Jump to navigation
- Com va néixer el taller Dones amb Memòria ara fa 25 anys?A les facultats d’Història de les universitats ja s’estava donant en aquell moment una mirada diferent de l’estudi de la microhistòria, al fet que nosaltres, les dones, podíem ser protagonistes. Aquesta mirada, que ja s’estava donant a les Europes perquè sempre van més avançats, va aterrar aquí quan la Diputació de Barcelona i els mateixos ajuntaments van apostar per aquesta línia. La Diputació va possibilitar fer uns cursos a diversos llocs i a Vilanova i la Geltrú és quan vam començar aquesta recuperació, des d’una mirada més equitativa de la història local, amb la diferència que als altres llocs una vegada acabat el projecte, que tenia una durada d’un any, no va tenir continuïtat. A Vilanova, en canvi, l’Ajuntament va apostar per nosaltres agafant el relleu i ja hem arribat als 25 anys.
- Què ha passat durant aquests 25 anys, com han evolucionat les sessions i la participació de les dones?Doncs ens hem anat fent grans… És com una trajectòria vital, hem anat aprenent gràcies al mestratge de molta gent. En un principi ens vam trobar per mirar-nos a la cara i veure’ns. Seguíem les directrius de la Montserrat Cervera quan vam començar amb la Diputació de Barcelona i també de la tècnica i la regidora de l’Ajuntament d’aquell moment, la Rosa Català i la Teresa Llorens. Era necessari que les dones ens comencéssim a preguntar coses i ens decidíssim a parlar. I va ser en aquest moment, amb un grup de 25 dones, que vam començar a entendre per què se’ns havia cridat. Jo era molt jove, acabava de sortir de la Facultat i mirava de coordinar-ho tot i aprendre molt, sobretot amb aquests mestratges que ens van ajudar a entendre que era el moment en què les dones havien de parlar.
- I d’un grup que començava amb 25 dones, heu passat a ser més de 300!I 400 també! Però sí que d’una manera més regular tenim aquestes 300 memòries perquè nosaltres funcionem com un curs acadèmic. A més de totes les visites d’altres dones que ens ajuden a farcir aquesta història. El primer any vam estar fent més feina de conscienciació, perquè si tu no tens present qui ets, no pots parlar. Les dones venien de molts silencis i llavors, d’una manera agradable i senzilla vam començar a parlar de la vida quotidiana i dels elements més senzills i això va fer que la comunicació fluís. Més endavant va ser quan vam començar a recapacitar sobre les nostres vides, les nostres trajectòries i ens vam endinsar en temes molt més complexos.
- Com són les sessions del taller Dones amb Memòria?Tenim unes temàtiques i les anem treballant. Cada any ens plantegem uns objectius i els anem fent, deixant-ho sempre tot per escrit, perquè si no ja sabem que el que no està escrit no existeix. Ens trobem cada dimarts a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) de Vilanova i la Geltrú i això també ens dona entitat, perquè tenim una sala pròpia que ens cedeix la UPC. Això ens dignifica perquè si no quedaríem com l’anècdota de ser una colla de dones grans de Vilanova que es posen a xerrar de les seves coses. No va per aquí, som un grup de dones consolidat que anem a fer una tasca compromesa, de justícia, d’escriptura, de dignificació i complementació de la historiografia de Vilanova. I és clar que som un conjunt de dones que anem a xerrar i sembla que ho estiguem fent d’una manera senzilla, però és que la nostra tasca és increïble perquè ho deixem tot per escrit, tenim una organització, estem a la UPC i fem divulgació. No hi ha prou paraules per definir-ho, però sí que hem creat un model a seguir. Cada setmana aquestes dones, d’una manera generosa i compromesa, es troben per explicar una història que ja no és només la seva, sinó de la seva mare o de la seva àvia, perquè moltes vegades amb la paraula de la dona actual hi trobem paraules barrejades amb les influències que hem tingut de la família, tant de tradició masculina com femenina, però la femenina és la nostra. És una riquesa formidable, i quan arribem a les escoles i als instituts veus que es desencadena una màgia, perquè de cop i volta es posa en valor tot el tema familiar, tot el tema quotidià, tot el que és la història més recent, més propera, la història real, de poble, la història que et crea la teva pròpia identitat. Llavors els alumnes, de cop i volta, entenen moltíssimes coses, s'adonen que a casa tenen més riqueses de les que s'imaginaven i de cop aquella figura de l'àvia, de l'avi, ja no és només de l'àvia i l’avi, sinó que són personatges i subjectes de la història.
