Jump to navigation
- Què hi ha darrere ‘Tinc un tanc de joguina’? Tenia ganes de fer un projecte d’àlbum il·lustrat i li vaig demanar al Pere (Martí) un text curt. Ell va pensar en els seus poemes. ‘Tinc un tanc de joguina’ va ser el que més em va cridar l’atenció. Quan me’l vaig llegir em va agradar però, alhora, suposava un repte. Parla de la guerra i aquest és un tema delicat. Vaig pensar “I per què no?”, parlar sobre la guerra i les joguines bèl·liques. A partir d’aquí va començar el procés creatiu. I ja vaig pensar en aquesta editorial. Quan són projectes personals com aquest, sempre procuro imaginar-me on aniran a parar. Vaig pensar que era una bona proposta per a aquesta editorial perquè en els seus àlbums il·lustrats sempre s’inclou un apartat final que proposa als lectors reflexionar sobre el tema del llibre.- Per què un àlbum?L’àlbum il·lustrat acaba sent un pont entre adults i infants perquè és sintètic i hi ha molta imatge. Permet la lectura amb dues persones a la vegada.- També és un tipus de llibre evocador i que permet fer vàries lectures. Sí, tu et pots quedar sempre en el nivell que vulguis. I amb l’excusa del que hi veus aquí poden sorgir converses. Un dia te’l miraràs sencer, un altre fullejaràs unes pàgines... Els àlbums són llibres que t’acompanyen.- Com va ser el procés creatiu de ‘Tinc un tanc de joguina’?El poema parla de soldadets de plom -i aquí em va sorgir el primer dubte perquè avui dia els nens no saben ni que són- i d’un tanc. Llavors em vaig preguntar: quantes joguines bèl·liques dels meus fills tinc a casa? Perquè, tot i que no en compris conscientment, en van entrant algunes. De seguida vaig pensar en els videojocs perquè allà la guerra hi és de ple, tot i que també hi ha jocs alternatius. Ho vaig plantejar des d’aquí. L’àlbum té aquest avantatge, que et permet establir un diàleg paral·lel amb el text, que en aquest cas parla de tancs i de soldadets de plom i, personalment, vaig voler ampliar aquesta mirada, mostrar el que hi havia al meu voltant, a casa, i compartir-ho. Penso que molt pares i mares anem atabalats, sembla que no siguem conscients ben bé dels jocs que juguen els nostres fills i filles. En l’àlbum vaig voler plasmar una mirada al meu entorn que acabi sent reflexiva per a cadascú. És una mirada que no vol dirigir el pensament del lector, acompanya el poema i el seu missatge, i convida a llegir, a observar, i que cadascú pensi el que vulgui. Aquest va ser un dels eixos de treball quan vaig plantejar-me el projecte. El poema és molt bonic i molt rodó, transcorre en diferents espais:parteixes del joc simbòlic, te’n vas a la tele - que seria la “realitat”- i després passes al món dels somnis. Això em va portar una mica de corcoll en el moment de definir com representar-ho gràficament. I vaig acabar decidint combinar un dibuix més realista amb un altre de més gràfic, quadriculat, que vol suggerir l’efecte del pixel·lat dels jocs virtuals.L'àlbum ha estat publicat en català, castellà i portuguès | FOTO: Toni Galitó- El poema explica el xoc que té un nen o una nena quan descobreix que la violència és real i l’envolta. Com ho vas fer per il·lustrar això? Vaig incorporar la imatge d’un soldat en un primer pla en una escena de guerra que apunta amb un arma en una ciutat desfeta. Ho veiem cada dia per la tele. Als nens els intentem protegir fins a cert punt però hi ha la tele, hi ha internet… En el fons el llibre també parla de la banalització de la violència. Un joc és un joc; no passa res, és una experiència. D’acord. Però aquestes imatges que veiem a la tele i a aquests jocs als quals juguen els nostres fills fan que realment siguin conscients del patiment de persones com nosaltres en un altra punta del món? Hi estem reflexionant? En som conscients? En parlem, amb els nostres fills? La nostra societat és frívola respecte a la guerra i això s’acaba transmetent als jocs? Aquest llibre està pensat per poder llegir-lo amb nens a partir de sis anys. Una cosa que em preocupava del llibre era que les imatges no ferissin. Per això, quan entres en el món del somni, on hi ha les frases que són més dures, sobre soldats que sagnen, ja m’anava bé que el dibuix fos pixel·lat, per poder-ne parlar amb més lleugeresa, des d’una abstracció. El dibuix et dóna eines per apropar-te a temes difícils.- Rere ‘Un tanc de joguina’ també hi ha una activitat que vau fer fa uns mesos a diferents escoles i que ve proposada a la part final de l’àlbum. Me l’expliques?Vaig presentar el projecte a una convocatòria de la MAU - Mostra d’Art Urbà de Granollers 2018, quan commemoraven els 80 anys del bombardeig de la ciutat durant la Guerra Civil i buscaven propostes relacionades amb la guerra. Una curiositat de l’àlbum ‘Tinc un tanc de joguina’ és que si agrupes tots els dibuixos, aquests formen un mural d’uns 8 metres, que és el que vaig penjar a la Roca i Umbert Fàbrica de les Arts. En aquest esdeveniment em van demanar de fer-hi una activitat a més a més d’exposar el projecte. L’activitat que vaig proposar i que és també la que es troba al final del llibre consisteix en un exercici senzill i profund alhora, perquè surt del procés de treball que vaig fer jo mateixa. Comença amb l’observació i el dibuix realista de joguines bèl·liques i acaba amb la transformació d’aquestes en altres elements que no tinguin connotacions bèl·liques o violentes. El que aporta l’experiència de fer l’activitat és prendre consciència de la capacitat que tenim tots de transformar el que veiem, el que vivim. El poema d’en Pere Martí ens transmet aquest missatge: que tots podem canviar, és una decisió nostra, i d’aquesta manera ajudem a canviar el món.