, sense haver-se de discutir i amb silenci, no existeixen. Jo vaig tenir problemes, quan vaig engegar els Cafès filosòfics aquí. Ho volia fer a un cafè però a la majoria hi ha molt de soroll, maquinetes o el que sigui.

- El silenci està menyspreat.
És que no n’hi ha, d’espais amb silenci. Però ara tenim un espai molt maco a la sala polivalent del Portal del Pardo, annex a la biblioteca, un espai circular on fan exposicions i per a mi és ideal. Tot i que, a vegades, la veu retrona una mica. Però, mira, a vegades comences coses amb molta bona intenció i no funcionen i, en canvi, els Cafès… Un any els vaig haver de deixar una mica de banda per temes personals i la gent els reclamava: “Sí, ja ho farem quan puguem”. I hi ha gent des dels 16 anys als vuitanta i pico. I hi ha metges, mestresses de casa, paletes, estudiants… de tot. Això és l’interessant. I, després, jo crec que té un efecte com terapèutic, això dels Cafès. Perquè sentir explicar alguna cosa a algú i pensar “Ostres, això també em passa a mi” genera complicitat.

- Compartir...
Exacte. A la gent, quan ha acabat el Cafè, li canvia una mica la mirada. I es fan grupets per comentar. Encara que directament no ho pretenguis, fan una funció com de teràpia. I és que potser no tens ningú, ni un espai ni un moment, per poder compartir aquestes reflexions. O, a vegades, ho fas amb algú que sempre va a la contra, que vol guanyar. Aquí no es tracta de guanyar ni de perdre. Completament al contrari del que veiem a la televisió.

- I darrerament a tot arreu. Tothom està molt crispat.
Sí. Suposo que aquesta conjunció de factors fa que els Cafès funcionin: el silenci, el respecte, parlar de temes dels quals no es parla habitualment, l’humor… De tant en tant riem molt. Quan algú es posa molt místic, deixo anar una animalada i així riem tots. I els Cafès són també “antigurú”, en el sentit que allí no hi ha cap líder que dicti el que s’ha de fer, el que està bé o el que està malament. Ningú està per damunt d’un altre. Jo crec que el que fa que hagi enganxat la gent és que procurem que les intervencions siguin a partir d’experiències viscudes. O, si són llegides, que hagin estat reflexionades.

- I com és això de posar paraules i dir davant d’altra gent aquestes reflexions? Resulta difícil?
Saps què passa? Hi ha coses que potser no som capaços de dir-nos en fred però allí es va generant una atmosfera que ho fa possible. Potser una persona explica una vivència personal sobre una malaltia i es genera un tipus d’ambient que afavoreix que una altra persona se sinceri. Hi ha molt respecte. La gent és molt respectuosa. Però, clar, si comencéssim a parlar des d’un punt de vista conceptual, molt abstracte, molt universitari, això no passaria.

- La clau és l’empatia?
Sí. La gent em diu “A mi m’agrada, Joan, perquè ens fas pensar” i jo dic “Coi, i a mi també em feu pensar”. Estem pensant entre tots. El resultat és que amplies la meva mirada, la meva perspectiva de veure les coses i llavors potser les sé relativitzar més i allò que semblava tan gros ara ja no ho sembla tant. Ho recol·loques tot una mica.
Llavors hi ha una altre tema: en què pot ajudar la filosofia avui en dia? Els sabers cada cop se’ns donen més atomitzats, més fragmentats. Vivim l’època de la ultraespecialització. Sabem molt però de molt poques coses. Això, en l’àmbit laboral, és collonut i ha permès el progrés i la productivitat però, per viure, això és un desastre. Perquè per viure necessitem integrar, necessitem connectar. I jo crec que la filosofia ajuda en aquesta feina d’integració, de connexió de coses que teníem disperses i no sabíem en quin calaix posar-les. 


