Goretti Martínez
,
26/09/2018
Llibres

M. C. Hito: “El gènere fantàstic és increïblement útil per tractar temes durs”

L’escriptora vilafranquina publica la seva primera novel·la, ‘El desván de Villa Serena’

Foto: 

Silvia Agustín Hito
‘El desván de Villa Serena’ (Bòbila Libros, 2018) és el darrer treball de la professora de matemàtiques i escriptora de literatura infantil i juvenil M. C. Hito (Conchi Hito). A la que és la seva primera novel·la, Hito planteja una història de fantasmes i éssers vius, assassinats sense resoldre, una porta misteriosa i unes golfes que amaguen tot un univers. El llibre, que compta amb il·lustracions de la també vilafranquina Núria Tomàs Mayolas, suposa un canvi d’estadi per a una escriptora que creu fermament en el gènere fantàstic com a vehicle per parlar de les grans inquietuds de l’ésser humà.
“És molt curiós i molt xocant que un llibre que tracta sobre assassinats de nens acabi sent una història d’aventures entranyable”

M. C. Hito (Conchi Hito) va néixer a Vilafranca del Penedès, la ciutat en la qual viu i treballa. Li agraden les matemàtiques -i per això les ensenya a un institut de la ciutat-, l'astronomia i els viatges, però també els enigmes, les històries que fan molta por i les paraules. Des que ‘Cuentos para Laura. Historia de un conejo que vivía en un baúl’ va guanyar el 2007 el concurs de conte infantil de la fundació Drac de Mallorca del web yoescribo.com, ha publicat diversos títols com ‘X y el círculo mágico’ (Editorial Aljibe), ‘Un tresor dins de l'armari’ (Editorial Altaria), ‘Una historia de fantasmas para Aina’ (Editorial Emooby) o ‘Que canti el gall!’ (Familyclick), entre d’altres.

A ‘El desván de Villa Serena’, Hito entoma un repte familiar -com a bona matemàtica li agraden els reptes- i construeix metòdicament una novel·la potent i complexa, amb personatges polièdrics i una narrativa senzilla a l’hora que embolcallant. Res millor que citar el text de la contraportada per tal que us en feu a la idea: “A les golfes de Villa Serena viuen l'aranya Terror i una desena de fantasmes. Tots són nens i adolescents, excepte la senyora Delantal i el senyor Orejudo, que tenen cura d'ells perquè l'assassí que els va matar no els faci desaparèixer definitivament. Perquè l'assassí segueix visitant les golfes de Villa Serena de tant en tant, sempre de dues a cinc de la matinada, i fins ara, ningú ha aconseguit aturar-lo: està prou viu com per matar i prou mort com perquè els vius no el trobin. Però tot canvia quan la Blanca és assassinada i es proposa que els nois que acaben de mudar-se a Villa Serena no corrin la mateixa sort i acabin convertint-se també en fantasmes. Comença llavors una trepidant, divertida, terrorífica, però sobretot entranyable història que mai podràs oblidar.”

- Com va néixer ‘El desván de Villa Serena’?
Jo vaig començar a escriure històries quan van néixer les nenes tot i que ja m’agradava d’abans. Vaig començar amb contes per a petits. Però, a mida que anaven creixent, allò se’m quedava curt i buscava fer històries amb protagonistes de més edat. Sempre havia escrit històries molt naturistes, adequades per als petits. Però, un dia, el meu home em diu “A que no t’atreveixes a escriure una història de por?”. A mi m’agraden els reptes, sóc matemàtica. Ell ho sap, és físic. A partir d’aquí, vaig dir “¡Ya verás, tú!”. ‘El desván de Villa Serena’ és la primera novel·la que faig, té 280 pàgines. El màxim que havia escrit fins ara eren 70 pàgines. Quan vaig començar a escriure-la em vaig proposar fer un capítol de tres pàgines cada dia. I el meu home em va posar un altre repte a fegit: que la protagonista es digués Terror. Una de les protagonistes és una aranya -surt a la primera part del llibre-. Havia llegit coses sobre una aranya molt famosa que es diu Carlota i m’agradava aquest nom. Però ell em va dir “Com s’ha de dir Carlota, si és una història de por?!” I la veritat és que posar-li el nom de Terror va ser un encert total. El nom en sí té molta força. I no perquè terroritzi, tot i que al principi l’aranya fa molta por, sinó perquè s’acaba convertint en un personatge entranyable.

