Goretti Martínez
,
21/01/2020
Arts

Marina Durany: "O ets lliure o no ets"

L’artista baixpenedesenca ha inaugurat al Vendrell una exposició que és una porta d’entrada al seu univers de llibertat a través de la innocència
Marina Durany

Foto: 

Cedida
La Sala Portal del Pardo del Vendrell acull fins al 12 de març l’exposició 'Estimada innocència', de Marina Durany. Destinada a tots els públics, la mostra és una porta d’entrada a l’univers de l’artista baixpenedesenca i ve acompanyada d’una interessantíssima agenda d’activitats gratuïtes -atenció perquè cal inscripció prèvia en alguna d’elles-. Marina Durany va néixer a la riba del Mediterrani, toca la flauta i és pintora autodidacta. Ha après a "viure el camí", accidents inclosos, i a valorar una part fonamental dels éssers humans de la qual sovint ens en volem desempallegar de forma prematura: la innocència.
“El respecte per la creació és el respecte per la vida i la natura”

- 'Estimada Innocència' sembla una crida perquè ens deixem anar de tot el que ens lliga. Com vas crear aquesta exposició?
És una suma de circumstàncies. A mi els nens em feien por, no els entenia, i quan feia classes de flauta, tot i respectar-los i passar-m’ho bé amb ells, sentia que hi havia una separació, que havia de demostrar que jo era l’adulta i per tant la que en sabia més. La maternitat m’ha regalat un secret: que jo en realitat sí que estava a prop dels nens, perquè en el fons sentia que érem iguals, i el que m’estressava era el missatge de la societat que sent els nens com a petites persones que s’han d’instruir. Després d’anar a un concert d’El Pot Petit amb els meus fills em vaig emocionar, i vaig pensar que fer coses per a nens era el màxim, jo volia estar allà a l’escenari, compartir les meves creacions amb ells. Vaig escriure un conte que em voltava pel cap i vaig acabar fent quadres i il·lustracions per poder-lo explicar als petits de l’escola on va la meva filla; era 'El Cant de Mil Ocells', que a més va acompanyat de música. 'El Vol d’en Pol' va sortir un mes després arran d’un personatge d’un quadre que vaig pintar, i 'El Sombrero del Sol' (també traduït al català) el va escriure una amiga, Marga Iriarte, inspirada per un personatge de color blau que vaig fer. Vaig decidir autoeditar-los per poder tractar-los i mimar-los com a obra artística. Quan em va venir la idea de l’exposició, l’Ajuntament del Vendrell de seguida s’hi va mostrar interessat. L’emoció va ser gran perquè no només hi hauria els contes, a l’exposició, hi hauria tot el meu món, i el compartiria amb els infants de zero a cent anys i escaig. Perquè si nosaltres estem fets d’un 70% d’aigua, tota aquesta aigua és la innocència, la resta són afegits, el cos, i el pes familiar i social, que si un se’n desprèn, es troba unit a la seva innocència, la que ens uneix a tots, la més poderosa d’aquest planeta, perquè ella és la que creu que tot és possible, i així és. Si hi ha algun camí cap a la pau, crec que passa per aquí.

- A 'Estimada Innocència' i les activitats paral·leles a l’exposició hi conviuen els teus contes, els teus dibuixos i la música. Com vius la relació entre aquests elements?
La música conviu amb mi des que era petita; vaig anar als 9 anys a un conservatori fins a fer-me professional. El meu instrument és la flauta travessera, per a mi tocar és una cosa molt física, el cos vibra i forma part de melodia i ritme, i alhora és emocional. Vaig començar a pintar l’any 2011 i realment va ser una casualitat. Tot i tenir una mare pintora, mai havia tingut interès pel pinzell, em semblava tan avorrit com fer un trencaclosques. Però vaig agafar la tinta xinesa, i l’adrenalina de no poder arreglar el dibuix que volia fer em va encantar. Sóc impacient, així que la tinta i l’aquarel·la van ser unes bones aliades pel meu començament, van obrir una porta que ja no es pot tancar. Escriure no deixa de ser un enigma. Recordo una nit que em vaig despertar de cop i em va venir al cap una frase: "l’arbre encara plora". I em vaig quedar molt sorpresa. Tot el que escric surt com crispetes, sembla que tingui històries, frases que de cop volen sortir, i jo les escric. Crec que la música és una aigua que corre dins meu i d’alguna manera es relaciona amb la resta d’elements. Molt sovint, en acabar un quadre, em surten frases, o petites històries que els personatges, formes o colors expliquen. La veritat és que crear és estar en un jardí, i quan t’hi poses, tots els elements semblen jugar amb tu: flors, pedres, aigua, terra…

- Els teus dibuixos i pintures emocionen ja abans que intervingui la part racional. Són evocadors, magnètics, criden a la reflexió… Ens pots explicar què t’inspira i com treballes les teves obres?
Gràcies, a mi també em passa com a tu, sento tots els adjectius que has dit. Estan fets sense la part racional, fujo de les idees i sobretot de preparar un esbós. Si fes un esbós, el que pinto en el meu cas no tindria ànima. Mai sé el que pintaré, em poso a pintar, el que necessito és preparar l’espai on sóc, prendre’m el meu te en total silenci, anar fent fora tot el que la vida rutinària m’ocupa en el cap. No sento res físic quan pinto, deixo que el pinzell mani, i hi ha una intuïció que em va guiant. A diferència de la flauta, amb la pintura no sento que hagi de practicar. No ho faig. Sento que, com en la naturalesa, hi ha un creixement orgànic, el fruit arriba a la primavera, un no pot forçar les coses, les ha de respectar. Potser necessites dies de silenci per poder posar-te a fer el quadre. Tenim una societat que fa maduixes, melons i síndries quan no toca, trepitgem el ritme natural de les coses. Però a l’art no se’l pot enganyar, qui juga amb art sap com l’esquirol quan pot trobar una pinya. El respecte per la creació és el respecte per la vida i la natura.

- A la teva presentació dius "Necessito viure el camí i l’experiència tota sola i viure’n els accidents". Com importants són "els accidents" a les teves creacions?
Els accidents no són buscats. Si no, no serien accidents. Però quan passen, tot i que a vegades et sap greu, te n’adones en algun moment que t’acaben d’obrir una porta. I això fa temps que ho relaciono amb la vida: no podem controlar-ho tot, i gairebé et diria que poca cosa podem controlar. Quan controles molt, la pressió és tan forta perquè res se t’escapi de les mans que pateixes. Jo no mano el pinzell, ell decideix i estic plenament agraïda de poder ser un testimoni de primera línia del que en surt.

- "No hi ha res escrit allà on hi ha llibertat", és el teu "cant" per tot el que fas. Per què?
O ets lliure o no ets. Fa temps que m’he anat alliberant de moltes coses, sobretot relacionades amb la moral i amb el deure, per tot el que he viscut i el regal de la pintura. Ja fa temps que penso que no sóc deixeble de ningú, que no dec res a ningú, i que ningú em deu res a mi. Els mètodes no poden estar per damunt de les persones. Un mètode és el camí on ha arribat qui l’ha escrit, tu el pots llegir, però aquest no pot ser el full de ruta del teu camí, perquè no hi ha res escrit en el camí de cadascú, i això dóna una alegria immensa, la llibertat te la regales tu. Tampoc intento convèncer ningú, això seria malaguanyar energia, però sí que vull compartir el meu art, és una gran necessitat, és un regal per a tothom que el vulgui rebre. No m’importa ser l’ovella negra, el color negre també m’agrada.

Estimada innocència
Del 18 de gener al 12 de març
El Vendrell

Més informació: 

Web Marina Durany

Amb la voluntat que l’exposició sigui una experiència accessible a tothom, es demana que a l’hora de fer la inscripció a les activitats s’informi si es té neurodiversitat o una percepció sensorial més sensible per poder fer les adaptacions necessàries per aconseguir que tot el públic s’hi senti còmode.

 

També et pot interessar