Àlex Cardona
,
12/07/2017
Arts

Parèntesis difícils de tancar

Recordant Roig Toqués i la Carpa Juanita al nou Museu de Curiositats Marineres de l'Espai Far de Vilanova i la Geltrú

Foto: 

Revista Encanal
Roig Toqués, puny enlaire, el juliol del 2000, en una entrevista al museu.

En visitar dissabte passat, durant l’entrega de premis del concurs de curtmetratges El Rotllo d’en Roig, el Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués a la seva nova ubicació a l’Espai Far, vaig percebre una inquietud entre els seus objectes que no havia notat mai en les ocasions en què l’havia visitat al seu emplaçament original, en vida del seu fundador: l’esquelet de balena (“un rorqual comú, una espècie que pot arribar als 27 metres de llargada") troba a faltar les tones de massa muscular que l’animaven quan es menjava el mar amb aquella bocassa; al magnífic exemplar dissecat d’emperador, en canvi, li manca justament l’espina que el vertebrava, i també el nervi que l’electritzava i li permetia perseguir sardines i verats “a més de 60 quilòmetres per hora”; la secció transversal del nàutil reclama l’altra meitat de la seva conquilla nacrada i, sobretot, el seu artífex, la bestiola que hi vivia i que el submergia “fins a 500 metres de profunditat”; el canonet del segle XVI vol la pólvora que l’estremia i els dos mascarons de proa busquen de reüll els velers que els empenyien. Però el que es mostra més melancòlic és l’uniforme de gala de la Marina, que, malgrat l’encant rònec del maniquí que l’ocupa ara, enyora el capità que se’l posava. El clam és unànime. Tota la reconstrucció del museu a l’Espai Far és, de fet, una mica com aquest maniquí, un intent pragmàtic i entranyable alhora d’omplir un buit irreemplaçable: el de la peça cabdal que explicava (literalment, de viva veu) totes les altres peces, el Francesc Roig.

NOTA PRÈVIA DE L'AUTOR: Totes les cites entre cometes d’aquest article són de Francesc Roig Toqués, extretes de manera més o menys textual de la meva pobra memòria orgànica.


La campana del Sánchez Barcáiztegui, un dels objectes més estimats pel Francesc perquè era el destructor on va fer el servei militar, troba a faltar la mà que la tocava, cerimoniosament, “només en dates assenyalades” (efemèrides totes elles marcadament marineres): la mort de Cristòfor Colom (20 de maig), l’enfonsament del Titanic (14 d’abril) i les batalles de Lepant (7 d’octubre) i Trafalgar (21 d’octubre).Fotografia: Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués.

Malgrat que els elements s’hagin disposat amb cura al nou museu i que a l’avantsala se’ns expliqui amb afecte i de manera prou exhaustiva la figura de l’acumulador compulsiu que el va fundar, el “Roig de la Carpa” (tal com se’l coneixia per la seva faceta més popular, la d’ensinistrador de peixos) era una persona tan peculiar que al neòfit se li fa difícil fer-se’n una idea. Per això també és un embolic monumental per a mi intentar explicar-lo aquí en quatre paràgrafs, i el resultat és aquest guirigall de parèntesis que, si heu arribat fins aquí, potser sereu tan amables de llegir fins al final. Pel camí, m’haureu de disculpar si ho porto a un terreny potser massa personal.


Escampall d’objectes representatius disposats davant del museu original, en una postal dels anys 80. Al revers, un text descriu l’escena: “Mandíbula de un tiburón de 5m., y de 318 dientes, pez erizo, cabeza de marrajo, pez diablo, pez luna, piraña, escórpora, concha gigante llamada Tridacna, de 118 kgs., extremidad de un pez sierra que tenía 5 m.”. El to inventarial i l’abundància de dades mètriques delaten l’autor del text, sens dubte el mateix Roig Toqués.

