Jump to navigation
- Tinc entès que durant el teus anys de joventut dedicaves molt temps al negoci familiar. Com compaginaves l’ofici amb la teva passió per la pintura? De jovenet no tenia ofici ni benefici i em vaig posar a treballar a l’establiment que regien els meus pares a Sabadell. En aquella època ja m’havia picat la “mania” de la pintura i quan tenia temps lliure pintava al menjador de casa. L’any 1950, amb 19 anys, vaig anar a fer el servei militar a Mallorca, concretament al Port de Pollença, i allà vaig conèixer un grup de pintors, entre els quals hi havia l’Hermen Anglada Camarasa (Barcelona, 1871 – El Port de Pollença, 1959), un pintor reconegut i premiat que s’havia afincat a l’illa. A mi m’il·lusionava formar part d’aquell ambient d’artistes perquè sabia que amb ells aprendria molt. Recordo que em plantava a casa l’Anglada Camarasa amb l’uniforme militar i ell em convidava a passar al seu estudi. I jo allà quiet, mirava fascinat com pintava, mentre sonava de fons música de Wagner.- Com gairebé tots els pintors, devies començar pintant figuratiu.Sí, sí, llavors pintava paisatges, però era molt dolent… En sabia molt poc, no tenia molta habilitat per dibuixar ni tampoc per pintar, però tenia ganes d’aprendre. I l’Anglada Camarasa m’animava i em deia “Alfons, tu dibuixa; compra molt de paper i dibuixa molt”. I jo li vaig fer cas i no vaig parar de fer esbossos de gots, plats, arbres, barques… Passat un any em vaig adonar que després de tots aquells mesos picant pedra havia adquirit una bona base i ja em podia considerar un aprenent de pintor.- Com va ser el pas cap a l’abstracció?Mira, jo he estat (i sóc) una persona més aviat trista, introvertida, vulnerable… amb una visió de la vida força dramàtica. Sempre he tingut una mena de por estranya de viure. I resulta que un dia, mirant per la finestra del pis on vivíem amb la Rosa (la meva dona) al centre de Sabadell, vaig veure uns paletes que estaven treballant en una plaça de davant de casa. I just en aquell moment arribaven unes senyores, amb canalla, que portaven el dinar en unes carmanyoles. L’estampa d’aquella gent senzilla menjant asseguts terra, sota un xiprer, em va provocar una sensació profunda i estranya, d’una immensa tristesa… El drama de la vida, en definitiva. I de seguida em vaig adonar que allò no es podia pintar seguint els cànons tradicionals de la figuració, perquè amb un dibuix convencional no es podria transmetre la càrrega emocional que aquella imatge m’havia provocat. S’havia de pintar d’una altra manera.- Això quan passa?Era l’any 1955 i ja havia vist alguna coseta d’art no figuratiu. Vaig pujar al petit estudi que tenia a les golfes de casa i vaig començar a pintar de forma instintiva; i el resultat van ser una sèrie traços i taques fosques en grisos i negres. És a partir d’aquí que començo a forjar-me un llenguatge propi. I resulta que, sense saber-ho, aquest mateix camí també l’iniciaven simultàniament als Estats Units un corrent de pintors, entre els quals hi havia Mark Rothko (Dvinsk, 1903 – Nova York, 1970), que havien arribat a la mateixa conclusió i també cercaven noves fórmules d’expressió pictòrica fora de l’estil figuratiu. Anys més tard, l’escriptor i crític d’art Alexandre Cirici Pellicer (Barcelona 1914-1983) va escriure que aquesta explosió crítica interna va ser un pas important en la meva trajectòria com a pintor i crucial per la meva obra*.- Per què creus que hi ha tanta gent a qui no agrada l’art abstracte o que directament el rebutja?Sempre hi ha qui davant una obra d’art no figuratiu pensa que allò ho pot fer qualsevol i sovint és perquè no entén el que veu. Però això passa amb molts àmbits de la vida, quan el nostre coneixement no ens permet desxifrar el que ens envolta. Jo d’astronomia no en tinc ni idea, però si agafo un telescopi i començo a identificar planetes, astres, constel·lacions i després busco un llibre que em doni més informació, de ben segur que descobriré un món de coses fins llavors desconegudes per mi. En tot cas, quan entrem en conflicte