Jump to navigation
- Quan vas decidir dedicar-te a l’art?És que jo crec que sóc així i ja està. De petita no jugava a metges ni a botigueres, estava dibuixant i pintant. A la meva família em deien “Per què no t’apuntes a l’Arsenal (l’escola municipal d’art de Vilafranca del Penedès)?”. A més, la meva mare era la secretària de l’escola i jo passava moltes estones allà. Però jo els hi deia que, per a mi, dibuixar era un hobby, que el que volia ser era actriu. Jo volia ser actriu i, de fet, és una espineta que tinc allà clavada. Vaig fer el Batxillerat artístic i poc després va sortir el Batxillerat d’arts escèniques. Ja no el vaig enganxar. Però un cop fet el batxillerat, estava entre Belles Arts i l’Institut del Teatre. Em vaig trobar que no tenia cap referent proper de cap de les dues branques: ni cap familiar ni cap amic o amiga. Però llavors vaig tenir un professor substitut que va ser una inspiració i em vaig decantar per Belles Arts. Em va animar molt. Al final m’he acabat inclinant per l’art visual però tot l’àmbit artístic m’encanta. El meu pare té una frase: “Aquesta nena ens traurà de la misèria!”. “Estamos en ello” encara (riu). A casa, per part de mon pare sempre hi ha hagut molta música i nosaltres, la meva germana i jo, sempre hem estat en contacte amb la cultura. Moltes vegades ens pregunten d’on hem tret això de dibuixar bé –ma germana dibuixa molt bé- perquè la resta de la família no dibuixa. Suposo que és el fet d’estar envoltada de cultura i de que et deixin fer. Que no et diguin que això que fas és una tonteria.- Això et volia preguntar. A casa t’has sentit acompanyada?Vam passar moments molt complicats amb la mort de la meva mare i això va repercutir en moltes coses, en aquesta també. Però vist amb perspectiva, sí que m’han donat suport i mai m’han dit “Això no ho facis”. El que sí que veig és que he trobat a faltar un referent que m’acompanyés i això li passa a molta gent que decideix fer coses, diguem-ne, poc convencionals. Jo, ara, si tornés enrere, potser faria un cicle formatiu per especialitzar-me més. Però com que treia bones notes, se suposava que havia de fer una carrera. Ara penso que potser m’hagués anat millor fer alguna cosa més concreta. Però, vaja, no em puc queixar gens. La meva família sempre ha cregut en mi.Mariona Ríos durant l'entrevista | FOTO: Toni Galitó- Com recordes les primeres vegades que mostraves als altres el que feies? Recordo que, quan era molt petita, la meva mare estava a Amnistia Internacional i van muntar una exposició al cafè-restaurant El Forat del Pany (Vilafranca del Penedès). Jo vaig fer unes lletres i les van incorporar a l’exposició. La meva primera participació en una exposició! (riu). Després d’això, més que l’art visual va ser l’escènic. Jo sempre havia fet teatre i, quan tenia 19 anys, em vaig embarcar a escriure i narrar relats eròtics. Després va venir un Firart (autoservei de pintura vinculat a la Festa Major de Vilafranca)...- Ara recordo també un cartell de les Festes de Sant Raimon quan eres molt jove, oi?Sí, també! Exacte, havia guanyat el concurs de cartells de les Festes de Sant Raimon, un parell de concursos de cartes d’amor –que els convocava l’Ajuntament per les Fires de Maig-. Vaja, anava fent cosetes petites i, a la llarga, donaven el seu resultat. Hi ha gent a qui li fa pànic sortir davant del públic. A mi m’agrada. Dec ser una egocèntrica. O, més aviat, una exhibicionista. Hi ha una part de mi a la qual li agrada exposar-se. En fi, una cosa portava a l’altra.- Què t’aporta exposar-te?És molt contradictori. Per un cantó, tens la llibertat. Hi ha un espai temporal, en el cas d’una representació, o un espai físic, una paret on exposar: és el teu lloc i allà hi pots fer el que et doni la gana i a qui no li agradi que no miri. Si això surt exactament com ho has pensat, perfecte. Però sóc molt perfeccionista, m’agrada tenir-ho tot controlat, i quan alguna cosa no surt, és un drama total. De manera que tens total llibertat però, alhora, estàs sota la teva pròpia pressió, que segurament és la pitjor de totes.