Mireu, per alguna raó que se m’escapa, malgrat que he viscut a Vilanova tota la vida, no vaig anar a veure el Museu de Curiositats Marineres fins als 20 anys. I hi vaig anar simplement per ensenyar-li la Carpa Juanita a una amiga forastera que no es creia que al meu poble hi hagués un peix que bevia amb porró i menjava amb cullereta (un escepticisme, per altra banda, ben comprensible). Era un dia fred de gener, a Ribes Roges no hi havia ningú pel carrer, i vaig arribar a pensar que potser el museu estaria tancat. Vam trucar un parell de vegades i, finalment, va sortir el Francesc a obrir-nos. La primera cosa que em va sobtar va ser la seva disposició absoluta i incondicional a ensenyar el museu a qualsevol hora de qualsevol dia, i de franc (sempre de franc, l’afany de lucre era una falòrnia non grata en aquell recés de curiositat universal). Aquesta sensació la vaig poder confirmar en els anys següents, en què no vaig parar de portar persones d’aquí i de fora a veure aquell fenomen. Sempre hi era, sempre estava a punt per dedicar tot el temps que calgués als visitants. Perquè ell tenia una visita estàndard, sí, tenia un discurs que se sabia de memòria i que anava recitant mentre avançaves per aquell passadís estret, colgat d’objectes de tota mena, i, si et descuidaves, en vint minuts t’ho havia explicat tot. Però si l’aturaves en qualsevol moment, si estiraves de qualsevol fil preguntant-li per un objecte, s’obria un parèntesi en la visita estàndard, i aquests parèntesis resultaven sempre fascinants.


Quan s’obria un parèntesi, la visita s’assilvestrava i sovint patia derives surrealistes, sobretot si es tocaven assumptes aritmètics. Fotografia: Revista Encanal.

Per exemple: començava la visita per la vitrina dels peixos dissecats, continuava per l’escafandre, per la closca de tortuga carei (que l’agafava i la girava per mostrar-te la concavitat dels mascles per acoblar-se a les femelles), pel collage dels 27 vaixells més representatius de la història (pre-Googleià, fet de postals i retalls de revistes pacientment seleccionats durant anys) i pel plafó d’eines del mestre d’aixa (la primera professió que va aprendre). Després, si no l’aturaves (que no era fàcil, perquè el relat de la visita estàndard s’encadenava a una velocitat frenètica, sense solució de continuïtat entre la mecànica sexual de les tortugues i l’eslora del drakkar d’Eric el Roig), es plantava, amb una agilitat felina entre aquell cafarnaüm d’endimaris, a la segona vitrina, la de les miniatures de vaixells (de producció pròpia, perquè també era maquetista: el vaixell dins d’una ampolla, el vaixell fet amb un pinyol de cirera i, amant com era del “más difícil todavía”, el vaixell fet amb un gra de mill), la secció de numismàtica (que incloïa una peça que he trobat a faltar al nou museu: el bitllet de valor nominal més elevat del món, cinc-cents mil milions de dinars, “de l’ex-Ioguslàvia, de quan la guerra, que hi va haver una inflació astronòmica... No és una curiositat marinera, però és curiós, oi?”, s’excusava) i els prestatges dels grans de sorra (aquests, sí, perfectament reproduïts a l’Espai Far): “Aquí hi ha sorres de platges de tot el món que m’han anat portant els visitants del Museu, i en aquest potet hi ha sorra de la platja de Vilanova, concretament hi ha mil grans de sorra, i en aquest altre pot, un milió de grans de sorra...”. I llavors calia interrompre’l, parar la locomotora vertiginosa d’aquell discurs fossilitzat: “Un moment, Francesc... Què vol dir que aquí hi ha mil grans de sorra? Que els has comptat?”. Ja està: parèntesi obert. Començava a explicar-te com s’ho havia fet per comptar, d’un en un, mil grans de sorra de la platja de Vilanova (“una de les sorres més fines del litoral espanyol”, emfatitzava), com havia hagut d’idear un sistema per burlar l’electricitat estàtica que atreia aquells granets endimoniats (“¿segur que no n’hi ha 1.002 o 1.003?”, temptejaves, buscant-li les pessigolles; “n’hi ha mil”, et tallava, taxatiu, com només ho pot fer un home que ha fet un vaixell amb un gra de mill), com després els havia pesat amb una balança de precisió d’un amic seu, havia multiplicat el pes per mil i així havia omplert el pot amb un milió de grans de sorra (“aproximadament, un parell amunt o un parell avall”, concedia, en aquest cas). Llavors, per il·lustrar la precisió d’aquella balança, t’explicava que el dia que van anar a pesar la sorra també va pesar un pèl del seu cap, i t’ensenyava un petit estoig amb el pèl en qüestió i un paperet escrit a màquina: 0,009 grams. I aleshores, si veia que encara el seguies, t’obsequiava: “Ara us ensenyaré una cosa que no l’ensenyo a tothom, perquè la gent no s’ho creu”. I treia una cartolina llarga amb uns números impresos: un u i 29 zeros. I feia una pausa perquè contemplessis aquella xifra desorbitada, perquè païssis la magnitud d’aquella esplèndida renglera de guarismes. I s’explicava: “Sabeu què és? És el número de grans de sorra que hi ha a les platges de tot el món. Cent mil quatrilions. Us ho imagineu? És molt, eh, cent mil quatrilions! Ho vaig veure en un llibre i em vaig quedar parat”. Es va quedar tan parat que va decidir portar a imprimir aquella cartolina amb aquell número sensacional. Després, si continuaves mostrant interès pel tema, acabava fent càbales sobre el nombre de grans de sorra de la platja de Vilanova, o es meravellava del fet que quan tornes a casa de banyar-te i t’espolses els peus cauen a terra tres o quatre milions de grans de sorra. Sentia una fascinació brutal pels números. Si encara li estiraves més la llengua, obria un calaixet i et treia un àlbum del Fotoprix amb la seva col·lecció de fotos de matrícules de cotxes: havia aconseguit fotografiar tota mena de matrícules curioses. Tenia instantànies de totes les matrícules possibles amb tots els números iguals, inclosa la matrícula Oviedo-0000-O, tot rodones (“aquesta me la va enviar un amic asturià”... la seva xarxa de coneixences és un terreny a explorar), així com una foto de dos cotxes aparcats l’un darrere l’altre amb matrícules correlatives (B-2327-MR, B-2328-MR, “al carrer Coroleu: quan ho vaig veure, vaig baixar corrents cap a casa a buscar la càmera i vaig tornar a pujar amb la bicicleta, i sort que encara hi eren!”... Què no hauria fet aquest home, instagrammer predigital, amb una càmera al mòbil!). El primer dia que m’ho va ensenyar, em queia la llagrimeta. Veient-me tan corprès per aquell àlbum, en començava a treure d’altres, perquè la fotografia va ser una de les seves múltiples aficions, i apareixia l’àlbum que havia fet de fotos de l’estàtua del Ventosa de la plaça de la Vila des de diferents distàncies: el Ventosa fotografiat amb un gran angular des de 2 metres, des de 10 metres, des de 100 metres i, finalment, amb un teleobjectiu, a un quilòmetre de distància. No m’ho podia creure. Tot allò sortia d’un sol calaixet. Jo em mirava els altres calaixets i no em podia imaginar els tresors que amagaven (per no parlar de la rebotiga del museu, on tot sovint entrava a remenar i en sortia amb un somriure entremaliat i alguna llaminadura de l’absurd que t’ensenyava per premiar la comprensió que havies mostrat per alguna de les seves passions secretes). Allò era una mina. Llavors, ell mateix s’aturava un moment, s’excusava de nou pel fet que aquelles curiositats no eren “gaire” marineres, tancava el parèntesi i continuava amb el següent objecte.


Els prestatges de les sorres, totes pulcrament endreçades amb la seva etiqueta mecanografiada. Fotografia: Museu de Curiositats Marineres.

[Ara n’obro un jo, de parèntesi (amb forma de claudàtor, perquè la magnitud de la qüestió ho mereix): aquell dia de gener no vam arribar a veure la Carpa Juanita. “El peix?”, va preguntar estranyat quan li vam demanar pel ciprínid (l’alimentació del qual amb estris humans era l’espectacle que cloïa la visita convencional). Així s’hi referia sempre, “el peix”, en genèric, amb un deix de contrarietat que havia anat congriant arran d’aquell notable quocient de visitants que bàsicament “aguantaven” el circuit pel museu només per veure-la a ella al final. És així: la Juanita, anècdota d’aigua dolça, amb la seva popularitat exacerbada, eclipsava el Museu de Curiositats Marineres. Per això, passat el boom inicial dels anys 60 i 70, en què aquell peixet taronja es va convertir en el principal actiu turístic de Vilanova (recordo que, de nen, per situar-li el meu poble a un foraster, la Carpa Juanita m’estalviava sovint de recórrer al dolorós “al costat de Sitges”) i es van arribar a muntar una mena de grades al voltant de la bassa per tal de poder atendre la marea de curiosos que s’hi acostaven en una mena de peregrinació “turístico-desarrollista” (amb tanques publicitàries incloses, de la marca Martini, que li pagava l’esponsorització en espècie: “em portaven caixes de vermut”), passada aquella bogeria (una mena de “juanitamania”, típica de l’època), clarament el Francesc es va cansar una mica de la Carpa, del “peix”, i sempre que podia s’estalviava el tràngol del porró i la cullereta. “A l’hivern, dorm”, em va etzibar aquella primera vegada. En altres ocasions em driblava amb un “Se’ns ha fet tard, a aquesta hora ja no surt”, o amb un intempestiu “És que ara ja he d’anar a dinar, que si no la meva senyora...”. El ventall de subterfugis era amplíssim (alguns de ben nobles, com quan va brandar els drets dels animals, un dia que havia tingut dos autobusos al matí: “No convé que es cansi”). Això sí: els dies que aconseguíem que ens ensenyés “el peix”, oficiava la cerimònia amb una solemnitat professional i explicava l’origen de la història (el dia que va observar que hi havia una carpa que responia efusivament als rajolins d’aigua) i la seva deriva llegendària (el desenvolupament de la fórmula secreta del brou amb què omplia el porró, coneguda només per ell i per les tres dones que conformaven el seu nucli familiar), amenitzant-ho tot amb un assortit d’anècdotes i intercalant-hi alguna referència a certa rumorologia... Hem de tenir present que la Juanita compartia la bassa amb dotzenes de congèneres; conscient de les males llengües que afirmaven que la carpa original havia mort feia anys o, directament, que cada dia era un peix diferent el que sortia, insistia que no, que sempre era la mateixa (per demostrar-ho, recordo que l’assenyalava abans que no pugés a la superfície, “és aquesta, veieu?”, i, efectivament, era aquella i no cap altra la que al cap d’un instant treia el morro fora de l’aigua i entomava el raig del porró amb una avidesa tavernícola, certament corprenedora per un peixet ornamental de mig pam de llargada); també ens recordava que la carpa és un animal “d’una longevitat extraordinària”, i com a molt reconeixia que aquella era només “la segona” Carpa Juanita, “filla” de la primera. Tot plegat, era un numeret circense sorprenentment minimalista (el peixet no s’estava més de dos segons xumant del rajolí), que he de confessar que a mi em deixava un cert regust de presa de pèl, però que per alguna raó va esclatar desmesuradament, viral avant-la-lettre, tal com ho testifiquen les fotos en blanc i negre plenes de gom a gom, la visita dels càmeres de la NBC nord-americana, el retall de diari xinès amb una foto i una inscripció que, segons l’ensinistrador, resava “Pez amaestrado en España”, els 43 llibres de visita prenyats de signatures o la col·lecció de postals que arribaven d’arreu del món, sovint sense l’adreça, només amb un dibuix d’un peix eixerit bevent d’un porró. Ens impressionés o no, estigués o no a l’alçada de les expectatives que generava el mite (atiat pel logotip del museu, una visió idealitzada de l’espectacle, amb un peix amb mig cos fora de l’aigua, aferrant-se devotament a un porró mentre amb l’altra aleta sosté una cullereta), el fet és que la Carpa Juanita va ser el reclam que va afegir zeros a les xifres de visitants del museu. Al seu amo, “el peix” li servia d’esquer per atrapar la fascinació dels més curiosos per les seves col·leccions i li oferia una excusa brillant per acabar les visites obrint de nou parèntesis varis sobre l’extraordinària naturalesa de l’ésser humà (“aquí han vingut persones molt estranyes”), dels animals (“els peixos tenen personalitat”) i dels objectes (en una ocasió es meravellava de “la forma del porró”).]


El “controvertit” logo de la Carpa Juanita (el Francesc explicava que hi havia qui es queixava que el peix no agafés el porró, “una senyora anglesa va marxar enfadada”). Al costat, una escena real de doma capturada per a una postal.

Em sap greu haver-me embrancat d’aquesta manera, entre anècdotes i apreciacions subjectives, però és que era així que es desplegava l’arbre de la ciència del Roig. Un dia, arran d’una d’aquestes dissertacions, va dir de passada, com qui no vol la cosa: “Vaig estar 27 anys fent cinema”. I acte seguit es va girar amb la intenció de continuar la visita amb la maqueta de l’enfonsament del Titanic... “Un moment, Francesc... Com que vas estar 27 anys fent cinema?”. I aquí es va obrir un altre parèntesi. Va començar a explicar-nos les dotzenes de curtmetratges que havia rodat i ens va mostrar els nombrosos premis de cinema amateur que va guanyar durant aquells 27 anys. Aquell parèntesi va tenir continuïtat, i al cap d’uns dies ens va preparar una sessió de projecció que recordaré tota la vida. El llegat cinematogràfic de Francesc Roig Toqués és un doll de petites joies que convindria salvaguardar adequadament. La creació del concurs El Rotllo d’en Roig, del qual es van entregar els premis de la tercera edició dissabte passat, és un primer pas molt encertat en aquesta línia (perquè captura i actualitza molt bé l’esperit del Francesc i alhora incentiva la creació cinematogràfica precisament tal com ell l’entenia), però, a parer meu, caldria el recolzament institucional necessari per digitalitzar, publicar i promoure l’estudi de tot el fons. Estem parlant de quilòmetres i quilòmetres de cintes (segurament ell sabia exactament quants quilòmetres, li devia semblar una dada curiosa), en diferents formats, que es van gravar entre 1959 i 1986 (“video killed the Super-8 star”, seria l’explicació, en clau vuitantera, de l’abandonament d’aquesta afició per part del Francesc, o aquesta és la raó que ell adduïa), que inclouen peces documentals i de ficció, així com cintes domèstiques, retalls inclassificables i aventures experimentals de tota mena, i que conformen un corpus ingent que sobreïx la capacitat d’aquest article. Us en deixo, això sí, un petit tast, cortesia de la família, indicatiu d’un cert tipus de curtmetratge que va conrear, una mostra del seu savoir-faire amateur que, tanmateix, no és representativa de la varietat dels estils i dels gèneres que va tocar al llarg del quart de segle que va estar jugant rere la càmera i a la taula de muntatge.