davant una obra abstracta, és més honest dir que no hi estem acostumats. “Què significa aquest últim quadre, Alfons? Què hi haig de veure?” em pregunten sovint. I jo penso que en la pintura no hem de buscar-hi recreacions del món real, sinó que hem de buscar-hi l’emoció que ens provoca; la pintura no és realisme, sinó que amaga una emoció al darrera, sigui figurativa o abstracta. I això és el que hem de buscar-hi. Qualsevol manifestació artística va acompanyada del filtre emocional del seu autor. Músics, poetes, escultors, pintors… les seves obres sorgeixen d’una realitat interior sentida i emocional. Qualsevol obra d’art, qualsevol, comença en una revolució emocional que arrenca d’una energia interna. I quan l’espectador s’enroca només en si reconeix o no reconeix les formes i figures d’un quadre, s’està estancant en una falsa realitat. I la funció de l’art no és això, sinó que és provocar l’emoció. Ep! En l’art figuratiu també hi és aquesta emoció. Però la diferència està en que els pintors figuratius són il·lustradors de la vida i els no figuratius seríem il·lustradors de les emocions de la vida.- Quan està acabat un quadre?Mentre pinto vaig dialogant amb la tela. I arriba un moment que em miro el “personatge” –que és tal com em refereixo al quadre que estic pintant- i em pregunto “Què li falta? Una mica de blau? O una pinzellada a la part de dalt?”. Fins que noto que el “personatge” d’alguna forma em diu: “No m’emprenyis més, punyeta!”. Llavors el signo i li poso títol. Llevat d’algunes excepcions, m’agrada que el nom d’un quadre meu sigui la data de finalització, la data del dia en que s’acaba el meu vincle emocional amb aquella pintura.- Per què els petits són més receptius als esquemes simples de l’art abstracte?Perquè penso que els adults ens posem una cuirassa quan observem una obra d’art no figuratiu. Fixa’t que els nens no tenen manies ni pors quan dibuixen o quan fan anar els colors, no tenen aquesta cuirassa que portem els adults, no han tingut temps de formar-se prejudicis i connecten amb la pintura i l’art abstracte en general per una via més directa i natural. Tampoc es pregunten si entenen el que estan veient, sinó que senzillament es diverteixen.- El color és el teu canal principal per comunicar i explicar coses... Efectivament. Vaig arribar a un punt en el que em vaig adonar que en una obra el color era molt més important que la representació de figures i objectes. I arribats aquí vaig manifestar públicament que a mi “m’agradaria ser pintura”. Sé que alguns s’ho van prendre amb ironia...- Què volies dir amb això?Tu imagina’t que estàs davant el mar i en aquell precís instant surt el sol; doncs en aquell espai breu de temps tu i tot el teu voltant queda tenyit de taronja... el taronja t’envaeix a tu i a tot el que t’envolta. Un altre exemple: passejant enmig de la verdor d’un bosc d’avets del Pallars pots sentir que el color verd t’ha engolit. O el blau del mar; imagina’t que el mar s’ha convertit en un enorme cubell de tinta de blau d’ultramar i quan surts tens la sensació emocional que vas tenyit de dalt a baix, que t’has convertit en aquest blau. El sentit espiritual que jo tinc del color està en sentir que m’ha envaït per uns instants. Això és el que pretenc comunicar. I és tant forta aquesta sensació/emoció que en la superfície dels meus quadres deixo que el color corri, s’escampi i s’alliberi..., que s’escapi, que regalimi fora la tela. El color és el meu transmissor d’emocions.- Imagino que una persona que estima tant la muntanya com tu troba en la natura un munt d’excuses per posar-se a pintar. Sí, vaig molt a la muntanya. M’agrada anar-hi a caminar i com que tinc un olfacte hipersensible, gaudeixo molt olorant el bosc, la humitat, l’herba segada, les aromàtiques.... cada cosa té el seu color. També parar-me en els detalls que caracteritzen els indrets i els paisatges, en les formes que dibuixen les valls, els turons, la línia de l’horitzó, el cel... La muntanya és un lloc perfecte per observar. Imagina’t l’impacte d’un canvi sobtat del temps: el paisatge muta dels colors vius de la natura cap els grisos de la tormenta. És un moment molt bèstia!