- Després està la resposta de la gent sobre el que fas. Com ho vius, això?Això ho he parlat amb altres persones i també els hi passa. Quan saps que ho petaràs, ho petes.- Intuïtivament?Sí. Saps que allò funciona. Però quan no n’estàs segura, malament. Suposo que en part és pel que transmets tu mateixa: des de llegir un poema en públic a presentar unes obres. Si no estàs centrada, la gent ho nota, ja no reps tant i tu tampoc estàs tan receptiva. A Belles Arts ens deien que la nostra obra no som nosaltres. Vaja, que si la teva obra és una merda no vol dir que tu siguis una merda. I això, crec que als artistes, ens costa molt desvincular-ho. I més quan hi has dedicat tant d’esforç, tantes hores i no has obtingut la resposta que esperaves. Per sort, a la meva família són molt sincers. El meu pare a vegades m’ha dit “Mariona, això ho pots fer millor”. És bo que t’ho diguin.- Acceptes bé les crítiques, doncs?Hi ha la part de l’ego que s’emprenya però sé que per aprendre i per créixer necessito millorar. Quan vaig fer l’estampa de Sant Fèlix (de la festa major de Vilafranca 2017) vaig demanar a gent del meu entorn que em digués si hi havia coses que no els hi agradaven. Però m’havien de dir el perquè. I alguns col·legues artistes em deien “aquest enquadrament”, “aquest color”... tonterietes que em van ajudar a millorar.- En quin moment estàs ara? Ara tinc 27 anys i porto des dels 16 treballant en vint mil coses diferents. I ha arribat un punt en què em dic: no vull que l’art sigui el meu hobby, vull que sigui la meva feina. I no vull que em paguin quatre xavos, vull que em paguin bé. Perquè m’ho mereixo, com la majoria de la gent. Vull que em paguin 1.200 euros al mes per fer les coses que m’agraden. Això és el que vull; però m’ha costat molt arribar a creure-m’ho. Com quan em pregunten a què em dedico: “Bé, jo pinto i tal…” No. S’ha acabat. Jo sóc artista. I pot semblar pedant però, oi que si ets doctor, dius que ets doctor i si ets farmacèutica dius que ets farmacèutica? Doncs jo sóc artista. I fins que no m’ho he cregut no he començat a reclamar el valor que tenia per a mi. D’altra banda, per triomfar t’has d’especialitzar i això m’està costant molt perquè m’agrada fer moltes coses i variades. Faig moltes coses més o menys bé però no n’hi ha cap que la faci d’una forma prou especialitzada com per apostar-hi totes les meves energies. És molt important posar el focus en el teu objectiu però, clar, primer has de determinar quin és el teu objectiu. I determinar-lo tampoc et garanteix que les coses et surtin com tu vols. Ara estem en un moment econòmic - polític - social en el qual apostar per alguna cosa vol dir invertir diners o deixar d’ingressar-ne perquè hi has de dedicar tot el teu temps. I sense garanties. Que després igual et quedes amb una mà a cada ovari. És un risc molt difícil de córrer, a nivell social i a nivell personal.- Tu has viscut força temps fora de Catalunya, oi?Vaig estar a Portugal d’Erasmus. Després me’n vaig anar set mesos viatjant sola per Sudamèrica. Vaig tornar i me’n vaig anar a Irlanda i després vaig estar a Granada fent un màster. I ara estic aquí.- Tela!Sí. M’agrada molt sortir però també m’agrada tornar a casa. Li passa a molta gent. Només amb un canvi de ciutat ja surts de la zona de confort. Va molt bé per tolerar millor la diferència i veure que hi ha moltes maneres de viure.- Parla’m dels teus projectes actuals. Parla’m de Serendipia.Quan estava a Irlanda amb el meu company vivíem a un Bed & Breakfast a canvi de treballar unes hores. Un dia vam anar a un supermercat i hi havia bosses de cotó per dur la compra. Valien trenta cèntims i vaig pensar que en podíem comprar unes quantes i il·lustrar-les amb retoladors per roba per vendre-les al carrer. A Galway, on estàvem, hi havia un carrer amb parades d’artesans i artistes que venien les seves obres. Tenia una vintena de bosses i les vaig pintar una a una. Un dia, no sé com ni perquè, se’m va acudir fer un cor com aquest (ens mostra el de la bossa que porta). En aquell moment vaig pensar “Vaja patata!”