- Com vius el dibuix i la teva professió? Dibuixo des que sóc conscient dels meus records. És un llenguatge com un altre, l’escrit, el musical, la dansa… Per mi el dibuix és una eina que ens ajuda a viure, a interpretar el que tenim al davant. Hi ha diferents maneres de dibuixar: des d’una forma més gràfica i esquemàtica per expressar el pensament visual; des del reconeixement de la realitat a través de l’observació, el dibuix naturalista; des de la imaginació, a través d’un dibuix creatiu, més lliure, en el qual poses en marxa el teu inconscient; etc… És una eina que t’ajuda a interpretar la vida, a gaudir-la, a ser més feliç. A través del dibuix t’enfrontes als teus propis límits, fas un creixement personal.- I aquesta barrera que es construeix quan passem de nens a adults? Per què deixen de fluir els dibuixos?Penso que tots tenim el cap molt ple de coses. Necessitem despullar-nos i trobar el temps i la calma. I crec que també s’ha de practicar. És un entrenament, de fet. D’altra banda, hi ha un tema important: per dibuixar has d’aprendre a mirar. Dibuixar també t’ajuda a aprendre a mirar. Com més dibuixes, més coses et van sortint. Ens hem de deixar portar: per exemple, els adults de vegades dibuixem quan parlem per telèfon o quan estem en una reunió, a la punta de la llibreta. Surten dibuixos molt xulos des de l’inconscient.- ‘Tinc un tanc de joguina’ és un projecte personal però, com treballes habitualment? Ho compagines amb altres feines? Combino els projectes personals amb els encàrrecs. Prefereixo apostar per un projecte que realment em mogui i on jo pugui aportar part de mi més que no pas fer feines més comercials que no em diguin res. Compagino la feina d’il·lustradora amb la d’educadora en arts visuals (al Zig Zag) i també dono classes extraescolars de dibuix a l’Escola Estalella i Graells.La Núria al seu estudi, durant l'entrevista | FOTO: Toni Galitó- Quan vaig entrevistar la Isabel del Pilar Valero pel seu poemari, ‘Tessel·les’, que inclou il·lustracions teves, em va dir que vas agafar al vol la idea que ella buscava. És instint, això? No crec que sigui una cosa tan instintiva sinó que ve de l’ofici i l’experiència. La feina d’il·lustrar és interpretar el que volen transmetre les paraules del text, la seva essència. De fet, il·lustrar vol dir “il·luminar” el text. No és senzill. Hi ha llibres que pequen de que les il·lustracions no connecten amb el text. Aquí és on hi ha la feina de veritat de la il·lustració. Com més recursos, bagatge i coneixements tinguis, millor.- Com t’agrada treballar?A mi m’agrada molt treballar sola. Hi ha un moment que entres a dins el dibuix i perds el món de vista. El dibuix és d’aquelles activitats que et fan perdre la noció del temps i que et connecten amb tu d’una manera no racional. Quan treballes a gust i notes que hi has entrat i que t’està donant fruit, te n’adones que allò que està passant és únic. Hi ha una força interior que em porta en aquesta direcció. Busco trobar el sentit dels meus pensaments a través dels projectes que realitzo. A ‘Tinc un tanc de joguina’, he buscat donar sortida a les meves preocupacions com a mare. Penso “Quants nens del món estan jugant ara en aquest moment a Call of Duty o al Fortnite? I, en paral·lel, quants nens del món estan patint les conseqüències de les guerres?”- Quan dones per acabat un projecte?Hi ha tot un procés de treball a fer en cada projecte i això t’ho dona l’experiència. Per començar, et marques quin ha de ser l’objectiu final i treballes per obtenir-lo en diferents nivells: concepte, dibuix, acabats, etc. Arrenques amb una primera maqueta, fent esbossos, documentant-te gràficament del que vols dibuixar, etc. En surt una segona maqueta, i potser fins i tot una tercera. Acabes veient el que funciona i prens la decisió del que han de ser dibuixos finals.- Tens alguna idea nova entre mans?En aquests moments estic il·lustrant un conte de la Mercè Rodoreda que vaig il·lustrar fa molts anys i ara hi he tornat. Arran d’això m’he rellegit l’obra de Rodoreda. M’agradaria que d’aquest procés en sortís un llibre però també en pot sorgir una exposició o alguna activitat; voldria que el conte pogués ser escoltat a través d’una lectura dramatitzada, amb la projecció de les il·lustracions. He apostat per aquest projecte, penso que és el que he de fer ara!
Web Núria Tomàs Mayolas Web Akiara Books
