Clara Serrano: "Volem generar referents positius, sense caure en el bonisme"

Coguionista i codirectora del film ‘L’edat imminent’ forma part del Col·lectiu Vigília i amb la seva òpera prima han estat nominades a millor direcció novella als Premis Gaudí

Núria Mora

03/02/2025

Arts

Clara Serrano Llorens, Laura Corominas Espelt, Ariadna Ulldemolins Abad, Gerard Simó Gimeno, Pau Vall Capdet i Laura Serra Solé formen el Col·lectiu Vigília, un projecte col·laboratiu de sis amics que es van conèixer estudiant Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. El seu Treball de Fi de Grau ha traspassat les aules i s’ha convertit en la seva primera pel·lícula, ‘L’edat imminent’. Un retrat intergeneracional que explora la relació íntima entre una àvia i el seu net en un entorn de dependència i cura des d’una perspectiva que trenca estigmes sobre els joves. El Bruno cuida l’àvia, treballa i intenta mantenir la vida social a la perifèria de Barcelona, fins que un dia rep una trucada d’una residència que li ofereix una plaça pública per a l’àvia. Aquest és el punt de partida d’una pel·lícula que ha passat per diversos festivals internacionals. Ara, després d'estrenar-se al Festival de Cine de Giffon (Itàlia) i d'estar nominada als Premis Gaudí, arriba a diverses sales independents i cineclubs.

Cuidar una persona és dur i no sempre ve de gust i tens les eines per fer-ho bé

- ‘L’edat imminent’ va començar com un projecte de final de grau de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra. Com ha estat el salt del món acadèmic a la indústria audiovisual?
Ha estat un salt que hem fet bastant a poc a poc. A la Pompeu havíem tingut tutories amb diverses cineastes com la Celia Rico i la Carla Simón, que ens havien anat molt bé. Nosaltres no havíem fet mai res abans, tampoc cap curtmetratge i necessitàvem molt impregnar-nos de persones que han viscut l’experiència del guió i la direcció. Quan vam sortir de la universitat vam decidir postular-nos a diversos laboratoris d’escriptura i de producció. Això ens va anar molt bé per conèixer la indústria. Aquests espais de creació ens han ajudat a entrar a poc a poc i poder veure què ens agradava i què no i fer aquest pas cap al que és la pel·lícula ara mateix.

- Vau començar l’any 2020, com s’ha anat transformant el projecte inicial que teníeu al cap mentre ha anat avançant el procés creatiu, de producció fins a la culminació de la pel·lícula i la seva estrena?
Vam començar en pandèmia i des de l’inici vam ser molt conscients dels recursos que teníem. Sabíem que seria una pel·lícula que no tindria un superpressupost. Tot el que vam escriure en el guió, sabíem que ho podíem assumir i fer amb pocs recursos també. On sí que hem tingut molta feina és amb el muntatge perquè l’Antonia Fernández -vuitanta-set anys-, que interpreta el personatge de la Nati, feia cada toma diferent perquè és una persona gran que tampoc seguia estrictament un guió. Amb el Miquel, que interpreta el Bruno, l’anàvem guiant per la situació on necessitàvem arribar per seguir el guió, però cada toma era diferent i durant el rodatge també hi ha hagut molta feina de reescriptura per anar-ho adaptant.

- És un treball que heu fet des de la col·laboració absoluta entre els membres que formeu el Col·lectiu Vigília. Com ha estat treballar en un entorn on totes les decisions eren compartides?
Podríem dir que ha estat difícil... Ara que ja està fet sembla que hagi estat més fàcil, però teníem por de no caure en el consens, no trobar un punt mig de “ni per a mi, ni per a tu”. Per sobre de tot el que volíem aconseguir és que hi hagués una mirada col·lectiva i que tot estigués meditat i pensat pel que fa a la direcció, de guió i de tots els àmbits. Aquesta ha estat la part més difícil, han estat moltes hores, molt diàleg entre nosaltres i moments també d’haver de parar i repensar. I també hi ha hagut molta confiança. Un cop teníem totes les opcions exposades, apareixia la confiança. Confiança amb les persones que han liderat el guió, la direcció, la producció, en tots els àmbits.

- Decisions compartides però treball organitzat en diverses àrees. Com vau definir quin rol jugava cadascú de vosaltres en el projecte?
Primer vam decidir que volíem treballar juntes, vam escollir el projecte en un estat molt inicial i després en funció de com ens sentíem més còmodes en els diferents càrrecs que hi havia. Per exemple, la Laura Serra en aquest projecte ha fet producció, però jo també la veig com a molt bona directora o molt bona guionista en un altre projecte, o en aquest mateix també ho hauria fet molt bé. Vam decidir segons el que ens venia de gust provar i ho vam repartir d’aquesta manera.