- Una part important de la vostra feina és transmetre aquesta memòria a les noves generacions. Com feu aquest treball amb les escoles i instituts?A banda de les temàtiques que anem treballant tenim 12 llibres fets, molts d’ells amb documentals, que oferim a les escoles. El professorat de Vilanova i la Geltrú té una programació d'activitats extraescolars i si ens ho demanen, ens conviden a l'hora de socials o de medi a Primària o d’història a Batxillerat. Als cursos més alts els agrada molt el tema de família i guerra, mentre que els primers cursos d’ESO els agraden els records d’escola i com es diferenciava per sexes. A Primària fem temàtiques de joguines i cançons, com es jugava al carrer i com de vegades amb un tros de cartó i molta imaginació podies fer una joguina. Tenim aquests 12 títols per franges d’edat i una parella de companyes, que són voluntàries i van als centres amb la Rosa Mansilla, tècnica de l’Ajuntament que fa una feina increïble, dinamitzen la classe durant una hora amb el professor o professora. En aquell moment s’esdevé la màgia, perquè no estan acostumats al fet que hi vagin dues senyores grans, que tenen una manera de parlar que els enganxa a la primera i que fa que ho entenguin tot. Posen en valor coses que ells potser han sentit a casa i després quan arriben, ho tornaran a preguntar a la família. Aquest interès ha fet que tinguem moltíssims treballs de recerca a Vilanova. S'han multiplicat exponencialment en aquests 25 anys els treballs sobre històries de Vilanova, de les famílies, de les àvies, dels avis, de les fàbriques, de si treballaven a mar... I això es pot veure, si hi ha existència d’un taller, augmenten exponencialment els treballs de recerca de Batxillerat en clau local i femenina.
- Per als alumnes no és el mateix llegir sobre història que vingui algú i els expliqui la història en primera persona.Exacte, és això. S’esdevé una obertura de mirada, que és molt necessari, a més d’una relació intergeneracional i de respecte mutu. De respecte mutu, perquè saps allò que sempre es diu... "Els joves d'avui dia passen absolutament de tot..." Mentida, mentida i mentida. És actitud, responsabilitat, i sobretot respecte mutu. Si veiessis el respecte que tenen cap a aquestes dones, i elles com els hi parlen! Elles també estan aprenent i llavors es genera aquesta empatia, i de veritat, hi ha alumnes que potser la classe d’història en el dia a dia no els hi acaba d’interessar, però quan arriben elles, estan absolutament actius, participatius, i amb un respecte brutal.
- Per a tu, com a historiadora i present des del primer dia, com és ser testimoni en primera persona de tots aquests relats?Doncs brutal... Imagina’t, jo fa 25 anys acabava de sortir del forn! A més, també soc professora de Secundària i, per tant, poder tenir aquesta oportunitat de passat, present i futur de dues generacions, la generació del futur amb la generació del passat, però que ens dona tantes lliçons del present, de com hem de fer les coses pròximament... Jo no m'ho hauria imaginat mai quan estava estudiant Història, per tant, una experiència formidable i que estem aprofitant tots moltíssim.
