,
16/08/2020
Cinema
Anthony Higgins a 'El contrato del dibujante' (Peter Greenaway, 1982)

'Dins la balena', per Marta R. Peribáñez

Tinc una fantasia des de ben petita. Sempre he sentit que estar en una sala de cinema deu ser el més semblant a estar dins d’una balena. Com la del Pinotxo, en l’interior de la qual encenia una espelma i projectava mil ombres per fer sentir el desterro en la foscor més petita, i el món de les imatges més gran.

La primera pel·lícula que recordo va ser 'E.T. el extraterrestre'. Vaig atravessar moltes emocions durant la projecció! Només tenia ulls per la pantalla i alguna cosa dins meu em deia que el món de fora desapareixia mentre jo estés allà dins. M’hi va portar el meu germà i la seva nòvia, i jo tenia 8 anys. Em va impressionar la foscor compartida i tanta llum en forma d’història a la sala gran del Casal. Rondaven els anys ’80 i llavors, aquella sala de fusta versàtil, tant s’omplia d’imatges en moviment com de balls de disfresses. I sí, era com entrar dins l’estómac d’una balena i viatjar estant quieta!

Va ser l’inici de les sessions matinals dels diumenges amb les amigues, poder dur un bolso per guardar-hi les monedes que costava entrar-hi, i una certa sensació d’autonomia. També van ser temps d’evitar el senyor que anava a les sessions a veure a quina nena es podia acostar en la penombra de la projecció a pertorbar l’experiència meravellosa que es desplegava a través de la llum. Algun mastegot i insult li van caure, i la força de la pel·lícula continuava.

Van passar 5 anys i llavors m’hi va acompanyar la meva germana, al cine. Ja va ser al Bogart, on tenien lloc les sessions del cine-club i vam veure 'El contrato del dibujante'. En aquell moment em va corprendre la història, l’estètica, la música i una sensació d’entrar al món dels adults que m’ha acompanyat sempre des d’aquell dia: una experiència de profunda intimitat quan estic en una sala de cinema. I sempre més m’ha agradat anar sola al cinema, perquè m’embolcalla el més semblant a aquella vivència iniciàtica, estètica i de goig en solitari.

Durant els meus anys de formació i aprenentatge universitari, la meva escola de cinema va ser el Cineclub, tant pel que fa a la cultura cinematogràfica setmanal com la gran experiència creativa que em suposava col·laborar en la llavors anomenada Mostra de curtmetratges: barra lliure per explorar i proposar, jugar i intervenir el teatre Cal Bolet, ja fos amb fotocòpies, papallones titil·lants de paper o creant el logo de l’entitat. Els companys de Cineclub van possibilitar que fos un pretext creatiu, generador d’experiències i un espai per aprendre i gaudir juntes. Llavors, la balena es va omplir de gent molt bonica!

Marta R. Peribáñez
Artista

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

07/12/2020
Com a actor, la meva escola d´interpretació ha estat el cine. Vaig començar “preescolar” al cinema Casal, quan la meva mare era la taquillera. Em passava totes les hores possibles allà.
23/11/2020
La meva infantesa es troba impresa en un metratge liderat per clarobscurs.
04/11/2020
Mentre la quanta, quanta guerra continua campant per molts llocs del nostre estimat planeta escric un múltiple agraïment al Cine Club Vilafranca, amb la bona excusa que fa 50 anys. Un múltiple agraïment que s'amplifica a moltes bandes.
04/11/2020
Vaig veure una dona que ballava ensenyant el cul a la N-340. A la ràdio deien que aquell seria el dia més calorós en dècades. Vaig mirar pel retrovisor i la seva figura, fent-se menuda, movia els braços abstreta.
13/10/2020
Molt sovint sento a dir que els crítics som directors frustrats, que ens dediquem a escriure perquè no gaudim de prou talent per fer cinema.
24/08/2020
Si ens fixem en el cinema clàssic (aquell que la modernitat va dinamitar als anys seixanta del segle passat) acordarem que, en general, el cinema americà (que dominà el panorama a la primera meitat del segle XX), presentava les dones bé com a sex-
16/08/2020
Tinc una fantasia des de ben petita. Sempre he sentit que estar en una sala de cinema deu ser el més semblant a estar dins d’una balena.