La mesa, de Francesc Roig (data indeterminada, probablement primera meitat dels anys 70).

El paquete, de Francesc Roig (data indeterminada, probablement primera meitat dels anys 70), amb banda sonora original del mateix Roig, interpretada amb instruments no convencionals. Una altra raó per visitar el nou Museu de Curiositats Marineres a l’Espai Far és que s’hi projecten altres pel·lícules de Francesc Roig, incloent-hi curtmetratges, fragments de documentals i la peça Paciencia embotellada, en què el veiem treballant en una de les seves maquetes.

En altres parèntesis gloriosos vaig poder aprofundir en sengles facetes del Francesc: a més de les esmentades de fotògraf o maquetista, vaig conèixer la de navegant amb el seu patí català, la de treballador de la fàbrica Pirelli (on va estar pràcticament tota la seva vida laboral, aplicant la seva destresa al torn), la de compilador de retalls de premsa (carpetes i carpetes amb notícies de proeses absurdes, successos hilarants i, sobretot, fotos “curioses”; una veritable hemeroteca del disbarat)... L’home era una caixa de sorpreses inesgotable. No acabaríem mai.


Per realitzar la reproducció a escala del veler Bounty tal com apareix a la pel·lícula Rebel·lió a bord (1962), Roig Toqués va demanar personalment per carta a la Metro-Goldwyn-Mayer una còpia dels plànols del model a mida real creat per al rodatge. Contra tot pronòstic, l’hi van enviar. La maqueta resultant és una de les peces estrella del museu. Fotografia: Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués.

Amb els anys, des que el Francesc ens va deixar, he conegut molta gent que el va conèixer i he pogut descobrir encara més aficions seves que no vaig tenir temps d’explorar amb ell en persona (aquest mateix dissabte, per exemple, el seu nét m’explicava que durant molts anys va estar retratant el seu propi envelliment fent-se una foto exactament igual cada any). La qüestió és que, des d’aquell dia de gener de 1999, parlar del Roig és una de les meves aficions preferides. De fet, quan conec algú amb qui sembla que puc tenir una bona sintonia, sempre arriba un moment en què li faig “la prova del Roig”. Aprofito una ocasió distesa i començo a parlar-li del Francesc i del seu món. I la prova del Roig no falla: si em comença a estirar la llengua i la conversa s’anima, aquella persona acaba sent indefectiblement fanàtica del Roig i bona amiga meva; si comença a mirar-me com si jo no hi fos tot i intenta treure ferro a l’assumpte, probablement la nostra relació no passarà d’allò merament circumstancial. Si heu llegit fins aquí, és que heu passat la prova del Roig (i una de particularment dura, de 3.642 paraules, per dir-ho en números, com a ell li agradaria); per això em permetreu que us recomani decididament que, malgrat l’absència que l’impregna, visiteu quan pugueu l’actual Museu de Curiositats Marineres a l’Espai Far. Tot el que us evoqui el bonic esquelet de l’univers Roig Toqués, tots els pensaments que hi feu, les converses que en tingueu, seran nous parèntesis que continuaran explicant el seu llegat, esprement-lo i enriquint-lo. Parèntesis com els que feia ell: desordenats, apassionats i difícils de tancar. Com aquest article.


Tot funciona. Gairebé 40 anys després de la foto anterior, el Francesc assenyala un cabrestant de la Bounty i assegura que “tot funciona” com al vaixell original. Fotografia: Revista Encanal.

Més informació: 

A l'Espai Far, que en aquestes dates celebra el seu primer aniversari, es pot visitar el Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués, una mostra de la col·lecció d’objectes relacionats amb el mar de Francesc Roig Toqués.

Informació sobre horaris i visites, aquí

També et pot interessar