,
16/08/2020
Cinema
Anthony Higgins a 'El contrato del dibujante' (Peter Greenaway, 1982)

'Dins la balena', per Marta R. Peribáñez

Tinc una fantasia des de ben petita. Sempre he sentit que estar en una sala de cinema deu ser el més semblant a estar dins d’una balena. Com la del Pinotxo, en l’interior de la qual encenia una espelma i projectava mil ombres per fer sentir el desterro en la foscor més petita, i el món de les imatges més gran.

La primera pel·lícula que recordo va ser 'E.T. el extraterrestre'. Vaig atravessar moltes emocions durant la projecció! Només tenia ulls per la pantalla i alguna cosa dins meu em deia que el món de fora desapareixia mentre jo estés allà dins. M’hi va portar el meu germà i la seva nòvia, i jo tenia 8 anys. Em va impressionar la foscor compartida i tanta llum en forma d’història a la sala gran del Casal. Rondaven els anys ’80 i llavors, aquella sala de fusta versàtil, tant s’omplia d’imatges en moviment com de balls de disfresses. I sí, era com entrar dins l’estómac d’una balena i viatjar estant quieta!

Va ser l’inici de les sessions matinals dels diumenges amb les amigues, poder dur un bolso per guardar-hi les monedes que costava entrar-hi, i una certa sensació d’autonomia. També van ser temps d’evitar el senyor que anava a les sessions a veure a quina nena es podia acostar en la penombra de la projecció a pertorbar l’experiència meravellosa que es desplegava a través de la llum. Algun mastegot i insult li van caure, i la força de la pel·lícula continuava.

Van passar 5 anys i llavors m’hi va acompanyar la meva germana, al cine. Ja va ser al Bogart, on tenien lloc les sessions del cine-club i vam veure 'El contrato del dibujante'. En aquell moment em va corprendre la història, l’estètica, la música i una sensació d’entrar al món dels adults que m’ha acompanyat sempre des d’aquell dia: una experiència de profunda intimitat quan estic en una sala de cinema. I sempre més m’ha agradat anar sola al cinema, perquè m’embolcalla el més semblant a aquella vivència iniciàtica, estètica i de goig en solitari.

Durant els meus anys de formació i aprenentatge universitari, la meva escola de cinema va ser el Cineclub, tant pel que fa a la cultura cinematogràfica setmanal com la gran experiència creativa que em suposava col·laborar en la llavors anomenada Mostra de curtmetratges: barra lliure per explorar i proposar, jugar i intervenir el teatre Cal Bolet, ja fos amb fotocòpies, papallones titil·lants de paper o creant el logo de l’entitat. Els companys de Cineclub van possibilitar que fos un pretext creatiu, generador d’experiències i un espai per aprendre i gaudir juntes. Llavors, la balena es va omplir de gent molt bonica!

Marta R. Peribáñez
Artista

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

29/07/2020
A la Barcelona de finals dels 50 hi havia una gran quantitat de cinemes des del Paral·lel a la Rambla.
09/07/2020
Anys enrere, amb un amic escultor al que havia convidat a fer una intervenció a prop d’un edifici públic que jo estava projectant, compartíem punts de vista sobre les respectives disciplines de treball.
04/07/2020
El cinema, com la literatura, és un mirall de la vida i del món, per aquest motiu esdevé una font d’aprenentatge i un potent configurador de la memòria sentimental de cadascú, com ja ens va demostrar Giuseppe Tornatore a 'Cinema Paradiso' (1988).
18/06/2020
Cinquanta anys de cinema són moltes hores de projeccions i de màgics moments que poden resultar inoblidables, sublims per uns, alhora que detestables o insofribles per a altres.
10/06/2020
Estic assaborint un “DO Penedès” obsequi d’un bon amic, a canvi d’un favor que no mereixia recompensa, que agraeixo des del primer tast.
04/06/2020
Passar algunes tardes de diumenge als cines del barri del Clot de Barcelona amb un entrepà a la mà per fer més lleugera la tarda i mentre es projectaven dues pel·lícules i un No-Do va ser l’inici d’una afició que ha perdurat en el temps.
19/02/2020
Mary Shelley. Una reflexió per als 50 anys de cineclub