Un fotograma de la pel·lícula | Foto: Ringomediabcn
- El treball d’aquests anys té la seva recompensa. Vau estrenar a Itàlia, heu portat la pel·lícula a festivals de França, Alemanya i Àustria. Heu rebut el Premi DAMA al millor guió al Festival Internacional de Cine de Gijón, menció especial del jurat al Cork International Film Festival i nominació als Premis Gaudí com a millor direcció novella. Què significa per al Col·lectiu Vigília aquesta presència en la indústria audiovisual amb una òpera prima?
És molt bonic que reconeguin pel·lícules col·lectives i a més a més, primeres pel·lícules, que potser no tenen l’estructura ni el finançament top de la indústria. Ens emociona molt el reconeixement que tenim ara. Hem passat per moments de tot... De pensar que estàvem fent una súper pel·lícula a pensar “uff, quin desastre!”. I la nominació als premis Gaudí ens ha ajudat molt de cara a les projeccions als cinemes. Són uns premis que la gent valora i reconeix molt, i que la nostra pel·lícula hagi estat allà nominada ens ajuda a despertar l’interès de la gent i que tinguin ganes de saber-ne més.

- Quina resposta esteu rebent per part del públic?
Crec que tothom s’està sentint molt interpel·lat perquè en algun moment o altre tothom ha hagut de cuidar. I qui no ho ha fet encara, veu que pot passar de manera imminent, no? Pot tocar amb els pares, mares o altres familiars i penso que això és el que més arriba de la pel·lícula.

- A la pel·lícula plantegeu un tema d’actualitat des d’una perspectiva que no és habitual. La relació d’una àvia i un net que només es tenen l’un a l’altra amb el que suposa el pas dels anys, la dependència i la cura de les persones. Com vau decidir aportar aquesta mirada que trenca amb l’estigma que de vegades posem als joves?
Teníem ganes de generar uns referents positius en la gent jove i també en la gent de barri, sense caure en el bonisme. Al final hi ha una realitat que és dura, cuidar una persona és dur i no sempre et ve de gust, no sempre ho pots fer bé si no tens les eines i els recursos. El to de la pel·lícula potser és el que més ens va costar, però sí que volíem que seguís aquest camí.

- Parla’ns del càsting. Què vau veure en Miquel Mas i Antonia Fernández per escollir-los com a protagonistes?
Sobretot que ells com a persones ja tenien molt a veure amb els personatges del Bruno i la Nati, i les seves ganes de fer-ho i de posar de si mateixes per ajudar a crear els personatges i entendre’ls. Encara que les situacions no les haguessin viscut, entenien el perquè de les decisions que van prenent els seus personatges a mesura que avança la pel·lícula.

Un fotograma de la pel·lícula | Foto: Ringomediabcn
- La relació entre el Bruno i la Nati és molt íntima i realista. Com vau preparar-los pel rodatge per aconseguir l’autenticitat dels diàlegs o d’escenes fins i tot de certa intimitat del dia a dia familiar?
Durant un temps ens trobàvem cada setmana a Sant Pere de Ribes que és d’on és l’Antonia. Hi anàvem els diumenges i treballàvem la seva relació, a partir també d’exercicis del seu passat. També practicàvem molt les escenes perquè l’Antonia les anés interioritzant, que no memoritzant el guió explícit, sinó que volíem que recordés com ho anàvem treballant per a quan arribés el moment del rodatge. A més també era molt bonic perquè tots nosaltres ens estrenàvem, ells no havien actuat abans i quan no sabíem ben bé com fer alguna cosa, doncs el no saber-ho fa que ho acabis fent des de la intuïció, d’un lloc molt personal, que ho va fer molt xulo.

- Com vau integrar en el guió i en el muntatge posterior les escenes i els diàlegs més improvisats que sorgien per part de l’Antonia?
Hi va haver molta feina de direcció perquè l’Antonia vivia tant algunes escenes que de vegades responia des d'ella mateixa com a persona i no com el personatge de la Nati. La nostra feina, des de direcció, era prendre distància i plantejar-nos com reaccionaria la Nati, com respondria ella des del personatge que teníem creat? Se’ns plantejaven situacions que eren molt autèntiques perquè eren les reaccions de l’Antonia, però potser no eren les reaccions que necessitàvem pel nostre personatge que ens interessava que anés per un altre lloc. I això ens va passar tant al set com després durant el muntatge. Amb tot el material que teníem podria haver sortit una altra pel·lícula amb un altre missatge, com deu passar també amb moltes altres pelis quan arriben a la fase de muntatge.

- Quin recorregut li espera a L’edat imminent els mesos que venen?
La pel·lícula continua en cartellera, i més endavant estarà en altres festivals. De moment encara no podem avançar res més, però estarà en festivals ben parits. Ara segueix a sales i després, de cara als pròxims mesos, no sabem exactament encara quan, també estarà a plataformes.

- Com a Col·lectiu Vigília, continuareu apostant pel treball col·laboració o exploreu altres maneres de crear?
Jo crec que farem una mica de tot. Ens emportem l’experiència de com hem treballat fins ara, però penso que també sense deixar de buscar noves maneres de crear per no estancar-nos tampoc.