. Però una noia me’l va comprar. I després va venir un amic seu i em va demanar una samarreta amb el mateix dibuix. Li vaig fer. Després un altre volia una dessuadora. També li vaig fer. Després, quan vaig anar a Granada, em vaig apuntar a un curs de serigrafia. Allà va ser on vaig determinar la plantilla aquesta com a tal i vaig començar experimentar sobre ella. Vaig començar a veure que funcionava. L’any passat em vaig ficar en un projecte d’emprenedoria amb Serendipia però és el que et deia, em costa molt posar el focus i només fer serigrafia. Mira, va sortir una mica així: boca-orella, casualitats… Tinc una pàgina web (www.marionarios.com) on vaig posant tot el que faig i ho vaig difonent a través de les xarxes socials, que funcionen molt més del que em pensava.- Et trobes còmode a les xarxes socials?Sí, però també em fa mandra. El que passa és que funciona. Em fa mandra la constància, que és molt necessària. Així que m’obligo perquè al final dona resultats.- Serendipia està funcionant?Sí. Al principi era per aquí, amb els col·legues. Però van començar a arribar comandes de gent que no sabia qui eren. Fa molta il·lusió. Ara, de moment, l’abast és comarcal.Una de les dessuadores de Serendipia, amb el cor característic | FOTO: Cedida- Tens altres projectes entre mans?Vaig fent cosetes. He fet la portada d’un parell de discos i ara estic acabant un tercer. També faig moltes feines “por amor al arte”. Al grup Pares els hi vaig fer unes projeccions per al seu concert a l’Auditori Eduard Toldrà de fa unes setmanes. Amb una amiga volem fer una performance de teatre i pintura, faig encàrrecs d’il·lustració, m’encarrego del disseny del Festival Àtica Penedès… Totes aquestes feines m’encanten però de vegades no me les poden pagar perquè venen de col·lectius sense subvencions, baix pressupost o temes solidaris.Si totes les hores que dedico a totes aquestes feines les cobrés… Però en el fons és com una inversió i ho faig perquè em ve molt de gust fer-ho. Si alguna cosa em fés molt de pal (que no m’ha passat encara), diria que no. Ah! I També pinto panxes d’embarassada, que m’encanta!- Et pregunto una cosa que m’obsessiona especialment. Quan estàs creant una obra, sigui el que sigui, quan dius prou?Per exemple, als articles que escric al setmanari El 3 de Vuit és molt fàcil perquè tinc un nombre de caràcters determinat. Quan em passo, he de retallar. Amb els textos que escric per a mi… com t’ho diria… es tanquen sols. Crec que m’expresso bé escrivint. Els meus textos sempre tenen un to conclusiu quan acaben. També m’agradaria ser escriptora. Veus? El que et deia abans: no em puc centrar en una cosa (riu). En el cas de les bosses, les samarretes i les dessuadores és més de sang freda: sé quan parar perquè sé el que funciona comercialment parlant: l’equilibri, la combinació de colors… Quan faig disseny gràfic també tinc molt en compte la practicitat: quan es comença a perdre la funcionalitat s’ha de parar. Sí que és cert que en les arts plàstiques sempre hi ha el risc de “liar-la” massa i després no poder tirar enrere. Però estic aprenent a ser pràctica.