Jump to navigation
El cinema, com la literatura, és un mirall de la vida i del món, per aquest motiu esdevé una font d’aprenentatge i un potent configurador de la memòria sentimental de cadascú, com ja ens va demostrar Giuseppe Tornatore a 'Cinema Paradiso' (1988). El setè art ens enriqueix l’existència, ens estimula el pensament, ens emociona i ens forneix de moments irrepetibles, però també és una màquina del temps i un generador de mitologia, com il·lustra a la perfecció el magnífic documental 'John Ford, the man who invented America' (2018), dirigit per Jean-Christophe Klotz i estrenat fa unes setmanes al canal TCM amb motiu dels 125 anys del naixement del director nord-americà i forjador de la llegenda de l’Oest americà, a partir de 1938, des de la seva mirada personal i captivadora.
Sempre que he revisitat algunes de les pel·lícules que vaig veure durant la preadoslescència, com les de John Ford, que llavors eren habituals a la petita pantalla, m’espurnegen els records i aquells fotogrames esdevenen un avivanostàlgies, un testimoni d’una altra època ja passada i irrepetible, accessible només a través de la memòria. Aquells que vam néixer a mitjan anys setanta ens vam nodrir de dos grans tipus de cinema en dos espais ben diferents. D’una banda, els clàssics de l’època daurada de Hollywood que vam poder veure a la televisió del menjador de casa durant la dècada dels vuitanta, a La 1 de TVE, quan no hi havia competència audiovisual entre canals privats, ni existia el comandament a distància, ni el zàping. De l’altra, el cinema d’entreteniment en la immersió a les pantalles grans viscut als cines de barris, viles i pobles —res a veure amb les pantalles dels multisales que vindrien després!—, en el meu cas al Cinema Casal Montblanquí.
En aquells dies el cinema va ser per mi sinònim de dissabtes tarda i nit. Eren dissabtes de nostàlgia, d’aturar el ritme de la setmana i de forjar la passió per unes pel·lícules que m’han acompanyat per sempre més, d’entre les quals situaria en els llocs preferents de la memòria 'Casablanca' (1942), 'Lo que el viento se llevó' (1939), 'La diligencia' (1939) —aquestes dues últimes enguany compleixen 80 anys—, 'Centauros del desierto' (1956), 'Una noche en la ópera' (1935), 'Tarzán de los monos' (1932), 'Robin de los bosques' (1938) o 'Cantando bajo la lluvia' (1952), per citar-ne algunes d’una llista tan inacabable com memorable. Els dissabtes era costum —i motiu de festa grossa— dinar a ca l’àvia Antònia, la meva cinèfila de capçalera. A les quatre de la tarda, ja havent dinat, començava un ritual que va durar ben bé tota la dècada dels vuitanta i que tenia com a tret de sortida la sintonia inconfusible de «Primera Sesión» —que a les deu de la nit continuava amb «Sábado Cine»—, apagàvem els llums, talment com si fóssim al Casal o al Principal. Encara ara recordo les caretes de tots dos espais, la primera d’inspiració andywharloliana combinava una successió d’imatges, amb filtres de colors vius, de pel·lícules i actors siluetejades per formes que evocaven els diversos gèneres cinematogràfics. En la segona, una càmera feta de punts lluminosos donava pas a les lletres del programa que adoptaven la forma de tres paperines còniques que ballaven al so de la música. L’àvia prenia posició a la seva butaca i jo m’aposentava estirat sobre quatre cadires perfectament arrenglerades i el cap reclinat sobre el respatller de la primera, un muntatge que simulava una chaise-longue d’alta comèdia americana. Llavors tot era a punt per començar una prometedora tarda de cine.
De manera paral·lela a l’accés dels clàssics dels anys quaranta i cinquanta, la meva generació també va viure en aquells dies l’eclosió del cinema d’entreteniment, que va suposar el naixement d’una nova mitologia cinematogràfica creada pel tàndem Spielberg-Lucas i que vam abraçar amb absoluta fruïció i devoció. Els dilluns a l’hora del pati fèiem el repàs dels millors moments de la sessió doble dels diumenges a la tarda. Hi parlàvem de les peripècies dels jedis de 'Star Wars' (1977-1983) —aleshores la trilogia es coneixia com La guerra de las galaxias—, que s’encadenaven amb la tendresa que despertava 'E.T., el extraterrestre' (1982), les aventures del professor i aventurer Indiana Jones a 'En busca del arca perdia' (1981) o el virtuosisme de 'Los Bicivoladores' (1983), —el debut cinematogràfic de Nicole Kidman— uns xicots que ens van enlluernar amb les seves bicicletes BMX i que tota la colla d’amics vam convertir en una demanda coral a la carta als Reis d’aquells anys. I encara hi caldria afegir les aventures inspirades en el clàssic de R. L. Stevenson a 'Los Goonies' (1985) o l’esperit de superació de Daniel LaRusso a 'Karate Kid' (1984), inculcat pel senyor Miyagi, i que ens deixà aquella escena d’èpica absolutament vuitantera del crane kick final contra el talòs d’en Johnny Lawrence. I tants altres títols que ens obriren la porta a un cinema diferent al dels dissabtes a la tarda; era també el cinema d’una altra generació, la nostra.
El món i la indústria del cinema s’han transfomat, el setè art ha evolucionat i les sèries de televisió ara marquen tendència, però els que vam gaudir d’aquelles pel·lícules, que encara ens perduren en la retina i que ens van eixamplar la mirada audiovisual i artística, avui tenim el recer imprescindible del mig centenar de cineclubs escampats per la geografia catalana, que resisteixen a favor del bon cinema i contra l’envestida del tancament de sales i la pirateria. El meu, el Cineclub Vilafranca, acaba de complir mig segle de vida i cada setmana ens convida a veure i viure grans històries que ens fan mirar cap a fora, però sobretot cap a dins; i per molts anys!
Jaume Ferrer i Puig Professor de Literatura (Article escrit el 15/04/2019)
Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.