- Amb tants anys, imagino que la relació de les participants entre elles i amb tu ja deu ser pràcticament de família.Exacte, a més també ho vas veient per la manera com toquem els temes. Pensa que les primeres participants avui tindrien 90, 95, 100 anys... Eren nascudes el 1923, el 1921, el 1924, el 1927. Ara la nostra companya més gran és la Carme Martí Pinyol, nascuda l'any 1929. Té 96 anys! Amb un cap lúcid absolutament, que se'n recorda de coses que, és clar, per les generacions més joves que estan al taller, els sembla també una oportunitat única de fer història del moment. Ara ens queden unes set o vuit companyes de 90 anys, però llavors han vingut les segones generacions. Dones que ara tenen només 65, 68 o 70 anys, que són filles de les primeres.
- En un principi eren molt reticents, no?Imagina't tu de dir: “Jo he d'anar allà on anava la mama?”. Doncs ara estan agafant el llegat i són un autèntic motor que han donat una segona vida al taller, perquè s'està produint aquesta substitució de generacions, hi ha dones que es poden portar uns 20 o 25 anys. La Carme, per exemple, era l’amiga de la mare de moltes. És molt bonic veure els lligams que s'estableixen. I ara, gràcies a aquesta darrera fornada, ja veus que posen més el dit a la llaga. Són més contestatàries perquè elles ja són aquelles filles de la transició, eren les joves que corrien i anaven cap aquí i cap allà quan va morir Franco.
- Per a moltes d’aquestes dones participar en el taller deu ser un exercici d’alliberament brutal.Totalment, perquè a més hem de pensar que són unes dones amb un perfil molt determinat, eh? Encara que les més grans hagin passat una postguerra molt dura, eren dones amb inquietuds, lectores que sempre estan mirant les notícies, que es dedicaven a la fàbrica o es dedicaven a casa. Eren lletraferides i això es demostra en el sentit que tots els seus fills i filles van estudiar perquè tenien els estudis com a primera norma. I per això, en el moment que elles surten de l'anonimat i se'ls dona l'oportunitat de parlar, ja venien d'aquesta tipologia inquieta. El que passa és que venien d'una generació molt controlada i molt silenciada. I ara, com que tenim aquestes filles que ja van estudiar, que van anar a la universitat, que van veure el tema de la transició, que van lluitar moltíssim... Ara s'adonen que les pioneres, les seves mares, sí que també van ser molt valentes, perquè al final del segle passat, d'una manera silenciosa i respectuosa, se'n van anar a fer un curs de l'Ajuntament que deien que necessitava dones grans per parlar de la història de Vilanova. Llavors, és això, no? Una generació que es va posar a primera fila corrent, perquè eren joves, perquè veien que arribava el final de la dictadura, i unes altres menjades per la dictadura, però que mai van deixar aquestes ganes, aquestes inquietuds, que no les acabessin d'enterrar. I en el moment que van veure l'escletxa ja tenien 65 anys, però ep! Es van apuntar cada dimarts allà. I ara aquestes filles estan apreciant que el taller on anava la mama no era ni nyonyo, ni carrincló, ni era una anècdota. Estaven fent un pas increïble.
- A banda dels materials pedagògics que comentàvem abans, tota aquesta feina i documentació escrita queda plasmada en dues col·leccions, la Memòria del Futur i Dones amb Memòria. El llegat és aquest, deixar-ho per escrit, no?Exacte. La Memòria del Futur, ja ho veus quin títol més bonic, era per fer aquest traspàs que comentàvem quan van a les escoles i instituts, perquè es vegi que la seva història és la història real, de les seves famílies. I ara hem començat els monogràfics de Dones amb Memòria. Per exemple, el primer que tenim és el d'anar a cosir. Totes les dones cosien! Jo en sé poquíssim, però encara havia anat a una escola de monges i en comptes de fer tecnologia i circuits elèctrics, que m’encanta, vaig fer ganxet! Era això, una dona correcta havia de saber cosir. I això ve de temps immemorials! O quan deien “Avui plego”, volia dir plegar roba, que era una cosa molt femenina, tot i que molts fills estaven presents i recorden les hores que s’havien passat sota la màquina de cosir de les mares jugant amb botons. Aquests testimonis masculins també ens ocupa una part molt important, perquè si els homes sabessin més coses de les dones segur que les coses anirien millor perquè nosaltres en sabem més d'homes que ells de dones. Nosaltres som mares, germanes, filles i amb les cures els tenim més presents. En canvi, ells tenen com més distància cap a nosaltres i aquests treballs són tan valuosos per això. Amb aquests monogràfics donem encara més valor a aquestes feines silenciades que no eren públiques, eren privades, però totes les dones les feien.
- Recupereu històries universals, però també hi ha aquesta altra línia de recuperar la història local de Vilanova. Quins testimonis t’han sorprès més?Sobretot el tòpic que les dones estaven a casa i no treballaven. Com que no treballaven? Se’n feien un fart! I a més, Vilanova i la Geltrú era molt industrial, estava a l’altura de Sabadell, Terrassa o Barcelona. Les dones eren de fàbrica o eren de la pagesia i a més arribaven a casa, o del comerç local de Vilanova. Quantes i quantes dones tiraven endavant el comerç i eren absolutament emprenedores? Potser figurava el nom del pare, del germà o del marit... Però que no ha treballat mai la dona en l'ambit públic? Això és mentida! Fins i tot ser modista era un dels millors oficis que hi havia, perquè t'havies de treure un títol acadèmic, el Sistema Martí, que era complicadíssim! Aquestes dones eren autònomes i treballaven a casa, evidentment sense contractes ni autònoms, però eren mestresses i feien els seus negocis. Fins i tot moltes, amb la dictadura, podien demanar amb el nom del seu marit que els hi posessin un cartell on digués que eren modistes. Aquesta frase que les dones no treballaven i s'estaven a casa és absolutament mentida. I a Vilanova, una ciutat industrial, on hi havia fàbriques i unes nòmines que es veu públicament, està claríssim.
- Quin paper juga la història local amb la construcció d'una memòria més col·lectiva?Fem història de país. Les petites històries construeixen la gran història. Si tu per exemple, fas la història de Vilanova, una altra fa la de Sabadell, l'altra la de Terrassa, i les tenim totes absolutament registrades i ben historiades, veuràs que hi ha tantes coses en comú que et permet fer aquesta mirada més detallada de país.
- En un moment com l’actual, on el feminisme i la recuperació de la memòria històrica són temes de debat social, quins creus que són els reptes pendents?Estem d’actualitat, però no estem de moda. Les modes passen i nosaltres no passarem mai, perquè sempre hem existit, des del minut zero. És veritat que des de fa uns anys, posem de cinc anys cap aquí, s’han accentuat les polítiques cap a l’equitat i la igualtat i això és bo. Però sobretot, vigilem, perquè mira que està venint... És una contraofensiva. Llavors, si no ens plantegem que nosaltres, la nostra tasca, la nostra manera de reivindicar, la nostra mirada és un fet natural i no estem de moda perquè les dones no som una moda, no s'entendrà. A vegades trobo que hi ha un sector de la joventut, ja sigui perquè la manera de comunicar-se és absolutament diferent o perquè arriben inputs d’altres llocs, que està fent com un efecte rebot, que si tu no els expliques que el que diem és natural, de justícia, és lògic i de respecte mutu, ells interpreten que és aquesta moda que només s’ha de parlar de dones i per això hem de fugir que se’ns consideri una moda. Ho hem de reivindicar absolutament tot d’una manera natural, perquè estem aquí.
- Després de 25 anys de Dones amb memòria, què queda per endavant?Doncs precisament això. Venim de tan lluny que hem de fer uns esforços tan grans per recuperar tot allò que encara no hem explicat, que hauríem de fer dos o tres dies de taller a la setmana en lloc d'un. Hi ha molt trajecte a fer i sempre fem tard. Fixa't en la nostra història més recent, generalment sempre fem tard. Els de la transició, tal com et comentava, ja tenen 70 anys. Ja fem tard una altra vegada. Imagina't amb història de les dones... fem doblement tard. Per tant, tenim molt de recorregut per endavant.
