,
15/12/2019
Cinema
Thelma Ritter, James Stewart i Grace Kelly a 'Rear window' (Alfred Hitchcock, 1958)

'La finestra indiscreta', per Jordi Romeu

El cinema és la finestra indiscreta a través de la qual, talment com James Stewart al film de Hitchcock, l’espectador treu el nas per mirar/veure un determinat reflex del món del qual forma part. Independentment de la qualitat de la pel·lícula, assistir a la projecció d’un film vol dir participar en una experiència estètica. Per entendre’ns, Amarcord de Fellini i Rambo de Tatcheff utilitzen el mateix llenguatge per construir dos relats d’una qualitat formal i un component ideològic radicalment contrastats. Així, Amarcord es converteix en una poètica evocació –entre còmica i nostàlgica- de la infantesa del realitzador italià, una infantesa en la qual ens mostra una gran anomalia: el feixisme. D’aquí ve que ens presenti els feixistes com uns pòtols incultes, violents i ridículs. Al seu torn, el periple de Johnny Rambo a la selva vietnamita, a més de mostrar-nos un personatge violent i racista, és una manera de passar comptes amb la guerra del Vietnam en plena presidència del mediocre exactor Ronald Reagan.

No se què hauria estat la meva vida com a espectador de cinema sense els films de Ford, Wilder, Huston, Kubrick, Allen, Jarmusch, Coppola o els Coen. No es pot entendre el cinema, la seva màgia, sense l’aportació d’aquests i tants altres realitzadors nord-americans. Ara, també és cert que no tot el que es fa als Estats Units respon a uns mateixos criteris de qualitat, prova d’això és que Hollywood ha inundat les pantalles del món amb subproductes protagonitzats per una sèrie pèssims actors –Stallone, Norris, Segal, Van Damme i companyia- que donen vida a uns personatges, macarres, fatxes i masclistes, en uns films deplorables, però amb una evident popularitat entre un sector de públic.

Per donar la rèplica a aquests i altres subproductes culturals, que funcionen com a transmissors eficaços d’una manera particular de veure i entendre el món, l’oferta de Cine Club Vilafranca té com a objectiu fundacional oferir a l’espectador tot el ventall de cinematografies que es couen en un planeta cada cop més petit, però que encara té unes hegemonies culturals sòlidament establertes. I aquesta obertura de mires no té res a veure amb cap esnobisme ni cap afany d’exotisme sinó, justament, amb la pura voluntat de fer més gran aquesta finestra indiscreta que és el cine i mostrar-ne tota la seva riquesa i potencial creatiu en tota la seva pluralitat i amplitud.

Gràcies a Cine Club Vilafranca he conegut realitzadors com ara l’iranià Abbas Kiarostami, el finlandès Aki Kaurismaki o el canadenc, d’origen armeni, Atom Egoyan (i no passo de la lletra a!). L’art és internacional i l’artista local. Doncs bé, a través de l’obra d’aquests autors he entrat en contacte amb un món nou per a mi –l’Iran dels aiatol·làs, els contes morals del realitzador finès, la memòria del genocidi armeni- que m’ha permès ampliar la meva perspectiva de les coses, començant pel cinema com a llenguatge i als films com a una obra d’art dotada d’una evident càrrega cultural i ideològica.

Jordi Romeu
Historiador i llibreter

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

29/07/2020
A la Barcelona de finals dels 50 hi havia una gran quantitat de cinemes des del Paral·lel a la Rambla.
09/07/2020
Anys enrere, amb un amic escultor al que havia convidat a fer una intervenció a prop d’un edifici públic que jo estava projectant, compartíem punts de vista sobre les respectives disciplines de treball.
04/07/2020
El cinema, com la literatura, és un mirall de la vida i del món, per aquest motiu esdevé una font d’aprenentatge i un potent configurador de la memòria sentimental de cadascú, com ja ens va demostrar Giuseppe Tornatore a 'Cinema Paradiso' (1988).
18/06/2020
Cinquanta anys de cinema són moltes hores de projeccions i de màgics moments que poden resultar inoblidables, sublims per uns, alhora que detestables o insofribles per a altres.
10/06/2020
Estic assaborint un “DO Penedès” obsequi d’un bon amic, a canvi d’un favor que no mereixia recompensa, que agraeixo des del primer tast.
04/06/2020
Passar algunes tardes de diumenge als cines del barri del Clot de Barcelona amb un entrepà a la mà per fer més lleugera la tarda i mentre es projectaven dues pel·lícules i un No-Do va ser l’inici d’una afició que ha perdurat en el temps.
19/02/2020
Mary Shelley. Una reflexió per als 50 anys de cineclub