- Fas moltes coses!Sí, ara me n’estic adonant. (riu)FOTO: Toni Galitó- Tens ganes d’escriure més?Sí. M’agrada molt escriure i sempre dic que m’ha salvat la vida. En moments molt difícils era l’única manera que tenia per treure tot el que em passava pel cap. Escric uns diaris des que tenia 9 anys. I també em va ajudar molt el Fotolog, quan va sortir, perquè tenies un espai predeterminat i la foto. Les meves fotos eren metafòriques i allà parlava de coses íntimes però sense que la gent hagués de saber fil per randa el que em passava. Feia servir la metàfora i la poesia i sortien coses boniques. Al meu diari no hi ha res bonic, ho poso tot tal com raja i ja està. I, realment, en els moments més fotuts hi he escrit coses molt profundes, molt tristes. Quan estic contenta he intentat escriure però “no es lo mismo”. No, perquè la tristesa té una profunditat que l’alegria no té. L’alegria és més lleu. En canvi, la tristesa et fa estar amb tu mateixa.- En canvi, sembla que no estigui ben vista la tristesa. Sembla que sempre hem d’estar contentes.Amb els textos d’El 3 de Vuit hi ha gent que destaca això, que parlo de coses de les que la gent no en sol parlar. Però és que tinc la necessitat de parlar de la mort, del que passa amb les parelles estables i els dies dolents, de totes aquestes coses de vegades tristesque ens passen a tots. Avui veia una publicació a Instagram d’una noia que es proposava el repte d’estar trenta dies feliç. He pensat “De debò?”. Què és això? És la Dictadura de la Felicitat. Paradoxalment, un invent que encara t’ajuda menys a ser feliç. És com la mort. Jo crec que si no entens la mort no pots entendre la vida. Si no pots abraçar un mal dia no valoraràs profundament un bon dia.- En una entrevista, l’escriptora Conchi Hito em deia “A la nostra societat vivim com si la mort no existís. Òbviament no hem d’estar pensant contínuament en la mort perquè si no no faríem res. Però aquí veiem la mort com a quelcom llunyà i, quan ens toca, hi contactem, però de seguida tornem al camí.” Costa molt curar la ferida de la mort d’un ésser estimat. Jo encara “estoy en ello”. I, a la família, - i mira que som una família que parlem de tot- en aquell moment teníem tant de dolor que ni ens podíem ajudar a nosaltres mateixos ni als altres. A més, l’entorn no sap ni com reaccionar. Costa molt abraçar algú que plora. Costa molt consolar algú. Què et diuen quan plores? Et diuen “No ploris”. No, no, no! Plora fins que rebentis, si et ve de gust. I després, ja veurem. Jo sóc súper defensora del plor. Està criminalitzat quan és absolutament necessari. Me n’estic adonant amb el temps que sembla que totes les coses que són genuïnes de l’ésser humà i que ens connecten més amb nosaltres mateixos, amb l’amor, amb el benestar, amb la naturalesa… no sé què passa que no interessen. Deu ser que són coses anticapitalistes. Llavors les castrem i després resulta que tenim depressions i ens viciem a les drogues i a l’alcohol. És totalment comprensible.- I les dones, Mariona?Jo dono gràcies al feminisme perquè ha posat nom a moltes coses que abans em passaven i, tot i que em creaven malestar, no les identificava; per tant, no les podia combatre. Com ara els micromasclismes que he viscut des de petita: adults de l’entorn que et fan comentaris estranys, homes pel carrer que et diuen coses, amics, “novietes”, rotllos d’una nit que et fan sentir que tu has de ser de certa manera… Coses que has anat deixant passar, que t’afligien i no sabies per què, que et pensaves que només et passaven a tu. Rols que has anat adquirint sense saber per què. I, de cop i volta, te n’adones que moltes de les teves amigues que han tingut relacions amb homes, almenys en algun moment a la seva vida, han fet alguna cosa que no volien fer realment. Però ara estic súper contenta d’estar vivint aquest moment en què ens comencem a desempallegar d’aquest llegat. Em declaro feminista i això em dona més força i em fa ser més feliç. Perquè me n’adono del que sóc i de per què vull lluitar per mi i per totes. Em sento més forta per dir “Per aquí ja no hi passo”. Realment, l’acte més antisistema que estic fent és intentar ser fidel a mi mateixa. És el més revolucionari que estic fent. I encara hi ha coses en les que no em sóc fidel perquè costa molt ser totalment conseqüent amb el que penses.
Web Mariona Ríos
