,
15/12/2019 - 00:00
Cinema
Thelma Ritter, James Stewart i Grace Kelly a 'Rear window' (Alfred Hitchcock, 1958)

'La finestra indiscreta', per Jordi Romeu

El cinema és la finestra indiscreta a través de la qual, talment com James Stewart al film de Hitchcock, l’espectador treu el nas per mirar/veure un determinat reflex del món del qual forma part. Independentment de la qualitat de la pel·lícula, assistir a la projecció d’un film vol dir participar en una experiència estètica. Per entendre’ns, Amarcord de Fellini i Rambo de Tatcheff utilitzen el mateix llenguatge per construir dos relats d’una qualitat formal i un component ideològic radicalment contrastats. Així, Amarcord es converteix en una poètica evocació –entre còmica i nostàlgica- de la infantesa del realitzador italià, una infantesa en la qual ens mostra una gran anomalia: el feixisme. D’aquí ve que ens presenti els feixistes com uns pòtols incultes, violents i ridículs. Al seu torn, el periple de Johnny Rambo a la selva vietnamita, a més de mostrar-nos un personatge violent i racista, és una manera de passar comptes amb la guerra del Vietnam en plena presidència del mediocre exactor Ronald Reagan.

No se què hauria estat la meva vida com a espectador de cinema sense els films de Ford, Wilder, Huston, Kubrick, Allen, Jarmusch, Coppola o els Coen. No es pot entendre el cinema, la seva màgia, sense l’aportació d’aquests i tants altres realitzadors nord-americans. Ara, també és cert que no tot el que es fa als Estats Units respon a uns mateixos criteris de qualitat, prova d’això és que Hollywood ha inundat les pantalles del món amb subproductes protagonitzats per una sèrie pèssims actors –Stallone, Norris, Segal, Van Damme i companyia- que donen vida a uns personatges, macarres, fatxes i masclistes, en uns films deplorables, però amb una evident popularitat entre un sector de públic.

Per donar la rèplica a aquests i altres subproductes culturals, que funcionen com a transmissors eficaços d’una manera particular de veure i entendre el món, l’oferta de Cine Club Vilafranca té com a objectiu fundacional oferir a l’espectador tot el ventall de cinematografies que es couen en un planeta cada cop més petit, però que encara té unes hegemonies culturals sòlidament establertes. I aquesta obertura de mires no té res a veure amb cap esnobisme ni cap afany d’exotisme sinó, justament, amb la pura voluntat de fer més gran aquesta finestra indiscreta que és el cine i mostrar-ne tota la seva riquesa i potencial creatiu en tota la seva pluralitat i amplitud.

Gràcies a Cine Club Vilafranca he conegut realitzadors com ara l’iranià Abbas Kiarostami, el finlandès Aki Kaurismaki o el canadenc, d’origen armeni, Atom Egoyan (i no passo de la lletra a!). L’art és internacional i l’artista local. Doncs bé, a través de l’obra d’aquests autors he entrat en contacte amb un món nou per a mi –l’Iran dels aiatol·làs, els contes morals del realitzador finès, la memòria del genocidi armeni- que m’ha permès ampliar la meva perspectiva de les coses, començant pel cinema com a llenguatge i als films com a una obra d’art dotada d’una evident càrrega cultural i ideològica.

Jordi Romeu
Historiador i llibreter

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

11/02/2020 - 00:00
'La gran il·lusió'.
04/02/2020 - 00:00
Del 67 al 76, a Montblanc, les tardes de diumenge eren tardes de cinema. Del 77 al 80, estudiant a Tarragona, descobreixo el cinema d’art i assaig. La dècada dels 80, a Madrid i a Barcelona em retrobo amb el cinema.
31/01/2020 - 00:00
De la mateixa forma que un artista es deu al seu públic, una sala de cinema es deu als seus espectadors. La simbiosi que s’estableix entre ambdós és essencial per a la supervivència de qualsevol cineclub.
16/01/2020 - 00:00
Penso París i recordo la màquina de 16mm i el seu ronroneig, un 8 de març, projectant "Paris was a woman" a Cal Bolet.
31/12/2019 - 00:00
"Facis el que facis estima-ho, com estimaves la cabina del Paradiso quan eres nen” Alfredo a Toto a 'Cinema Paradiso' (Giuseppe Tornatore, 1988)
22/12/2019 - 00:00
userci saremo trovati là dove vita e morte hanno una sosta Attilio Bertolucci
15/12/2019 - 00:00
El cinema és la finestra indiscreta a través de la qual, talment com James Stewart al film de Hitchcock, l’espectador treu el nas per mirar/veure un determinat reflex del món del qual forma part.