Imatge d'un Cafè filosòfic | FOTO: www.cafefilosofic.com

- Com creus que influeix aquesta falta de connexió en les relacions entre les persones?
Jo crec que influeix en tots els àmbits perquè, si no entenem les coses, difícilment podem participar, difícilment podem exercir la funció crítica de ciutadans. I al poder ja li va bé, així. Però és que a nivell humà també necessitem connectar coses. En un món on tot és tan incert, amb contractes laborals que són tots merda, que són provisionals, on ningú pot planificar res, on la paraula “compromís” gairebé ha desaparegut… trobar aquesta mica d’ancoratge ha de ser des de dins, no des de fora. L’exterior és molt inestable. “Aquesta feina està bé però l’empresa plega, o tu ja no fas falta; o aquesta relació de parella s’ha acabat, m’han deixat o he deixat l’altre…” Si busquem fora de nosaltres l’estabilitat estem perduts. Ens agafa molta por. Llavors, tenir una mica més de consistència interna - i ja sé que això és molt fàcil de dir i difícil de fer - ajuda. No hem de dependre tant de l’exterior o dels altres.

- En un dels Cafès en vau parlar: per què ens costa tant conviure amb la incertesa?
És que cada cop n’hi ha més, d’incertesa. I la gent jove encara ho patiu més. Abans, moltes persones començaven a treballar en una empresa i s’hi jubilaven: podien fer plans, comprar un piset, tenir fills… En el fons, la incertesa explica una mica el vostre èxit.

- L’èxit de què?
L’èxit de donar informacions que no surten als grans mitjans globals. La gent està desarrelada: necessita més proximitat, que la connectin amb la terra. Fa molts anys, quan hi va haver el boom de la premsa comarcal, uns companys i jo vam fer una revista al meu poble. Hi va haver uns anys de molta eufòria. Va coincidir amb la normalització del català. Però després semblava que allò fos una cosa ridícula, localista, perquè “el que compta és la globalitat”, “sembles de poble” i tal. Però ara la gent necessita referències més properes, com vosaltres. Necessiten que els parlin de coses més humanes, en el fons.

- Jo crec que això tan pròxim que mirem d’explicar a Surtdecasa sovint ens fa adonar de tot el que tenim en comú amb qualsevol altra persona del món.
Sí. És allò de que en un granet de sorra hi està contingut tot el món. Però necessitem quelcom pròxim per no sentir-nos tan perduts.

- I, a banda de la proximitat, creus que les persones necessitem també més profunditat?
Tot va lligat a tenir espais de silenci, de tranquil·litat, i no córrer tant. La velocitat ho mata tot, ho iguala tot. De fet, quan una persona té problemes, corre. En canvi, quan volem recordar i, per exemple, estem caminant, ens aturem. El record, la memòria i, per tant, la vida necessita una velocitat a escala humana. Però anem molt de pressa i la velocitat ho malmet tot. Per això funcionen els Cafès. La gent diu “me’n vaig una estoneta a escoltar, a parlar, a participar”. És una mica el que hi havia abans als cafès de poble, amb els homes, perquè les dones estaven a casa. Als cafès de poble feien i desfeien el món. Es feien una mena de rotllanes que a vegades tenien doble i triple fila. Sempre hi havia un senyor a qui tothom escoltava perquè era el més entès en tal tema. Els cafès eren per xerrar. Per això vaig tenir problemes a l’hora de trobar local. Al principi pensava també que hi podríem fer un cafetó però no va poder ser perquè s’havia de tancar el local durant dues hores. És a dir, ja ho veus, el Cafè filosòfic és una enganyifa: no hi ha cafè.

- Ja tenim titular.
El primer dia vaig portar caramels de cafè.

- Parlem de l’institut. Com és ensenyar filosofia?
D’ensenyar filosofia, per a mi només té sentit ensenyar a filosofar, rumiar, pensar. Per exemple, jo faig Història de la Filosofia però limitar l’explicació al temari i al que entra a la selectivitat trobo que és prostituir-la. Intento fer de cada classe una sessió de reflexió. La canalla ho agraeix molt. I connectar-ho amb problemes que tenen ells, inquietuds, neguits, pors, dubtes... I veure que, en el fons, les persones no hem canviat tant. Continuem remenant les mateixes cireres. Ens continuen preocupant les mateixes qüestions bàsiques. L’escenari ha canviat molt, sí. De fa 2.000 anys a ara. I tant! Però la gent té les mateixes pors i necessita trobar sentit a la seva vida. Necessita saber comunicar-se i que l’estimin. En allò essencial no hem canviat tant.

- Quan parles de trobar sentit a la vida, pot ser que tinguem unes expectatives pervertides sobre com arribar-hi?
Segurament. Tot allò que diem que és útil, no té res d’essencial. Al primer Cafè filosòfic que vam fer va ser el gran tema: de què depèn que la meva vida tingui sentit? A vegades he fet Cafès a altres llocs i sempre trec aquest tema perquè és clau i surten coses molt maques. El que dóna sentit a la vida depèn de cada persona i no hi ha una botiga de comprar “sentits de la vida”. Viktor Frankl sempre deia que efectivament el que dóna sentit a la vida és molt diferent en cada cas, però totes les coses que ens fan sentir bé es conjuguen sempre amb el mateix verb: estimar. Estimar la feina, el company o el que sigui. I jo crec que tenia raó. Sobre les expectatives, potser sí que en tenim massa. Per això els estoics deien: “Cada dia al matí, si has d’anar als banys, pensa que et pots trobar un imbècil que t’esquitxi, un altre que es tiri un pet, un altre que et doni un cop de colze, un altre que, quan estiguis sec, et vingui a ensabonar… Ara, si penses que tot serà meravellós, que aniràs als banys, que estaràs tranquil, que ningú t’emprenyarà… només que es cagui una mosca ja serà una hecatombe!”. Potser sí que pensem que tot ha de quadrar i qualsevol petita cosa que no funciona ens fa posar-nos com una moto. Ens hem arribat a creure que podem controlar la vida, però la vida és incontrolable. La vida no es deixa controlar. Per això cada cop hi ha més persones obsessives i amb problemes d’ansietat. Per la falsa creença que si jo m’esforço, si jo calculo, si jo planifico… tot sortirà com jo ho havia planificat. I no. I quan no surt, en lloc de prendre nota i fer les coses d’una altra manera, incrementen encara més els controls, entren en un bucle bestial i molts acaben amb pastilles. Abans, quan una persona se sentia fluixa durant una temporada, el metge li deia “Pren-te vitamines” i ara es recepten antidepressius. És una bestiesa. I, d’altra banda, hi ha molts problemes que són intrínsecs al viure, existencials i filosòfics, i per contra es tracten com si fossin patologies. 

- El dol.
Exacte. Malament rai que una persona no visqui el dol amb dolor. I s’ha de passar. Però avui dia, si han passat quinze dies i encara no estàs bé és com “Vinga, escolta, brillo, brillo!”.

- No parlem gaire de la pèrdua.
Aquest és un altre tema. És un tema tabú. Abans ho era el sexe. Ara el sexe ha deixat de ser tabú i ho és la mort. Almenys en la nostra cultura.

- Com ho arreglem tot això?
Com ho arreglem?! No ho sé però, mira, amb els Cafès crec que hi posem un granet de sorra perquè necessitem un espai on parlar. De la mort n’hem parlat moltes vegades. També de la tristesa, que sembla que estigui prohibit estar trist! Sempre hem d’estar collonuts, sempre optimistes, sempre radiants, sempre en forma. No ens autoritzem a estar malament i això, en el fons, és no fer-nos càrrec, no saber-nos fer càrrec de la nostra condició humana. Som humans i som molt poca cosa. I ja està. La vida és un enigma, un misteri. La seguretat absoluta no existeix. Ara mateix podria caure aquest sostre. Hauríem de ser capaços d’assumir-ho amb més normalitat, sense tant dramatisme.

- Si tots penséssim que som poca cosa, potser arreglaríem el món.
Abans la gent ho pensava. Aquí al Penedès, per exemple. Hi havia gent que treballava tot l’any a la vinya i, al punt de la collita, venia una pedregada i s’ho enduia tot. Tot a fer punyetes! Clar que els fotia, però es tornaven a aixecar. I, sobretot, sabien que podia passar. I no és que estiguessin tota l’estona, tots els dies de l’any, pensant en que podia passar però, si passava, estaven preparats. Ara no. Ara creiem que tot ha d’anar bé sempre. Tot ha de quadrar. I tenim massa expectatives.

- També has fet tallers per a pares i mares. Com es porten les expectatives en el si de la família?
A l’institut faig unes hores d’atenció a famílies i et trobes amb pares que han llegit més que mai, però que van completament perduts. I es donen els dos extrems: pares que tenen els fills pràcticament abandonats i pares obsessius i controladors. Una educació majoritàriament hiperprotectora i permissiva provoca que els nens cada cop els costa més créixer, els costa més fer-se grans i anar guanyant en autocontrol i en responsabilitat. Són més infantils. Sobretot els nois. Estan com atontats, són com ossets de peluix. Ho trobem molt en parelles d’adolescents: és la noia la que és activa, la que vol estudiar, la que té ganes de fer coses… i l’altre sempre està cansat, desanimat, sempre està apàtic. En lloc de tenir una parelleta és com si tingués o busqués una altra mama.

- I el tema de mòbils, internet, xarxes socials… en l’adolescència, com el veus?
No s’ha d’intentar que no usin aquestes eines però se’ls ha d’ajudar a saber-les usar. Si nosaltres, els adults, tampoc no en sabem! No és un problema d’adolescents. Tots hi estem enganxats.

- A vegades, a l’hora de l’esbarjo, hi ha silenci perquè hi ha tot de nois i noies mirant el mòbil.
Estan al costat físicament i, alhora, molt lluny. Igual una parella que pren un cafè i cadascú mira el seu mòbil. És que tot això ens ha vingut molt de cop i és molt potent. I si no aprenem a gestionar-ho, podem prendre mal. Fins ara no hi ha hagut reflexió sobre aquest tema i ara sembla que cada cop n’hi ha més. Al final n’aprendrem. I amb els més joves el que no pot ser és prohibir-ho. No té sentit. S’ha aprendre a saber fer on / off: “Ara sí, ara no”. Aquest és un problema essencial d’avui dia entre els joves: saber estar pel que s’ha d’estar. És greu perquè, no només no rendeixen als estudis, sinó que la seva qualitat de vida minva. La capacitat atencional ha baixat moltíssim. Jo ho treballo molt, això de l’atenció, perquè les conseqüències són molt negatives.

- La ultraespecialització en l’àmbit laboral i la dispersió en la vida.
És que aquí hem de tenir en compte que una cosa és tenir informació, una altra és adquirir coneixements i una altra és tenir un cert grau de saviesa. Per exemple, en generacions anteriors hi havia gent que no havia anat mai a escola però que era molt sàvia en l’art de viure. Perquè és un art, no és una mecànica. I hi ha gent amb molts títols que són uns gilipolles integrals. Carregats de màsters i estupidesa. A la vida has d’integrar moltes coses. Jo, cada nit, quan abans d’anar a dormir, em prenc un cafè amb mi mateix, i faig una mica de balanç, sempre em suspenc. Sempre l’he pifiat en alguna cosa. Vull dir que és difícil, això de viure, i que no ho valorem. Els antics, a una persona que sabés molt, que tingués molts coneixements però que portés una vida desgraciada, mai el considerarien un savi. Una persona sàvia és aquella que sap viure i els altres veuen que porta una vida bona. 

- Quin paper té ajudar els altres a l’hora de “portar una vida bona”?
En una persona sana - no en un psicòpata - no hi ha res que doni més satisfacció i més felicitat que ajudar algú a ser feliç. Però això, per norma general, se sol descobrir quan ets una mica gran. Quan un és jove tot és “Jo”: el meu iPhone, el meu iPod, els meus estudis, la meva carrera, el meu pis, el meu xicot, la meva xicota… És normal. Però arriba un moment en el qual et dóna molta satisfacció poder ser útil a algú. Una de les paradoxes de la felicitat és que si la busques, no la trobaràs mai. Hi ha gent molt desgraciada que no para de fer cursets perquè l’ensenyin a ser feliç. La felicitat no s’ha de buscar mai. És una senyora un pèl capriciosa, sempre ve quan no la busques.

  • imatge de control 1per1
  • imatge de control 1per1

Més informació: 

A

També et pot interessar