- Com has construït els personatges?
La novel·la està estructurada en quatre blocs. El primer llibre, ‘El desván de Villa Serena’ (com el títol de la novel·la), té una part que es diu ‘De noche’, amb tots els personatges de la nit, i una altra part que es diu ‘De día’, amb tots els personatges del dia. Tots ells comparteixen la casa i, al final del primer llibre, els dos mons, dia i nit, conflueixen. Vaig crear els personatges de la nit, que els tenia molt clars, i després els vaig lligar amb els personatges del dia. I el leit motiv era que hi havia un assassí. La història arrenca amb la Blanca, que és la última assassinada. Primer no accepta que és morta i actua com si fos viva. Però quinze anys després morir, arriben uns nens a la casa i és llavors quan ella es planteja ser l’última assassinada. I l’altra peça clau és l’assassí, que té una història al darrere que no es veu fins a la segona part de la novel·la, ‘A través de la puerta’, i que jo crec que ho lliga tot. Aquests eren els personatges clau de la novel·la. I, a banda, per implicar la gent, necessitava que realment el personatge no només fos la descripció. Per això vaig donant informació amb comptagotes sobre les personalitats de tres dels personatges. Terror explica la part de la nit i cada capítol comença explicant alguna cosa especial d’ella: com caça, el verí, què pensa en certs moments… La segona part del llibre sempre comença amb alguna cosa relacionada amb un dels nens, el Max. Pensava que d’aquesta manera el lector se sentiria molt implicat amb aquests dos personatges que, en realitat, són els que tenen la clau sobre el que passa a la nit i el que passa durant el dia. A la segona part, ho lligo molt amb el personatge d’Esteban de Lordweek. És un personatge que no apareix a la primera part i que també té molta rellevància. Finalment, al mig, trascendint al llarg de tota la novel·la, hi ha la Blanca, la mort de la qual ha estat el desencadenant de tot.

- Parles del llibre molt científicament...
Potser sí. Em vaig plantejar ser metòdica per aquesta por d’emprendre un projecte gran que mai abans havia fet. Volia ser molt sistemàtica a l’hora de plantejar-me objectius per poder-los aconseguir. Perquè realment em feia por però aquesta manera de fer em va donar bons resultats.

- Nens assassinats, un assassí… És un tema molt dur i difícil de tractar, tant per a persones adultes com per a adolescents.
Al principi em feia por tractar aquest tema perquè realment és molt delicat. Tot i que ara hi ha nois i noies molt joves que miren ‘Mentes criminales’ o altres sèries d’aquest tipus. Però l’assassí de ‘El desván de Villa Serena’ no és un assassí que s’acarnissi. No. L’assassí està molt sol i al llarg del llibre es descobreix la seva psique i el perquè de moltes coses.

- És difícil parlar de la novel·la sense fer spoilers, oi?
Sí. Una de les coses que em va dir l’equip d’edició del llibre és que acaba sent entranyable perquè els personatges són entranyables. És molt curiós i molt xocant que un llibre que tracta sobre assassinats de nens acabi sent una història d’aventures entranyable. L’has de llegir per entendre què vull dir amb això. D’altra banda, s’hi tracten molts temes relacionats amb l’adolescència que per a mi són importants -com a professora i mare ja vaig amb el xip posat-. Per exemple: fins a quin punt estàs disposat a sacrificar el teu entorn per algú altre? Fins a quin punt pots portar la venjança fins a l’extrem contra aquell qui t’ha fet mal? Què vol dir formar part d’un equip? Tota una sèrie de qüestions que em semblen molt interessants per tractar amb els joves. Amb el Pere (Martí) hem fet una guia per al professorat per tractar la novel·la com un llibre de lectura. Sovint pensem que per tractar segons quines qüestions s’ha de fer amb un llibre realista però jo sóc molt defensora de que tant el gènere fantàstic com la ciència ficció han estat increïblement útils per tractar temes molt durs i profunds. I això m’encanta.

- Hi estic súper d’acord. ‘El senyor dels anells’ et parla de les relacions humanes molt millor que una telenovel·la.
Sempre es tracta com un gènere menor: “espada y brujería”, que de fet la novel·la ho conté, tot això. Però no t’has de perdre en el marxandatge de la màgia per dir que els temes que s’hi tracten no són realment importants. I potser hi ha gent que hi entra precisament per la fantasia i que, d’una altra manera, ja no hi entraria. Molta gent jove ha començat a llegir gràcies al fantàstic. Jo vaig començar a llegir gràcies al fantàstic.

- Com desenvolupes al llibre aquests conceptes: sacrifici, equip, venjança...?
Sobretot ho faig des dels personatges: com actuen davant les situacions. A la guia per al professorat que et comentava hi ha algun moment en què es demana quin personatge identificaries amb el sacrifici i es pregunta què haguessis fet tu en la mateixa situació. I no importa que el personatge sigui una aranya. Al cap i a la fi és un recurs literari. Hi ha un personatge que es troba en una situació en la que ha d’escollir. Tu què faries? Et sacrificaries per l’altre? Et tiraries enrere? Què hi guanyes? Què hi perds? Sempre hem de guanyar alguna cosa a canvi d’ajudar un altre? Per mi els personatges demostren qui són a través del que fan.