- Hi ha algun lligam entre la teva pintura i les altres arts com la música, el cine, la poesia…?No, per pintar no. La música o el cine sí que influeixen en el meu estat d’ànim, però no em serveixen de punt de partida per pintar. A l’estudi no escolto mai música perquè probablement provocaria una desviació del fons de la història que estic treballant i que vull explicar. Quan començo a plantejar-me una obra necessito estar net i aïllat per tal que surtin aquelles emocions interiors; és llavors que em deixo portar per impulsos i pinto instintivament d’acord amb el meu estat emocional. I sembla mentida, però un cop pintat i tacat, en el “personatge” acaba imperant un sentit de l’ordre.- Tens uns colors amb els que treballes sempre, oi?Acostumo a utilitzar quatre colors: blau, taronja, verd i els negres i grisos, en la seva versió més pura. Puntualment en pot aparèixer algun altre, però són aquests amb els que em sento més còmode a l’hora de transmetre les meves emocions: tristesa, vulnerabilitat, soledat, por, fragilitat... Ep! A vegades també alegria i vitalitat.- Hi ha algun pintor que t’agradi especialment?Joan Miró, sens dubte. La pintura de Miró és màgia pura.- Què hi trobem a l’exposició de la Sala dels Trinitaris de Vilafranca del Penedès? La selecció ha estat comissionada per la Patrícia de Muga, galerista vinculada a la Sala Joan Prats de Barcelona. Es poden veure una quinzena de peces. Algunes ja tenen uns anys, però també hi ha obra nova; concretament n’hi ha dues que vaig acabar fa uns dies. Gràcies a la cura i entusiasme de la Sílvia Amigó, la sala ha quedat molt maca. Estic molt content de tornar a Vilafranca després de tants anys.Alfons Borrell (Barcelona, 1931) viu i treballa a Sabadell. Després d’una primera etapa de formació en la pintura figurativa, es va iniciar en l’abstracció el 1955, amb obres properes a l’informalisme. Allunyat de l’acadèmia, va formar part del Grup Gallot, grup iconoclasta i revolucionari vinculat a la pintura gestual. Aquesta experiència radical el va permetre trobar el seu propi camí, de sobrietat i silenci, al llarg dels 60. A partir del 1976, va començar a titular les seves obres amb la data exacta de la seva finalització, a mode de diari, el mateix any que va participar en la col·lectiva Pintura 1, a la recent inaugurada Fundació Joan Miró de Barcelona, on tornaria a exposar en solitari dos anys més tard i, el 2015, amb una gran retrospectiva. Entre les seves exposicions en els darrers anys, destaquen també la realitzada el 2016 a la Galeria Joan Prats; el 2006 al Centre Cultural Santa Tecla, L’Hospitalet de Llobregat, que va itinerar al Museu de Sabadell; l’antològica d’obra sobre paper realitzada el 2011 a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac i la realitzada el mateix any a la Fundació Vila Casas. Ha participat en exposicions col.lectives al MNAC, al Centre Cultural Tecla Sala, al MACBA, al CCCB i al Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona, al Museo Rufino Tamayo, Ciutat de Mèxic, al Flanders Contemporary Art, Minneapolis i al Museum of Contemporary Art, Filadèlfia. El 2014 va rebre el premi GAC, un guardó honorífic en reconeixement a la seva llarga trajectòria.* “A una transcendental altura, dintre d’un absolut neoplatònic, prop d’essències últimes, de la unitat sublim, de la perfecció cremant, a aquesta pintura dels cataclismes i de la germinació, s’oposa l’art elevat, desencarnat, del poeta Alfons Borrell, ja no èpic ni dramàtic, sinó serè i elevat com un cantor de psalms. Ha oblidat les seves velles visions en grisalla per aquests monocroms tan nobles, per aquest arabesc amb contrapunt, on el signe i la taca dialoguen, on l’escriptura i el símbol es contraposen, els ploms parlen amb els ocres, els raigs de sol amb l’aire florit dels túnels.”Alexandre Cirici Pellicer, 1960
Web Servei de Cultura de l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès
