Jump to navigation
- Com va néixer HD Riudebitlles?Aquest desembre fem 10 anys. En el seu naixement hi van confluir diversos motius. El més important era que la casa queia i s’hi havia de fer una inversió important. Per un altre cantó, jo aquell estiu havia estat fent una exposició a Sardenya i els galeristes d’allà tenien una casa que m’havien deixat durant un mes perquè jo pogués treballar mentre hi havia l’exposició muntada. La casa tenia vàries parts i estava en un poble perdut, a 60 km de l’Alguer, o potser 40, però que en semblaven 200. Aquells galeristes, que també eren artistes, vivien ja més de llogar la casa que no pas de l’art. Aleshores, entre la necessitat d’arreglar la casa, la idea d’aquests amics sards i que les feines anaven minvant, se’m va ocórrer fer l’HD. És una casa amb tres habitacions dobles (d'aquí el nom HD) que em dóna l’oportunitat d’utilitzar els espais comuns com a galeria d’art.
- La casa ja era teva? Sí, era de la meva família. Jo ja hi vivia des de feia vint anys.
- I, quan vas decidir fer aquesta transformació, com va ser el procés?Va ser lent. Tot va començar a la mateixa Sardenya pensant com fer que la transformació fos sostenible, que fos una inversió que no m’obligués a buscar-me la vida en quelcom que no m’interessés. Perquè, clar, una inversió així va suposar fer una hipoteca. I una hipoteca vol dir que hi ha una extorsió mensual que has de pagar perquè, com et despistis, s’ho queda tot el banc.
- Parla’m de la vinculació entre la casa i l’art.La meva feina és pintar. Jo sóc pintor. Aleshores és així de senzill: tens una casa, tres habitacions, pots exposar-hi, pots portar-hi exposicions d’altres artistes i fas un turisme diferent. No és el turisme estrictament enològic, que està bé però no és el que a mi em motiva més per superar-me, sinó que té un vessant cultural molt més enriquidor en molts aspectes.
Foto: Toni Galitó- Quin és el perfil de les persones que s’allotgen aquí?Hi ha de tot. Ve molta gent que treballa per la zona i s’hi ha de quedar un parell de dies. I després hi ha un perfil que tria l’HD pel seu interès artístic. Fa poc va venir una família del País Basc i fa quatre dies vaig rebre un paquet d’ella amb un llibre i un còmic en basc. Aquí hi ha tres habitacions i una biblioteca i aquesta família va veure que no tenia cap llibre en basc.
- Els visitants et van deixant el seu bagatge. Sí. Només van passar un dia aquí! M’ha fet molta il·lusió. Ara tinc dos llibres en basc a la biblioteca i abans no n’hi havia cap.
- Quin paper té l’entorn en el teu allotjament?Jo dono molta importància als molins paperers i em sembla que és un entorn bastant inèdit. Hi ha quatre molins ben bé enganxats aquí, entre el Barri Vell i el riu, i el cinquè que és una mica més amunt. No conec cap altre poble amb cinc molins paperers enganxats, almenys en aquest país. Capellades té el Molí de la Vila, però no n’hi ha més enganxats al poble. Torrelavit té molts molins paperers però estan repartits al llarg del riu. Aleshores, aquesta concentració a tocar del poble, aquesta integració amb el nucli urbà - també n’hi ha a la part de dalt del poble- és inèdita. És com una colònia, com un polígon industrial del segle XVIII, però tampoc és ben bé això perquè el poble té la seva identitat i els molins han nascut a part. Jo dono més importància als molins, a l’arqueologia industrial del poble, que al Barri Vell; perquè de barris vells n’hi ha molts.
- El d’aquí al costat, el molí de cal Xerta, s’ha recuperat, oi? S’està recuperant encara. Ha de ser un equipament cultural. Una mica també per la pressió que hem fet un col·lectiu d’artistes. En som quinze. Jo diria que és el poble amb més artistes per metre quadrat del país. És una idea que no venem encara però que podríem explotar. Pot ser que hi hagi una colònia molt concreta en algun lloc però ho desconec.
- Quan penso en tu sempre em ve al cap allò de “L’art és una venjança”... (Riu) Jo, per un costat, sóc pintor, amb obres com aquestes [assenyala quadres penjats al vestíbul de la casa i a l’estudi]. No totes són peces meves, aquella per exemple és del Jaume Amigó. Però també tinc un vessant de grafiter. Sempre m’ha agradat molt el grafit. I reivindico el grafit de text, el reivindicatiu. No el grafit com a tacs, ni com a dibuixos ni com a grans murals, que s’està fent molt ara. I com que reivindico el grafit de text, per això l’art és una venjança. Em nodreixo per moltes vies, per exemple m’agrada la poesia, hi ha coses que m’impacten i les passo a grafit. Per un costat hi ha la pintura i per l’altre, el grafit. Rarament junto les dues coses. Em sembla que tenen prou força per sí soles i, quan les vols, barrejar, sempre hi perds. Exceptuant alguna peça en què ho he vist molt clar, i hi he posat algun text o alguna lletra. Però també s’ha fet molt, això. Seria una paròdia dolenta del Tàpies. A més, faig un treball molt esquemàtic.
Foto: Toni Galitó
- També tens la litografia ‘All art is quite useless’. Què opines sobre la inutilitat de l’art? És una frase d’Oscar Wilde. La frase és prou sòlida. L’art ha de ser, però tampoc ho és, inútil. Els artistes d’aquí hem fet una reivindicació sobre el paper que té l’art en aquests moments. És inútil, no serveix per res… És evident, només faltaria. És que si servís per segons quines utilitats tampoc no tindria sentit. Hi ha una dissociació entre la societat i l’art. Això fa trenta anys no passava.
- Ho veus així?Abans la gent es movia, hi havia un interès, es venia. Ara a les exposicions hi anem quatre militants -ja d’una certa edat, a més a més-, no es ven res i la gent s’ho mira amb una certa distància. Hi deuen haver molt motius. A gran escala sí que hi ha moviment d’art, però el que en podríem dir interès per l’art de proximitat s’ha perdut bastant.
- Sé que és molt difícil però, com creus que es podria tornar a establir aquest lligam entre l’art i la gent? (Sospira) No ho sé. Jo crec en aquesta lluita d’anar fent exposicions que siguin atractives i divertides, que arribin a tothom. Però és una feina llarga i difícil. Amb la Biennal d’Art Riudebitlles, que l’any passat va fer 20 anys, hi hem fet molt, aquí a Sant Pere. Portem l’art a les cases. Les obres seleccionades s’exposen a les entrades de les cases del Barri Vell. Poc o molt creem un diàleg entre peces molt contemporànies i espais amb una estètica… com ho diria? Convencional. Algun cop hem hagut de dir: “Podem apartar les escopetes de la paret?”
- De debò? I tant! I hi ha cases on ja sé que em diran: “David, vols dir que no t’has passat portant-me això?” Però juguem una mica perquè amb tantes edicions ja coneixem el tarannà de les famílies. El tema és que els agrada molt participar-hi.
- La Biennal ha acabat formant part de l’ADN de Sant Pere de Riudebitlles. Jo crec que sí i crec que la implicació de la gent és admirable. Obren les portes de casa seva perquè puguis entrar i sortir sense que et coneguin de res. Tot això penso que són coses que obren la gent a l’art contemporani.
- També hi ha el component aquell de “És que jo no hi entenc”. No trobes?Sí, però això és un error. De música ningú hi entén però ningú es queixa, senzillament escull el que li agrada. Jo sempre dic que l’art és d’oïda: no hi has d’entendre. Tu et penjaries aquest quadre a casa teva? T’agradaria tenir-lo sobre el sofà? O al costat d’aquell moble? És així de senzill. I a partir d’aquí ja tens un criteri, perquè amb aquell quadre hi conviuràs. Una peça d’art t’acompanyarà, la gaudiràs tenint-la a la vista.
- Sobre això que comentaves abans, el “poble amb més artistes per metre quadrat”, com us relacioneu entre vosaltres?Hi ha un aspecte molt important i és que tenim molt bon rotllo entre nosaltres. La majoria som amics i ens trobem fent projectes. No és només trobar-te i fer unes copes de vi, sinó que es tracta d’embolicar la troca i tirar projectes endavant. Va començar amb la Biennal, va continuar aquí casa i ara segueix amb el molí de Cal Xerta i l’Espai Satan, de l’artista Miquel Sabaté. Per cert, aquestes ampolles de paper que tenim aquí són del Miquel.
- I cal Xerta és municipal?Sí. Cada cop que hi ha una exposició oferim la possibilitat d’ampliar-la a cal Xerta perquè hi ha més espai.
- Sobre les exposicions que portes a l’HD, hi ha algun criteri concret? Hi ha criteri, però no està establert. És totalment eclèctic. Tampoc no hi ha una programació. No l’he volguda fer mai. Se’m parla de propostes, jo sempre estic obert a parlar, i les coses van passant.
- Flueixen. Sí, és totalment espontani fins ara. Excepte una sèrie d’activitats ja fixes, com a l’octubre, que tenim el Glop d’Art, juntament amb Sant Joan de Mediona bàsicament. O al desembre, amb els Innocents, que és la festa de l’HD. Enguany, passat el Glop d’Art tinc una proposta de fotografia.
- Ara al desembre l’HD Riudebitlles fa deu anys. Estàs content?Sí, m’ho he passat molt bé. Ho faig perquè m’ho passo bé. No sóc dels artistes que pateixen treballant sinó que, per a mi, sempre ha estat un plaer.
Web HD Riudebitlles Web Galitó Fotografia
