Jump to navigation
Mary Shelley. Una reflexió per als 50 anys de cineclub
Els éssers humans ens comportem i som en uns límits que s’han de definir i trobar sempre, però que no es poden considerar ni estables, ni permanents. Ulisses, primera representació de l’home modern racional ens parla de les fronteres entre el mite i la raó que en aquells moments s’estaven construint paral·lelament a l’inici de la filosofia. Parsifal, a l’edat mitjana, habita en un món on les fronteres entre allò humà i allò diví s’han d’elaborar per saber qui som i on som. Frankenstein, nascuda al 1818 de la mà d’una jove de 18 anys, posa de relleu el trencament de tots els absoluts d’allò que anomenem humà. Hi ha límits que no es poden o no s’han de superar i si es recerquen els mitjans científics per a fer-ho, el resultat és el que coneixem com a monstruositat. És a dir allò que no podem identificar com un de nosaltres i que per, tant, posa en perill la fragilitat de la persona i la seva confiança.
Mary Shelley és el film que ens proposa la directora saudí Haifaa Al-Mansur, un film que puja in crescendo a partir del moment en que la relació entre Mary i Shelley comença el camí de la traïció, l’amargor, l’abandonament i la misèria. Filla de dos intel·lectuals: la Mary Wollstonecraft i en William Godwin, havia estat educada en els principis valerosos de les emocions i el raciocini. Això és el que l’empeny a no comportar-se de la mateixa forma que les seves conciutadanes. En una època en que les dones gairebé no tenen veu, ella intenta des de molt jove acomplir amb els principis de la seva mare, de viure en llibertat deixant enrere els convencionalismes i les hipocresies.
Això la porta amb la companyia de la germanastra Claire Clairmont a iniciar una vida diferent, sense pensar sempre en les conseqüències de les seves decisions. Com després Víctor Frankenstein, decideix crear una forma de vida que comporta el dolor i el rebuig per part d’una societat ofegada en les regles i límits que pertanyen al passat i que desdibuixen el que vertaderament senten les persones. Perquè l’obra de Frankenstein no és una obra de terror gòtic. És la reflexió sobre el tema dels límits, sobre les conseqüències dels nostres actes i sobre el que pensem que és la monstruositat. Aquesta no es tracta de l’aspecte físic, ni tampoc dels sentiments, sinó que és el resultat de la manca d’afecte, de l’abandonament, de la traïció. Els mateixos dolors que Mary va viure i que segons el film poden ser la matèria sobre la qual parla l’obra.
Des del compromís de Ginebra amb Byron, Shelley i Polidori, Mary va pensar que escriuria una història de fantasmes que esdevindria allò que causaria la por del Nightmare de Fuseli. Però com hem vist, no és una història de por, és una història vivencial sobre la responsabilitat dels nostres actes i decisions.
El film és la reflexió sobre el treball de l’escriptura i la manca de recursos per a una dona, en una època que s’havien de quedar a l’ombra dels seus companys i on tothom dubtava no de la vàlua de les obres que poguessin crear sinó , fins i tot, de la possibilitat que una dona les pogués fer.
Carme Gallego Cruz Professora de Filosofia
*Frankenstisme és títol del treball de recerca de l’alumna Laura Via que vaig tenir el plaer de dirigir.
Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.
