,
04/11/2020
Cinema
'Dom za vesanje (El tiempo de los gitanos)', d'Emir Kusturica (1988)

'El cinema serà sempre un art jove?', per Jordi Ribas Boldú

Mentre la quanta, quanta guerra continua campant per molts llocs del nostre estimat planeta escric un múltiple agraïment al Cine Club Vilafranca, amb la bona excusa que fa 50 anys. Un múltiple agraïment que s'amplifica a moltes bandes.

Sobretot dono les gràcies al Cine Club dels anys 90 del segle passat perquè coincideix en un moment d'eufòria vital i coincideix amb el meu re/descobrir el cinema i evidentment re/descobrir la vida. Divendres sí, i quasi divendres també, podien fascinar-me les pel·lícules que em portaven a mons no imaginats, a vides apassionants, a històries potents. En aquell moment no calia potser saber massa qui signava aquelles obres d’art, ni qui eren els actors o les actrius que donaven vida als personatges, ni quin era el país ric que permetia aquell cinema. Són molts els títols que em venen a la punta dels dits i amb ells les imatges i les sensacions de la bona experiència que vibra al recordar-los: 'Dom za vesanje', 'Europa', 'My Own Private Idaho', 'El sol del membrillo', 'The Pillow Book', 'Caro Diario', 'The Scent of Green Papaya', 'Le Double vie de Verónique', 'Before the Rain', 'Léolo', 'Dead Man', 'L’arbre de les cireres'... Podria escriure’ls tots i quedar-me veient com brillen damunt del paper.

I en aquells meus joves anys 90 la sort era tenir més d'un germà soci del Cine Club i qui no hi podia anar quasi mai i em regalava aquelles entrades que acompanyaven un programa de colors dins d’un sobre enviat a casa (gràcies!); la sort era tenir algun amic i alguna amiga que em portava a la capital quan jo ni somiava que un dia tindria un cotxe que em permetria escapar de Riudebitlles (gràcies!); la sort era tenir uns pares que em facilitaven estudiar història de l'art sense qüestionar-m'ho gens ni mica (gràcies!); la sort era tenir un professor d'història del cinema com el Miquel Porter i Moix, que amb l'excusa d'estimar el cinema ens encomanava la passió per la cultura o sia per la vida (gràcies!); la sort era sentir que a Vilafranca hi havia un espai (oh, sala 2 del Bogart!) i una gent que feia que cada setmana hi hagués un altre cinema també projectant-se (gràcies i més gràcies!).

I també per totes aquelles descobertes encara estimo l'anar al cinema de pantalla gran i de mons inesperats dins la sala fosca, encara vull més dies i anys per poder-ne gaudir i encara em fa molt feliç que el cinema a la vila hi bategui amb facilitat, quan tantes sales de cinema tanquen arreu. Potser per això m’és molt fàcil desitjar per molts anys al Cine Club Vilafranca, per molts anys al Most Festival, per molts anys al Cinema Kubrick; per molts anys a Vilafranca Capital Cultural. Encara que sovint, ara, em quedi a fora de la sala perquè moltes de les coses que hi passen són tan importants com les que es projecten a dins i la quanta, quanta guerra segueix foradant les moltes vides del nostre estimat planeta.

Jordi Ribas Boldú
Responsable d'activitats del Vinseum

​(Article originàriament publicat al setmanari El 3 de Vuit el 16 d'agost del 2019)

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

07/12/2020
Com a actor, la meva escola d´interpretació ha estat el cine. Vaig començar “preescolar” al cinema Casal, quan la meva mare era la taquillera. Em passava totes les hores possibles allà.
23/11/2020
La meva infantesa es troba impresa en un metratge liderat per clarobscurs.
04/11/2020
Mentre la quanta, quanta guerra continua campant per molts llocs del nostre estimat planeta escric un múltiple agraïment al Cine Club Vilafranca, amb la bona excusa que fa 50 anys. Un múltiple agraïment que s'amplifica a moltes bandes.
04/11/2020
Vaig veure una dona que ballava ensenyant el cul a la N-340. A la ràdio deien que aquell seria el dia més calorós en dècades. Vaig mirar pel retrovisor i la seva figura, fent-se menuda, movia els braços abstreta.
13/10/2020
Molt sovint sento a dir que els crítics som directors frustrats, que ens dediquem a escriure perquè no gaudim de prou talent per fer cinema.
24/08/2020
Si ens fixem en el cinema clàssic (aquell que la modernitat va dinamitar als anys seixanta del segle passat) acordarem que, en general, el cinema americà (que dominà el panorama a la primera meitat del segle XX), presentava les dones bé com a sex-
16/08/2020
Tinc una fantasia des de ben petita. Sempre he sentit que estar en una sala de cinema deu ser el més semblant a estar dins d’una balena.