- Creus que els joves tenen problemes per valorar l’esforç i el sacrifici?
He vist de tot. Jo crec que depèn molt de la canalla. És una mica la lluita de generacions. Generalment, els grans opinen que els de la generació més jove “són més frescos”, “la carrera era més dura quan jo estudiava”... i tot així. Però jo crec que cada generació s’ha trobat amb els seus propis problemes, amb l’entorn que li ha tocat i ha hagut de sobreviure. I penso que, de joves que són uns frescos, n’hi ha, i de gent sacrificada, n’hi ha. Com en totes les èpoques. El que passa és que ells treballen amb un llenguatge diferent al nostre, viuen en un entorn diferent, han de batallar amb el seu context. Però jo he vist l’amistat com sempre, els versos de tota la vida “ponle más insta o ponle más rap que es lo mismo”, el “te quiero que t’abonyego” de l’adolescència, que et surten els sentiments per tot arreu… Lo de tota la vida, vaja. Per tant penso que aquesta generació es mereix un respecte i un marge de moviment, que els hi hem deixat el que els hi hem deixat. La veritat és que jo sempre he estat molt il·lusionada amb la gent jove. Sempre aprenc coses. Sempre m’interessa el que fan i el que deixen de fer.

- Parla’m del què has escrit abans de ‘El desván de Villa Serena’.
Al 2007 vaig guanyar un premi de literatura infantil amb el portal yoescribo.com de la Fundació Drac de Mallorca. Va ser el detonant per prendre’m l’escriptura seriosament, més enllà d’explicar les meves històries a casa -cosa que segueixo fent-. ‘Cuentos para Laura. Historia de un conejo que vivía en un baúl’ va ser el conte premiat. És una història de la natura, de quan anàvem a fer excursions. Tracta d’una nena que té un bagul a l’habitació i allà dins hi ha un conill que vol anar a veure el món i no pot perquè és una joguina. Els companys joguines s’alien amb ell per aconseguir que surti a voltar. D’aquest mateix estil també tinc ‘Un tresor dins l’armari’, sobre una nena que vol un abric i aquest abric té unes butxaques màgiques: dins de cada butxaca hi ha una història i ella es posa allà dins per viure aquestes històries. Va ser el primer repte en català. Llavors també vaig escriure ‘X y el círculo mágico’, un llibre dedicat als nens a qui no agraden les matemàtiques. Explica la història d’un nen que està a classe, avorrit, i quan la seva mestra dibuixa un cercle a la pissarra, mentalment cau dins el cercle. I és el viatge que fa aquell nen per intentar salvar les matemàtiques. És curiós perquè és un llibre que també genera angoixa (deu ser lo meu) i això ho feien notar algunes crítiques en el sentit de que si vols que els hi agradin les matemàtiques, no els has de fer patir. Però jo crec que, al final, el protagonista ha d’adonar-se de que allò val la pena però no és un camí de flors i violes, sinó que és un camí dur. Com al que t’enfrontes moltes vegades per defensar les coses que estimes. No és fàcil. I per això jo no li poso fàcil al lector. Has d’entrar-hi, has de lluitar-ho, has de seguir la història. M’encanta Disney, també t’ho he de dir, però jo no escric Disney.

- Un altre cop l’esforç com a concepte.
És la lluita i no deixar-te vèncer. A casa ho hem parlat moltes vegades. A la vida, ensopegaràs moltes vegades. És així. Però el que no has de fer mai és rendir-te davant del que passa. Caiem? Doncs res, posem peu i amunt. Fins a la propera caiguda. Hem de fer aquest esforç per superar els obstacles.

- A casa estàs molt ben acompanyada, oi? Dues filles adolescents.
Tinc molta sort, la veritat. Estic molt contenta de ser mare. Crec que és una gran experiència, tenint en compte l’esforç que significa ser pare o ser mare avui dia. Però crec que és al·lucinant compartir amb elles les diferents etapes de la seva vida, veure com creixen, el que opinen. Tertúlies que acaben amb un “M’ha agradat parlar amb tu”. I treballar plegats l’esforç i la lluita per les coses que ens agraden. Si vénen donades, meravellós, però la majoria de les coses has de buscar-les. I també has de saber aguantar la frustració. En fi, són reptes que totes les mares i tots els pares tenim. Ara i en tots els temps.

- La frustració i les mates: què me’n dius, d’aquest binomi? No saber aïllar la X. Quina ràbia!
A mi el que més m’agrada i em dona molt de “subidón” és quan a aquell alumne que veus que li costa, li expliques els cops que convingui, proves diferents camins i, finalment, fa “Aaaaah, ara ho entenc!”. És el millor regal que em poden fer: quan veig aquella carona! L’aprenentatge és molt xulo en general però, clar, les mates, que són lo meu, m’encanten. Les matemàtiques tenen aquell punt que, si no et surt, et sents la persona més tonta del món. Però quan et surt passes a l’altre extrem totalment oposat. No tenen terme mig.

- Tornant als llibres, com definiries el teu estil?
És un estil d’escriptura senzill. Bàsicament sóc narradora d’històries.

- Com deia Pla, “La puerta es verde”?
Venint del món científic, una de les coses que més em va costar quan vaig entrar en narrativa era allargar “La puerta es verde” o “Abrió la puerta”. Penso que tampoc cal fer una cosa molt enrevessada però sí que cal crear atmosfera. Als cursos de narrativa que he fet amb el David Monteagudo i el Pere Martí -que són els dos mestres pel que fa a la meva manera d’escriure, a banda dels clàssics de la literatura infantil i juvenil- això em va quedar molt clar. L’atmosfera es crea a través de les paraules. Necessites crear aquest entorn favorable, sobretot en el gènere fantàstic, perquè en cas contrari el lector marxarà. I quan se’n va l’has perdut.

- Quins referents literaris tens?
‘El senyor dels anells’, de J. R. R. Tolkien, és evidentment un clàssic, Roald Dahl ha escrit moltes històries xulíssimes... I, a banda d’autors de literatura infantil i juvenil, també he de dir que m’han influït molt les sèries de televisió del gènere fantàstic. La manera d’enfocar com passen les coses. Noto que aquesta influència és present en com explico les històries. De quines sèries parles? Últimament he mirat ‘Juego de tronos’ però jo sóc súper fan de Hayao Miyazaki i de tot el que surt d’Studio Ghibli. M’agraden molt les seves històries, és un creador d’atmosferes fantàstic. ‘Ponyo en el acantilado’ em torna boja! És que sóc molt fan de tot lo japonès. Tracten temes molt contundents, molt bèsties. Els fantasmes! És una meravella. I és dur! Però t’embolcalla d’una manera que no és desagradable. M’emmirallo en aquesta narrativa.

- Ara que parles de la cultura japonesa, a la pel·lícula ‘Departures’ (‘Okuribito’, en japonès), un home accepta a desgrat una feina a la funerària del seu poble natal per preparar els cossos abans del comiat final. I del rebuig inicial passa a la passió perquè comprèn com n’és d’important el que fa. Què ens passa, a nosaltres, amb la mort?
No és gens fàcil acomiadar un ésser estimat. A la nostra societat vivim com si la mort no existís. Òbviament no hem d’estar pensant contínuament en la mort perquè si no no faríem res. Però aquí veiem la mort com a quelcom llunyà i, quan ens toca, hi contactem, però de seguida tornem al camí.

- No estiguis massa temps enfonsada en la misèria que et diran “Espavila!”
Exacte, no t’hi estiguis massa temps fora del camí. En el cas de la meva família, tinc una tieta que té vuitanta anys i que és una de les persones més alegres que conec. Doncs als funerals fa broma, explica coses de qui s’ha mort que fan riure, fins i tot situacions ridícules. Hi ha qui s’ofen, però la majoria pensem “Olé tú”. Necessitem saber que no només queden els darrers mesos xungos, necessitem saber que també queden els bons moments. I no passa res, si passat el temps et cauen unes llàgrimes pensant en aquella persona, i arribarà un moment que ploraràs i riuràs a l’hora mentre penses en ella.

- El llegat d’una persona estimada que mor és molt més gran que el dolor per la seva pèrdua.
En aquest sentit, el tema de la mort està molt present a ‘El desván de Villa Serena’ i, de fet, amb aquest tractament que comentem. La Blanca, per exemple, no accepta que s’ha mort. I ho pot fer perquè és un fantasma i, per tant, segueix connectada al món real. Però ho deixo que spoilearia!

- Potser estem començant a parlar més de la mort. En cinema tenim recentment ‘Coco’, fa uns anys el llibre i la pel·li de ‘Los mundos de Coraline’...
‘Los mundos de Coraline’! Abans no t’he dit que també m’agrada molt l’autor d’aquest llibre, Neil Gaiman. I ‘Coco’ és magnífica. Com a mare, hi ha dos moments clau: quan et pregunten que com es fan els nens i quan et miren i et diuen “I jo també m’he de morir?”. Aquest moment el tinc gravat. “Vaya marronaco!”. Se’t remou tot: lo del nen i lo teu que tens allà guardat de fa anys. I penso que trobar maneres amables de gestionar la mort està bé. Però l’amabilitat no ha d’amagar la duresa que porta implícita la mort. És difícil però no impossible. Mira el cas de ‘Coco’: on s’ha vist una pel·lícula que parli de la mort i que surtis de veure-la amb alegria? Té molta tela!

També et pot interessar